Va iniciar l’acte Ramon Pinyol, president de la Secció Històrico-Arqueològica, que va afirmar que «Abadal ha estat un dels grans historiadors d’aquest país nostre, un gran savi». Pinyol va destacar diversos trets que perfilaven la seva manera de ser, a través d’una entrevista que li va fer Baltasar Porcel el 1967 i, finalment, va explicar que Puig i Cadafalch va ser qui el va cridar per formar part de l’IEC el 1943. Després d’haver estat en política i a l’exili, havia «tornat a la història i a l’erudició. Em sento deutor amb l’Institut i amb el país.»
Per la seva banda, Borja de Riquer va destacar-ne la manera com va presidir l’Acadèmia de Bones Lletres en uns moments molt difícils. És per això que el dia 8 octubre tenen programat un acte dedicat a Ramon d’Abadal, en el qual es tractarà la renovadora presidència que va exercir del 1954 al 1961, dins un cicle de sessions de moments històrics de l’Acadèmia, que és la més antiga de l’Estat espanyol. Riquer va destacar que «Abadal, en el seu discurs de presa de possessió, parla molt clarament de voluntat d’obertura de l’Acadèmia, de superar les divisions de la Guerra Civil, i el seu tarannà liberal es mostra clarament manifestant que allò ha de ser un lloc neutral de convivència. Per tant, les institucions culturals han de prescindir de les divisions que s’havien forjat arran de la Guerra Civil.»
Jaume Sobrequés, president de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, va recordar la seva època com a secretari d’Abadal, des del 21 d’octubre de 1965 fins al 17 de gener de 1970, data en què va morir. «Al llarg dels anys, a banda de les experiències personals, em va donar, poc temps abans de morir, un sobre amb una cinquantena llarga de fitxes escrites a mà on explica els esdeveniments més importants de la seva vida, una mena d’autobiografia.» Sobrequés va explicar que, a partir d’aquestes fitxes, havia fet una síntesi de quines eren les preocupacions quotidianes d’Abadal. «El primer objectiu d’Abadal, allò que li va interessar per damunt de tot, era la família. També la salut. En tercer lloc, hi havia el patrimoni agrícola i ramader, però també l’industrial. El quart element era la casa i, finalment, la història».
Tot seguit, Josep Maria Salrach, membre de l’IEC, va parlar sobre els orígens nacionals de Catalunya, un dels temes d’estudi fonamentals per a Ramon d’Abadal. «Des del 1910 —acabat de llicenciar en dret, quan va publicar el seu primer article com a historiador— fins a l’any 1970 —quan va morir—, Abadal va publicar una seixantena de treballs, la major part dedicats als segles IX i X, fruit de la seva recerca sobre l’època que avui s’identifica com els orígens de Catalunya. Ell n’és considerat l’historiador, d’aquesta època, en el sentit que és qui en va fer la lectura identificadora creativa més completa.»
Salrach va apuntar que «vist des del present sembla que Abadal va partir d’una hipòtesi que deia que, abans dels segles IX i X, Catalunya no existia. La gestació de Catalunya es va produir en aquests segles. La feina de l’Abadal historiador hauria de ser, doncs, verificar aquesta hipòtesi abans de l’any 1000 i explicar com es va esdevenir. Va ser el treball de tota una vida, en la qual va saber combinar el deure de les activitats empresarials familiars amb la vocació per la recerca històrica. Una vocació que el va portar a treballar molt i molt generosament.»
Gaspar Feliu, membre de l’IEC, va fer el seu discurs sobre la Catalunya carolíngia, tot explicant que «a l’origen de la Catalunya carolíngia hi ha la iniciativa de Ramon d’Abadal d’editar tots els documents dels comtats catalans fins a l’any 1000. Aquest projecte va ser assumit per l’IEC el 1920 i és, per tant, un programa centenari. O més que centenari, si tenim en compte que Abadal havia començat a aplegar materials l’any 1911 durant la seva estada a París. El projecte inicial aviat es va ampliar a tots els documents de l’època —una comesa llarga i difícil— que contingències personals, polítiques i econòmiques han allargat durant un segle. I gràcies al suport i esforç econòmic de l’IEC aquests darrers anys serà un projecte centenari.» Feliu també va vaticinar que «amb la propera publicació del volum vuitè, corresponent als comtats d’Urgell, Cerdanya i Berga, s’haurà completat el projecte inicial».
Gaspar Feliu va fer una ponència centrada en dos àmbits: com ha estat possible dur a terme el projecte de publicació de la Catalunya carolíngia i per què ha estat tan lent i difícil fer-lo.
Per la seva banda, Marta Prevosti, vicepresidenta de l’IEC, va cloure aquest homenatge parlant sobre el llibre Els precedents antics a la història de Catalunya, un llibre singular que es va publicar el 1967 i que ofereix una visió completa d’arqueologia prehistòrica i d’història antiga de l’àrea catalana. És «singular perquè està escrit per un autor que no n’era especialista, sinó que la seva especialitat era la Catalunya carolíngia. És una mostra del que era el personatge. I és un llibre fruit de l’interès de tota una vida pels períodes anteriors als de la seva especialitat.» |
