La primera referència de la jornada va ser per a Pompeu Fabra, de qui enguany es commemoren els cent cinquanta anys del seu naixement. El lingüista i membre corresponent de l’IEC, Jordi Mir, va ser l’encarregat de parlar de la relació de Fabra amb l’esport: «No podem oblidar la faceta de Fabra com a impulsor de l’esport, en va ser un amant i gran divulgador, i va practicar la pilota basca, el tennis, la natació i l’excursionisme».
La filòloga Neus Faura es va centrar en la formació de la terminologia futbolística durant el primer terç del segle XX i l’aportació que hi va fer Fabra. Per a Faura, l’esportiva «és una terminologia creada i divulgada per la premsa, la qual se’n fa ressò immediat quan, des d’un inici, el futbol es converteix en un fenomen de masses». Per això, recorda, «és a la premsa a qui es dirigia Fabra en els seus comentaris i diatribes de contingut futbolístic».
Ester Bonet, filòloga que va coordinar la publicació dels vint-i-nou diccionaris d’esports olímpics del TERMCAT, va explicar que l’any 1986, amb la nominació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992, «arrenca una etapa de normalització de la terminologia de l’esport que hauria estat inimaginable si no s’hagués produït aquest esdeveniment». Es va fer la primera recopilació sistemàtica de la terminologia esportiva, que, segons va explicar Ester Bonet, va requerir un complicat treball de recerca, ja que des de després de l’any 1936 «no s’havia escrit en català i no hi havia documents des dels quals fer un buidatge terminològic en català».
Els narradors d’esports
Una altra visió sobre l’ús de la llengua l’aporten els comunicadors. En quina circumstància es troba la persona que ha de fer servir la llengua des d’un mitjà de comunicació i, més concretament, en una retransmissió esportiva? Això és el que va plantejar Joaquim M. Puyal, periodista i membre de l’IEC, que va ser l’encarregat de moderar la taula rodona dedicada a analitzar les necessitats terminològiques dels comentaristes esportius en els mitjans de comunicació.
«A la ràdio no es pot parar de parlar, i hem de dir les coses bé. Tampoc no podem revisar el que hem dit. No podem dir el que volem, sinó el que passa, i tenim el temps just». Puyal, que va iniciar les retransmissions de futbol en català l’any 1976, va recordar que en aquella època no hi havia referents en català i que calia anar a buscar-los quaranta o cinquanta anys enrere. «I, sobretot, s’havia d’escoltar la graderia, com s’expressava la gent, que sí que ho feia en català». Per al periodista, en aquell moment «calia fer una proposta útil i normativa», i ara és important «tenir clar que el llenguatge de l’esport està en constant evolució i que cal actualitzar-nos i ser creatius quan calgui».
El periodista Josep Lluís Merlos va parlar, també, de les dificultats en els inicis de les retransmissions d’esports de motor a principis dels anys vuitanta, perquè no se n’havien fet abans en català. «Vam intentar agafar els mateixos criteris que en el futbol i traslladar-los a les curses de cotxes i motos». Però el motor, segons Merlos, té encara una altra dificultat afegida, atès que es tracta d’esports que tenen uns components tècnics i tecnològics molt importants, i, en conseqüència, «una audiència tecnològicament molt entesa davant la qual has de resultar creïble, utilitzant també un llenguatge tecnològic».
Una altra constant en la terminologia esportiva són els anglicismes. Sobre aquesta qüestió, de la qual van tractar tots els ponents, va posar especial èmfasi Jordi Robirosa en referència a les retransmissions de bàsquet. «El bàsquet és un esport americà en constant evolució en el seu vocabulari. I tenim un públic jove. Com s’entoma això?». Robirosa, pel que fa a l’ús de la llengua en el bàsquet, va classificar els anglicismes en tres categories: els ineludibles, com ara playoff; els combinables, que es poden anar alternant, com final a quatre o final four, i els eludibles, dels quals es pot prescindir perfectament, com time out, que es pot substituir per temps mort.
La jornada es va tancar amb l’exposició de M. Amor Montané i Carolina Bastida, de la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat d’Andorra, respectivament, que van presentar un projecte que analitza l’ús de la terminologia del català en els esports d’hivern a Andorra, «únic estat que té el català com a única llengua oficial», van recordar. Segons l’estudi, la major part dels termes oficials, més d’un 60 %, tenen un alt grau d’implantació en l’àmbit dels esports d’hivern. Tot i això, van insistir que cal difondre i actualitzar la terminologia oficial dels esports de neu, així com crear terminologia nova en el cas dels buits denominatius. |
