|
Va ser, juntament amb Francesc Cambó, el mecenes català més important del segle XX, però la seva tasca no ha estat mai reconeguda. Cinquanta anys després de la mort de Rafael Patxot (Sant Feliu de Guíxols, 1872 – Ginebra, 1964), diverses institucions, entre les quals hi ha l’IEC, li reten homenatge. La tasca de Patxot va ser clau per a la continuïtat de la institució i, sobretot, de les seves publicacions.
«Jo moriré lluny de la meva terra, després d’haver-la servit tant com he pogut, àdhuc sacrificant-li la meva trajectòria personal íntima.» És una cita de Rafael Patxot, que van llegir els seus néts Núria i Rafael Delétra-Carreras Patxot el 28 de gener, en l’acte institucional amb què es va donar el tret de sortida a la commemoració de l’Any Patxot a la Diputació de Barcelona. La cita resumeix qui va ser Rafael Patxot (Sant Feliu de Guíxols, 1872 - Ginebra, 1964), que, tot i una prometedora carrera científica, arran de la mort prematura dels pares, als vint-i-un anys es va haver de fer càrrec del negoci familiar ―una important fàbrica de taps de suro― i de cinc germans. Malgrat les circumstàncies, va escriure dos llibres sobre meteorologia, va fundar i institucionalitzar el Servei Meteorològic de Catalunya, dependent de l’IEC, i va tenir un paper fonamental en la continuïtat de l’Institut i de les seves publicacions; a més, va desenvolupar una important tasca de mecenatge. Tot i això, no ha estat mai reconegut.
 Enguany es compleixen cinquanta anys de la mort de Rafael Patxot i, amb l’avinentesa de l’efemèride, diverses entitats i institucions vinculades celebraran diversos actes al voltant d’ell i el seu llegat durant el 2014 i el 2015. Una d’aquestes institucions és l’IEC, que el 20 de març va acollir un acte a la Sala Prat de la Riba en el qual van intervenir Joandomènec Ros, president de l’IEC, i Josep Enric Llebot, secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, i que va incloure dues conferències: per una banda, Josep Massot, membre de l’IEC, va parlar del paper de Patxot com a mecenes de l’Institut i, per una altra banda, Josep Batlló, professor de la Universitat de Lisboa, es va centrar en la faceta de meteoròleg de Patxot. Manuel Castellet, membre de l’IEC i comissari de l’IEC per a l’Any Patxot, en va fer la semblança i va presentar el llibre Rigor científic, catalanitat indefallent. Rafael Patxot i Jubert (1872-1964). Durant l’acte també es va presentar l’Espai Patxot, un espai web sobre la relació del mecenes amb l’Institut.
L’IEC, en deute amb Patxot
 Les primeres víctimes de la dictadura de Primo de Rivera van ser els catalans, individualment, explica Patxot a les seves memòries, titulades Guaitant enrera. A continuació, «seguiren les organitzacions polítiques no sotmeses a l’arbitrarietat imperant, després vingueren les econòmiques i, finalment, les culturals». Entre aquestes últimes hi havia l’Institut, «un dels molts encerts, potser el més transcendent, de la Mancomunitat de Prat de la Riba», que el «dictador galant no gosà suprimir d’un cop de ploma, ni d’espasa», sinó que va decidir «matar-lo d’inanició i anèmia, llevant-li tota mena de sosteniment».
Va ser en aquest context que Patxot va proposar «una avinença a l’Institut d’Estudis Catalans en virtut de la qual la Institució Patxot oferia continuar pel seu compte les publicacions de l’IEC». Tal com explica Josep Massot a Rigor científic, catalanitat indefallent. Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), les paraules de Patxot «demostren un interès extraordinari per la tasca que corresponia a l’IEC, dins una Catalunya que volia tenir un paper dins la cultura mundial, sense sucursalismes ni provincialismes», i la intervenció de Patxot i de la seva fundació va ser «decisiva» per a permetre la continuïtat de la corporació i «sobretot per a assegurar que les seves publicacions no quedessin paralitzades». Massot també explica com Patxot no es limitava a pagar les factures dels llibres i de les revistes de l’Institut, sinó que ―recollint paraules de Pere Quer― era «un mecenes amb idees pròpies sobre quin paper havien de tenir les publicacions de l’IEC en el nou context hostil».
 En deu anys, directament o finançant obres de l’IEC, la Institució Patxot va editar més de quaranta obres de gran qualitat científica. Entre aquestes publicacions, hi ha el quart volum de la Flora de Catalunya de Joan Cadevall (1932), els volums sisè (1929) i setè (1931) del Diccionari Aguiló, a cura de Pompeu Fabra i de Manuel de Montoliu, o l’Anuari de la Secció Històrico-Arqueològica corresponent als anys 1921-1926, entre moltes altres obres. La relació d’obres de l’Institut patrocinades per la Institució Patxot es pot consultar en l’espai web Espai Patxot, que també inclou informació sobre el fons personal del mecenes guixolenc disponible a l’Arxiu de l’IEC, a més de fotografies i altres documents.
