«Arnau de Vilanova és una figura emblemàtica de la història de Catalunya i d’Europa: el metge més destacat de l’Occident llatí, arquiatre de papes i reis, conseller polític i ambaixador, teòleg reformista. És lògic que de bon començament l’Institut d’Estudis Catalans s’hi interessés». A partir d’aquesta afirmació inicial, Jaume Mensa va repassar l’evolució de la recerca arnaldiana de l’Institut, que va dividir en tres etapes.
En primer lloc, va parlar de les recerques arnaldianes dels primers anys, des de la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans, l’any 1907, fins a la Guerra Civil espanyola de 1936-1939. En aquesta etapa, Antoni Rubió i Lluch i Ramon d’Alòs-Moner i de Dou van iniciar el projecte que consistia en l’edició d’un diplomatari, la publicació de les obres d’Arnau de Vilanova i l’elaboració d’una biografia.
En segon lloc, Jaume Mensa es va referir al projecte Arnaldi de Villanova Scripta Spiritualia, que va qualificar de «veritable eix dels estudis arnaldians del període que va dels anys posteriors a la Guerra Civil espanyola fins a l’any 2000». Els protagonistes més destacats d’aquest període són Joaquim Carreras i Artau i Miquel Batllori.
L’últim apartat el va dedicar a les recerques publicades a Arxiu de Textos Catalans Antics des de l’any 1982, les aportacions de les tres trobades internacionals d’estudis sobre Arnau de Vilanova i la creació del Centre Internacional d’Estudis sobre Arnau de Vilanova.
El discurs de Jaume Mensa va ser respost per Jaume de Puig i Oliver, membre emèrit de la Secció de Filosofia i Ciències Socials i vicepresident de l’IEC.
Podeu veure el vídeo de l'acte en aquest enllaç: https://youtu.be/-ORU2rAltNw |
