Calen premis com el de la Fundación Orange?
Sospito que sí. Ara per ara, hi ha convocatòries per a fer recerca en l’àmbit dels materials, o en metodologies d’aprenentatge, però no hi ha programes que financin projectes per a estudiar el perfil de les dones enginyeres o per a saber per què les noies no se senten atretes per la tecnologia. Gràcies al premi, ara disposo d’una borsa de recursos amb què es podrà fer recerca en l’àmbit de les dones i la tecnologia, i potser amb convocatòries com aquesta s’arribarà a entendre que és una recerca tan interessant com la del grafè, per exemple.
Què fa que les noies no se sentin atretes per la tecnologia i l’enginyeria?
Falten referents. Una nena de dotze anys difícilment empatitzarà amb un home amb barba, però molt probablement sí que ho farà amb una dona, encara que tingui cinquanta anys. Com deia, falten models femenins perquè les nenes s’hi sentin atretes; si no, el missatge subliminal que se’ls transmet és: «Estaràs sola».
Una altra raó és la manca de visibilitat de les fites assolides per dones. Sabem què va inventar Edison o què va descobrir Fleming, i tants homes més..., però l’única dona del camp de la ciència i la tecnologia que s’acostuma a conèixer és Marie Curie. Les nenes no en coneixen cap altra. I quan els dic que el wifi, el GPS, l’eixugaparabrises o la fotocopiadora els van inventar dones, em diuen: «Ah sí? I tenien nom aquestes dones?». I els responc que sí, però que no surten enlloc, i que per això ningú no les coneix. És aquesta la visibilitat que reivindico, i és per això que vam organitzar l’exposició «L’enginy (in)visible», que posa en relleu les fites assolides per dones perquè deixin de ser anònimes.
Sembla, doncs, que cal un canvi social profund.
Fa uns quants dies vaig llegir que el millor que es pot fer per encoratjar una nena a fer tecnologia és no desencoratjar-la. Si un nen diu que de gran vol ser enginyer, astronauta o soldador, a la gent li fa gràcia. Si ho diu una nena, tret que tingui algú a casa que es dediqui a l’enginyeria, molts acostumen a preguntar-se amb què els surt i per què vol estudiar allò, i la nena es veu obligada a donar explicacions. Cal deixar de preguntar a les nenes per què volen dedicar-se a la tècnica, i entendre que totes les opcions són bones tant per als nens com per a les nenes. Que siguin el que vulguin ser! I el dia que les nenes no hagin de donar explicacions, de ben segur que no faran cap passa enrere per por d’estar-se equivocant.
Les que opten per una carrera d’aquest àmbit no deuen trobar un camí de roses...
Les que han superat aquests obstacles, i han superat el tràngol d’haver d’explicar per què volen dedicar-s’hi, aterren a enginyeria amb un grau d’apoderament més gran que les altres. Mentre que els nois van en tribu i, si no tenen vocació, deixen la carrera un cop acabat el primer curs, la majoria de les noies venen soles. Fan amics, són molt sociables i, a més, arriben amb aquest apoderament extra. Això fa que l’abandó dels estudis sigui molt més baix en les noies que en els nois, i que el 90% acabin la carrera.
En entrar al món laboral, deuen haver de fer front a la bretxa salarial entre homes i dones...
Fa molt temps vaig participar en un treball de recerca sobre enginyeres pioneres, en què vam buscar totes aquelles dones titulades a la Universitat Politècnica de Catalunya abans del 1980 per esbrinar a què s’havien dedicat, què n’havia estat... Moltes van reconèixer que s’havien quedat a la funció pública perquè era on la promoció anava lligada als mèrits i no al sexe. A l’empresa privada, l’augment de sou es pacta, i les dones, generalment, accepten sous inferiors. No acostumen a valorar-se prou, i habitualment les envaeix un sentiment de culpabilitat. Un home accepta un augment de categoria en qüestió de segons, i una dona s’ho pensa dies i dies per si ho podrà compatibilitzar.
I hauria de fer com els homes?
Exacte. Et proposen un augment de categoria? Endavant! Ja trobarem la manera de fer-ho compatible. De moment, digues que sí, perquè l’única manera que se’ns reconegui aquesta igualtat passa per la normalitat, perquè en tots els àmbits, en tots els nivells i en totes les categories professionals hi hagi homes i dones per igual. Si les dones desapareixen a partir d’un determinat estament, la que hi arribi serà una raresa, se li exigirà molt més i ho tindrà més complicat per a establir aliances.