El mecenes
Per a Manuel Castellet, «no es pot entendre la immensa obra que dugué a terme sense conèixer el científic i l’humanista en tota la seva amplitud». Les primeres accions de mecenatge de Patxot van néixer en record dels difunts de la seva família amb la voluntat d’honorar-los.
Així, el 1919 va crear, en honor de la filla gran ―morta aquell any de grip espanyola als vint-i-quatre anys―, la Fundació Montserrat Patxot Rabell, amb què es dotava amb una llibreta d’estalvi una noia de Sant Feliu de Guíxols nascuda l’any de la convocatòria i es feia càrrec del pagament de la biblioteca de l’Institut de Cultura de la Dona. El mateix any es van posar en marxa els concursos musicals Eusebi Patxot i Llagustera, en honor del pare, i el 1920 es van crear els concursos Rafael Patxot i Ferrer, que honoraven l’avi i que premiaven estudis monogràfics d’acord amb les aficions o les maneres de fer de l’avi, una figura emblemàtica a Sant Feliu de Guíxols. També el 1920 va crear la Fundació Clara Jubert de Patxot, dedicada a la mare, que tenia per objectiu millorar la situació de les dones necessitades residents a Sant Feliu de Guíxols. Amb la mort de la segona filla, el 1925, es va constituir la Fundació Maria Patxot i Rabell, vinculada a l’Institut de Cultura de la Dona, que oferia beques per a facilitar els estudis a noies catalanes sense mitjans materials per a conrear-los.
El 1919 va morir Concepció Rabell, germana de la dona de Patxot; com que no tenia fills, va llegar bona part dels seus béns a Rafael Patxot, amb els quals va crear la Fundació Concepció Rabell i Cibils, vídua de Romaguera, que va ser la primera de les seves dues grans estructures de mecenatge ―la segona va ser la Institució Patxot, que va crear uns quants anys més tard. Alguns dels fruits de la Fundació Concepció Rabell són l’Estudi de la Masia Catalana, l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i l’edició de les Cròniques catalanes. A més, va instituir els Jocs Florals, que es van convocar per primera vegada el 1921 per a guardonar el millor llibre de prosa escrit en català i publicat en els darrers dos anys, i que van guanyar autors com Prudenci Bertrana o Carles Riba.
El meteoròleg
A més de mecenes, Patxot va ser «un investigador constant i metòdic», segons Josep Batlló, de la Universitat de Lisboa. En tornar a Sant Feliu de Guíxols als vint-i-quatre anys, Rafael Patxot es va fer construir un observatori astronòmic a casa. «L’empresa», explica Batlló, «era considerable si pensem que en aquell moment va ser el més important (potser l’únic digne d’aquest nom?) a Catalunya». Ben aviat, es va decantar per la meteorologia, i la part meteorològica del seu observatori es trobava entre les més completes, si no la més, de Catalunya. El resultat de les seves observacions són dos volums: Meteorologia catalana (1908) i Pluviometria catalana (1912). Patxot va posar un interès especial en l’observació dels núvols: feia dues observacions diàries i anotava amb cura el tipus de núvols, la quantitat, la direcció, la velocitat aparent, si eren superiors o inferiors i qualsevol altre detall que semblés interessant.
El 1919, el consell de la Mancomunitat de Catalunya va aprovar la creació del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), dependent de l’IEC, i aquest no va ser efectiu fins al 1921. Abans que es posés en marxa l’SMC, Patxot es va posar en contacte amb el director del Servei, Eduard Fontserè, per proposar-li la creació d’una secció d’estudi de núvols, les despeses de la qual sufragaria la Fundació Concepció Rabell.
El maig de 1925 es va fer una exposició amb més de tres-centes fotografies de núvols al Centre Excursionista de Catalunya, a què, per cert, Patxot estava molt vinculat. A partir d’aquelles imatges, en va sortir l’Atlas elemental de núvols, que es va presentar al Congrés Meteorològic Internacional celebrat a Viena el 1926. L’Organització Meteorològica Internacional va triar Barcelona per celebrar-hi la reunió de la Comissió Internacional per a l’Estudi dels Núvols, el 1929, i el resultat van ser les dues edicions finals de l’Atlas internacional de núvols i dels estats de cel, que es van publicar en català, anglès, francès i alemany gràcies al mecenatge de Patxot.
 Recull de premsa
Vídeo de l'acte de commemoració del cinquantè aniversari de Rafael Patxot i Jubert (1872-1964) |
