Puig i Cadafalch es va mantenir, fins a la seva mort, «al peu del canó com una de les figures dirigents de l’IEC», va explicar Enric Pujol, membre de l’Institut, i tot i que va ser una peça clau tant en la fundació de l’Institut com en la seva continuïtat i restabliment, «tasca no gens fàcil pels canvis provocats per les convulsions històriques». Tot i això, l’actuació de Puig i Cadafalch a l’IEC «no ha rebut per ara el públic que es mereix», segurament perquè «ha estat eclipsada per les altres facetes i pel descrèdit que ha pesat sobre ell per haver donat suport a la dictadura de Primo de Rivera».
Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 – Barcelona, 1956) va ser un dels membres fundadors de l’IEC, el 1907. Tal com va explicar Pujol, en l’etapa fundacional va tenir un paper molt destacat com a ideòleg i formulador de la política cultural del país. Prat de la Riba, aleshores president de la Mancomunitat de Catalunya, «li consultava moltes de les iniciatives culturals que volia emprendre, entre les quals destacava la configuració de l’IEC». El moment decisiu, però, va arribar arran de la mort de Prat de la Riba, el 1917; «va establir vincles amb el poder polític, i això va fer possible que, per primera vegada, una institució d’alta cultura autòctona disposés de fons públics».
En els anys foscos que va viure l’IEC a causa de la dissolució de la Mancomunitat de Catalunya i la desaparició de la Diputació de Barcelona, va tenir «un paper clau en la pervivència de la institució». En va «assegurar l’organicitat i va orquestrar el mecenatge privat d’una quarantena de benefactors», entre els quals hi era ell mateix, i que va permetre que l’Institut sobrevisqués.
Després de la ponència de Pujol, van seguir la d’Albert Balcells, també membre de l’IEC, que es va centrar en el paper de Puig i Cadafalch en la Mancomunitat de Catalunya, i la de Montserrat Pagès, antiga conservadora del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que va abordar la faceta de Puig i Cadafalch com a historiador de l’art.
El llibre perdut de Puig i Cadafalch
Acabades les ponències, es va presentar el llibre L’arquitectura cristiana preromànica a Catalunya, que han editat l’IEC, l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC). En la presentació van intervenir Àlex Susanna, director de l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural; Mireia Freixa i Eduard Riu, comissaris de l’Any Puig i Cadafalch, i Josep Guitart, Montserrat Pagès, Isabel Rodà i Josep M. Sans Travé, curadors de l’obra.
Es tracta d’un facsímil de l’obra de Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Josep Goday que havia entrat a impremta el 1934, però que havia restat inèdita fins ara. L’esclat de la Guerra Civil i les dures i tràgiques condicions de la postguerra van impedir culminar-ne el tiratge, malgrat que estava pràcticament a punt. Després del 1939, tot el material del llibre es va destruir i l’edició es va perdre, excepte un parell d’exemplars de les darreres proves d’impremta, conservades a l’arxiu de Puig i Cadafalch: un exemplar a punt per a ser publicat i un segon en què, fins a la seva mort, va anar anotant totes les novetats de què tenia notícia.
L’edició incorpora —a més del facsímil de l’original reproduït a partir de les proves conservades per Puig i Cadafalch— textos i imatges d’actualització de cadascun dels capítols, confeccionats per investigadors d’avui. |
