 Existeix realment el trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDAH)? S’ha de considerar un trastorn o un símptoma? Són reals tots els diagnòstics o s’està diagnosticant de TDAH nens i nenes que presenten aquesta tríada simptomàtica per tenir altres trastorns o per falta de límits?
La veritat és que a mesura que augmenta el nombre d’infants diagnosticats de TDAH, augmenta també la controvèrsia i les diferents visions sobre aquest assumpte.
Des de la Societat Catalana de Pedagogia, vam abordar aquesta temàtica durant els dies 29, 30 i 31 de gener en el marc del Seminari d’Hivern. Les jornades, adreçades a tots els professionals de l’educació, eren una invitació a la reflexió crítica sobre el concepte de TDAH, a partir de la integració de tres perspectives que, al nostre entendre, no podien quedar desvinculades entre elles.
La perspectiva neurològica va ser encarregada al Dr. Josep Cornellà (metge psiquiatre infantojuvenil). El Dr. Gregorio Luri (filòsof i pedagog) va entomar, des d’un punt de vista filosòfic, els canvis socials de les darreres dècades i les conseqüències que aquests poden tenir en el cervell dels infants. El Dr. Jordi Sunyer (epidemiòleg) va aportar evidència empírica sobre factors que poden afavorir aquesta simptomatologia, com l’excés de televisió i la manca d’activitat motriu. Des d’un punt de vista educatiu, la Dra. Gladys Veracoechea (psicòloga) va proposar tractaments alternatius al fàrmac, tot destacant la importància del docent com a membre fonamental de l’equip multidisciplinari. Joan Domènech (director del Col·legi Fructuós de Gelabert), Berta Meneses (directora de l’Escola Nostra Senyora de Lurdes) i Núria Alart (professora de la UB) van presentar les seves experiències educatives centrades en la necessitat de desaccelerar el procés educatiu, de combinar activitat i interioritat i d’identificar les habilitats individuals de cada infant, respectivament.
Totes i cadascuna de les ponències van aportar una visió informada i complementària sobre aspectes fonamentals que sovint són obviats pels mitjans de comunicació quan aborden el tema i que contribueixen a crear un corrent de pensament únic que només sembla acceptar l’origen neurològic i el tractament farmacològic, i que eximeix de tota responsabilitat els agents educatius. Si una convicció va sortir de manera repetida, i des de totes les perspectives possibles, va ser la necessitat de situar el tema en el terreny de l’educació, encara que la pressió social davant les tasses de fracàs escolar i els problemes de conducta dels alumnes contribueixin a aquesta tendència de psiquiatritzar problemes de la vida diària.
Sense negar la inexistència d’un consens total quant a la utilització del fàrmac, es va poder constatar la unitat de criteris en molts aspectes que ens van permetre extreure’n les conclusions següents:
– Hem d’assumir l’existència del TDAH, però també hem de ser conscients que s’està sobrediagnosticant, atès que la comorbiditat serveix com a justificació davant de diagnòstics confosos.
– El TDAH és un símptoma. El seu diagnòstic és purament clínic, basat en l’observació. No existeix, a hores d’ara, cap prova mèdica que pugui confirmar-ne la presència, i el tractament és purament simptomàtic—n’apaivaga els símptomes, però no el guareix.
D’aquí ve la necessitat d’un bon diagnòstic diferencial o taxonòmic que impedeixi que el TDAH sigui un calaix de sastre.
– El diagnòstic mai no pot oblidar el context, perquè, a més de les mancances educatives, hi ha una sèrie de factors externs que poden ajudar a desenvolupar aquesta simptomatologia, com poden ser l’ús excessiu de videojocs, la manca d’activitat a l’aire lliure i la falta d’experimentació i d’activitat motriu.
– La digitalització ens està portant a la construcció d’un món virtual. Cal racionalitzar-ne els usos, ja que els infants necessiten el context real per a construir significats.
– La importància de l’alimentació: així com una dieta amb excés de sucres i greixos saturats facilita la desinhibició de la recaptació de dopamina, una dieta rica en àcids omega 3 pot ajudar a la disminució dels símptomes del TDAH.
– La sobrecàrrega del currículum, la fragmentació, l’homogeneïtat, l’acceleració i l’activitat no compensada amb interiorització donen com a resultat un model escolar tecnocràtic que està en desajust amb la maduresa neurològica de l’infant i que no afavoreix la consolidació dels aprenentatges, de manera que els condueix a la hiperactivitat i a la dispersió.
– Cal emfatitzar l’imperatiu moral de tot docent de conèixer les individualitats de cada alumne i la necessitat d’haver esgotat totes les estratègies educatives abans de recórrer a la utilització del protocol d’identificació, atès que encara que teòricament la seva funció sigui la de fer una primera detecció, a efectes pràctics acaba tenint una funció diagnòstica.
Per acabar, podria sintetitzar dient que, si ens basem en les comunicacions i valoracions dels assistents després de tres jornades de ponències i intervencions diverses, del contingut del seminari s’ha pogut extreure la importància d’emmarcar el tema en el terreny educatiu i pedagògic, i també la responsabilitat del docent davant de tanta subjectivitat.
Ens satisfà, doncs, que la nostra feina hagi donat resposta a les necessitats actuals, i confiem continuar contribuint a l’acció de progrés educatiu i social.
Les sessions del Seminari es poden veure a la videoteca de l'IEC |
.jpg)
