Discurs pronunciat l'Onze de Setembre de 2012 a l'IEC L’Institut d’Estudis Catalans, fundat ara fa cent cinc anys, fou creat —com escrivia el nostre president en el catàleg de l’exposició commemorativa del centenari— «per al conreu científic, al més alt nivell, de la cultura i el coneixement dins de la comunitat nacional catalana». Ara bé, com també es deia en l’escrit, aquell IEC s’inspirava en el desig de construir un país a imatge i semblança del que feien les nacions completes. Es tractava de dotar-lo de les institucions necessàries per a «fer de Catalunya un país normal», com havia demanat un altre membre distingit de l’Institut, l’historiador Ferran Soldevila. La nostra nació existia, i ha continuat existint, només en el pla de l’ambició, però no en el del poder polític que ja fa molts anys que ens hauria correspost per modernitat social, fortalesa econòmica o vigor cultural. Mentre arreu del món els estats creaven biblioteques, universitats o museus nacionals, aquí, mancats d’aquest instrument, Enric Prat de la Riba partia d’una modesta Diputació Provincial per a aconseguir resultats similars. L’IEC és, doncs, un exemple més d’aquesta tossuda voluntat de supervivència —i d’aspiració a la «normalitat». És a dir, una altra de les moltes institucions que en l’estratègia del «com si» —del «com si fóssim un país normal», és a dir, com si fóssim una nació amb els atributs dels que només la pot dotar un Estat— han trobat la gran fórmula de combat propositiu, emprenedor i innovador, que ens ha permès superar les més grans adversitats i arribar vius —per no dir que amb prou bona salut— fins on som. Recordo aquesta circumstància fundacional de l’IEC perquè ara mateix, i segons totes les evidències, som davant d’una nova oportunitat, veritablement excepcional, per a culminar definitivament aquest llarg i costerut camí del «com si» i entrar en un «ara sí». És a dir, tot fa pensar que hi ha possibilitats reals d’entrar en un estadi de plenitud nacional, que hauria de ser, després de tant anar costa amunt, un nou temps que podríem anomenar de nacionalitat planera (o, si el president de la Secció Filològica em permet el neologisme, de «planitud» nacional…). Si ara som on som, és gràcies a aquesta història bastida sobre la paradoxa d’una «resistència emprenedora», un veritable contrasentit conceptual i, fins i tot, una mena d’oxímoron, però que per imprevisible ha estat la clau de l’èxit del que —la prudència, que no les dades, m’obliga a emprar encara el condicional— podria arribar a ser una «impossibilitat» històrica finalment vençuda. (Ja fa molt temps que vaig advertir que una «impossibilitat probable» com la independència, per difícil que fos, sempre seria preferible a una «possibilitat improbable», com el federalisme o l‘Espanya plurinacional). Però, quines són aquestes evidències que ens han fet passar, a tants catalans, d’aquella «impossibilitat probable» a parlar ara de «possibilitats reals» o d’«oportunitats definitives»? Doncs, per damunt de tot, el fet que la independència, malgrat les resistències òbvies i subtils que hi han posat tots els grans poders fàctics enfilats dalt del Puente Aéreo —el que Toni Soler ha qualificat de «Santa Aliança»— s’hagi situat en el primer lloc de l’agenda política del país sobre una base veritablement popular.   En aquest enllaç podeu llegir el discurs íntegre

Tweet

---