|
Després de l’escola, com actualitzen els ciutadans els coneixements de català? Els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental en la normalitat de la llengua, i per aquest motiu, en matèria de política lingüística, haurien de ser prioritaris respecte d’altres sistemes com són l’escola i l’administració pública. Aquesta és una de les tesis que va defensar Josep Gifreu, membre de la Secció Filològica, en la Jornada sobre la divulgació de la normativa als mitjans de comunicació, que es va celebrar a l’IEC el 17 de desembre.
La Jornada tenia per objectiu fer una aproximació a una selecció de seccions dels mitjans de comunicació dedicades a la llengua i va ser organitzada per la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’IEC, i el Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), amb la col·laboració del Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània de la UAB.
Una aliança històrica
 La història de la comunicació social al domini lingüístic català revela que la difusió de la gramàtica, sobretot normativa, ha estat un motiu d’interès de diferents mitjans de comunicació, que tenen una tradició sòlida d’espais dedicats a la llengua catalana. La Jornada es va obrir amb el parlament de Daniel Casals, director del Departament de Filologia Catalana de la UAB i membre del comitè científic juntament amb Mar Massanell i Mila Segarra, que va fer un repàs d’algunes de les seccions lingüístiques dels mitjans de comunicació i del paper que han tingut en alguns moments de la història. En l'obertura el va acompanyar el president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, Manuel Llanas. Tal com va explicar Casals, els primers exponents de la simbiosi entre llengua, mitjans i societat, són un debat sobre l’ortografia del català al Diario de Barcelona, al segle XVIII, i la tendència del «català que ara es parla», que va sorgir durant la Renaixença al segle XIX, i que defensava un model per a crear unes normes lingüístiques basat en la llengua del poble, en contraposició al català acadèmic. Un cop fet el procés de normativització, van aparèixer seccions com la «Campanya lingüística» de L’Avenç, de Pompeu Fabra i Joaquim Casas-Carbó, i «Converses filològiques», secció que signava Pompeu Fabra i que es va publicar al diari La Publicitat entre els anys 1919 i 1928.
La influència dels mitjans de comunicació es va multiplicar a partir del segle XX «a mesura que van anar apareixent nous mitjans de comunicació en català i que la gent es va habituar a llegir en llengua catalana». Segons Casals, si bé l’interès dels mitjans per la llengua catalana «ha existit independentment dels condicionaments sociopolítics de cada època, sí que han variat les motivacions d’aquest tipus d’espais en cadascun dels períodes històrics». Així doncs, quan el català ha estat oficial, els espais lingüístics han tingut la finalitat de reforçar l’ensenyament de la llengua ―amb programes radiofònics com Les converses del Míliu de Ràdio Barcelona o el programa televisiu El gran dictat de TV3―, mentre que en èpoques de prohibició, els mitjans han estat «una manifestació de reafirmació identitària davant de les agressions». En aquest sentit, va citar alguns espais de temàtica lingüística que es van tolerar durant la dictadura de Franco, en diaris com El Correo Catalán o en emissores de ràdio com Radio Nacional de España. Durant la transició, la quantitat d’espais dedicats a la llengua va créixer i els programes es van diversificar.
Els mitjans, productors lingüístics
 Josep Gifreu va ser l’encarregat de la conferència inaugural, titulada «Centralitat i responsabilitat dels mèdia en la fixació i la difusió de la llengua», en què va explicar com el gran debat públic i tècnic sobre el model estàndard de la llengua als mitjans de comunicació va començar als anys setanta, amb l’aparició de l’Avui, un debat que es va traslladar a l’oralitat en els mitjans de comunicació audiovisuals a mitjan anys vuitanta. El resultat és un patrimoni i un bagatge que s’han traduït en l’elaboració i l’adopció de llibres d’estil, dels quals ara hi ha una vintena. Actualment, però, alguns parlen de la degradació de la llengua catalana afavorida pels mitjans de comunicació i, en aquest sentit, Gifreu va posar sobre la taula el que considera el quadrat d’or de l’estàndard oral del català als mitjans de comunicació: polítiques favorables a la normalització i l’estandardització, una societat civil compromesa, una autoritat lingüística i que els mitjans de comunicació adoptin un model. Per a aquest membre de la Secció Filològica, els mitjans tenen un compromís amb la producció lingüística, atès que des dels setze anys fins al final de la vida, els mitjans de comunicació d’abast públic són els primers interlocutors dels usuaris de la llengua.
 A la conferència inaugural, la van seguir les conferències de Joan A. Argenter, també membre de la Secció Filològica, que va analitzar les Converses filològiques de Pompeu Fabra publicades a La Publicitat; Georgina Jordana Carreres, de la UAB, que es va centrar en el tractament de la llengua que feia C. A. Jordana en els articles que publicava a L’Opinió; Daniel Casals i Neus Faura, que van estudiar els Aclariments lingüístics de J. Ibàñez Senserrich a Tele/Estel; Albert Jané, membre de la Secció Filològica, que va repassar alguns dels articles i les anècdotes vinculades als articles que va publicar a Tele/Estel i a l’Avui, i Emili Casanova, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de la Universitat de València, que va parlar de l’espai radiofònic «Qüestions de llengua», que s’emetia dins el primer programa de ràdio en valencià De dalt a baix.
 La Jornada es va cloure amb la intervenció de Núria Puyuelo, filòloga catalana i autora d’una columna sobre llengua d’El Punt Avui. Puyuelo va reivindicar la feina dels correctors i els lingüistes dels mitjans, perquè més enllà de garantir que la llengua que hi surt publicada segueixi la normativa i s’adapti als nous termes que van apareixent, «és cabdal que també dediquin un espai a la divulgació de la llengua pròpiament dita, a través d’articles, ressenyes, jos de paraules, acudits». Entre d’altres, va citar l’exemple del lingüista Joan Solà, membre de la Secció Filològica mort el 2010 i autor d’un article setmanal a El Punt Avui, que deia: «La pràctica de l’article setmanal […] m’ha impedit d’arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d’estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m’ocupava». Puyuelo també va emfasitzar el ventall de possibilitats que ofereixen les xarxes socials: «la possibilitat de generar debat, de plantejar i resoldre dubtes de llengua a l’instant, de preguntar a altres usuaris com es diu un determinat mot en la seva zona dialectal, de fer arribar més enllà de les nostres fronteres l’ús normatiu de la llengua».
|