En el teu cas, què et va dur a emprendre aquest camí?
Ara Sant Boi de Llobregat és una ciutat, però quan jo era petita era una ciutat petiteta, un poble gran. A l’institut no teníem ningú d’enginyeria, era una opció inexistent. Jo soc filla d’una generació d’obrers en què no hi havia tradició d’estudis universitaris. Per tant, no tenia en qui emmirallar-me. Si jo hagués dit que volia ser enginyera, els meus pares segur que m’ho haurien tret del cap, perquè s’haurien espantat pensant que jo intentava assolir una posició que no era la meva. Però vaig fer químiques, i una carrera de ciències sí que la podia fer, i a banda tenia alguns professors de química com a referents. Així, doncs, vaig començar a estudiar químiques, i m’avorria molt. I quan havíem de triar una especialitat, en Joan Vinyals, un professor meravellós, ens va parlar de la metal·lúrgia, i em vaig dir que ho provaria. I em va encantar. Per a mi era un àmbit desconegut, i m’hi vaig sentir tan bé i tan còmoda... En acabar la carrera, em van oferir de fer un doctorat en enginyeria, i vaig acabar de complementar la meva formació amb temes més aplicats. M’ho vaig passar fenomenalment.
I en la teva carrera professional, has topat amb gaires obstacles pel fet de ser dona?
Ho he tingut fàcil, segurament perquè soc tossuda. Si en algun moment algú ha intentat que no faci alguna cosa, això m’ha fet venir més ganes de fer-ho. No sabria dir-te si és que no m’he sentit discriminada, o si és que no he deixat que em discriminin. El que és cert és que estic a la universitat i, com he dit, allà promociones per mèrits, i si no he tingut més mèrits és perquè m’he dedicat a coses que no contribuïen a la meva promoció però que em feien feliç, com és la recerca en l’àmbit del gènere.
Fins a quin punt és compatible tenir una família i una carrera científica?
Quan arriba l’època de la criança o de tenir cura de persones grans, la dona accepta, de manera natural, reduir la seva jornada laboral i dedicar-se a aquestes tasques. En canvi, els homes entenen que poden marxar i que a casa algú s’encarregarà del que faci falta. Aquesta mena de sacrifici és un error, perquè totes les oportunitats que es perden en aquest període no apareixeran necessàriament més endavant. Hem de treballar perquè una dona no se senti culpable per marxar de casa. A més, la tecnologia ara permet treballar a distància, i potser la clau és treballar per objectius. Per tot això, crec que sí que és compatible.
Abans parlaves de la importància de tenir referents. Quins són els teus?
En l’àmbit de la tecnologia, molts dels meus referents han estat homes, i per això em costa trobar-ne, de referents femenins. Diria la Laura Tremosa i la Júlia Simon, de la UPC, i l’Alícia Casals, que és membre de l’IEC. També diria Hipàtia, encara que sembli que caic en un tòpic. Les dones rebels m’agraden molt, i hauria d’haver-n’hi més com ella. I si hagués de dir un exemple a qui no seguir, diria Marie Curie.
Per què?
Perquè si bé li reconec molt mèrit, li retrec que des de la seva posició ―era l’única dona que tenia un Nobel i estava de camí al segon― podria haver fet molt per esperonar les dones que estaven amb ella, i no ho va fer. I no crec que fos perquè no ho volgués, sinó perquè probablement no hi va pensar.
Per acabar, ens podries explicar en què consisteix el programa de mentoria que vas impulsar a la UPC?
La idea és senzilla. Agafem noies que estan acabant la carrera i les emparellem amb una dona que hagi passat per la universitat fa molts anys, i que ja estigui plenament immersa en l’àmbit professional. En aquestes circumstàncies, una persona pot donar molts bons consells a una professional inexperta i amb moltes incògnites i neguits, i una mentora és algú amb qui es poden compartir coses que no es poden compartir amb una mare, o una amiga. Estic molt satisfeta d’haver-lo engegat. |
S’autodefineix com una apassionada de la docència i de la divulgació científica, i un dels seus objectius és incrementar el percentatge de noies que s’aventuren a cursar estudis universitaris en l’àmbit de la tecnologia, que, diu, és el mateix ara que fa trenta-cinc anys. El 18 de març, va rebre el Premio Fundación Orange Mujer y Tecnología. El guardó la reconeix com a exemple de dona entregada al servei de la societat per la seva tasca docent i investigadora, i per la captació de talent femení i en la promoció de l’apoderament de les noves generacions de dones tecnòlogues.
