El Pontifici Consell de la Cultura i l’Arquebisbat de Barcelona van patrocinar els dies 17 i 18 de maig les jornades de l’Atri dels Gentils a fi i efecte de potenciar un diàleg entre l’Església i els no creients. La Facultat de Teologia de Catalunya va demanar a l’Institut la seva col·laboració en el projecte, la qual vam oferir de molt bon grat. La iniciativa eclesial, que prové del Vaticà, s’emmarcava, en el cas de Barcelona, en la idea de l’exploració de l’art com a «ànima de la cultura» i com a «camí de transcendència». La primera sessió es va celebrar al Museu Nacional d’Art de Catalunya i va ser copresidida pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i el cardenal Gianfranco Ravasi, prefecte del Pontifici Consell de la Cultura. L’acte celebrat a l’Institut, copresidit també pel cardenal Ravasi i per mi mateix, com a president de l’acadèmia catalana, va incloure les intervencions de Fèlix Riera, nou director de Catalunya Ràdio, i Joan Manuel Bonet, que havia dirigit l’Institut Valencià d’Art Modern i el Museu Nacional Reina Sofia. També vam poder escoltar les interessants aportacions del pintor urgellenc Perico Pastor, el compositor Joan Guinjoan, l’escriptora mallorquina Carme Riera, el director teatral Lluís Pasqual i l’escriptor i editor Jaume Vallcorba. A petició dels organitzadors de l’Atri dels Gentils, jo mateix vaig confegir el text d’una ponència —no llegida— sobre les relacions entre la raó i l’atribució de carisma i transcendència a determinades entitats que es consideren transcendents. El carisma —entès com la propietat de transcendència que poden tenir objectes, individus, nocions, paraules i accions— i la raó formen avui una nova dicotomia, sempre que s’entengui que no són de cap manera incompatibles. Hi ha carismes racionals i raons carismàtiques. La raó, a seques, ha posseït i posseeix per a molts (com ara la ciència, que cerca la veritat) una qualitat carismàtica. D’altra banda, el descobriment de la possible autonomia del carisma davant la racionalitat no ens allibera de la consideració de la seva vinculació amb ella. El programa d’indagació és ampli, i s’ha d’ajustar a les condicions essencialment noves que presenta la nostra època. A parer meu, l’esforç de l’Església per a desenvolupar un diàleg o conversa amb els que no creuen en els seus dogmes, o fins i tot amb els que són indiferents a les seves creences, ha de ser benvingut. Com vaig tenir l’oportunitat d’expressar en l’acte celebrat a l’Institut, la conversa seriosa entre els qui es consideren racionalistes o de pensament estrictament secular o, si més no, aliens a les creences del cristianisme catòlic, i els creients ha de ser benvinguda. No hi ha cap motiu per a no superar reticències, hostilitats o desavinences pretèrites, sempre que totes les parts que vulguin dialogar sobre les dimensions de la transcendència —o simplement sobre la qualitat carismàtica del que molts humans consideren com a sobrenatural— ho facin amb un capteniment curós de mantenir l’anàlisi seriosa. L’Institut tindrà sempre les portes obertes a la discussió filosòfica i rigorosament acadèmica d’una problemàtica que rep sempre l’atenció dels seus membres —antropòlegs, historiadors, filòsofs, científics— que contribueixen al progrés del coneixement objectiu en aquests terrenys, a casa nostra.

Tweet

---