 Enguany fa trenta anys que es va aprovar l’Estatut d’autonomia de les Balears i que es va constituir el primer parlament i el primer govern autonòmic. I en fa vint-i-set que es va promulgar la Llei de normalització lingüística (LNL). En ambdós textos hi ha una aposta a favor de la llengua, la cultura i la identitat pròpies, fins al punt que s’encomana explícitament als poders públics l’obligació de protegir-les, de fomentar-les i de normalitzar-les. Al llarg dels vint-i-dos anys que el PP ha governat (en els períodes 1999-2003 i 2007-2011 hi va haver governs progressistes, amb un component nacionalista substancial), l’actitud política del PP va ser la d’anar fent —a remolc de Catalunya— allò que li tocava fer a un govern d’un territori que tenia una llengua pròpia que no era la castellana, però ho va executar amb una considerable passivitat. Vull dir que va permetre l’aprovació tardana de la LNL, però a l’hora d’aplicar-la ho va fer ben escassament. Tot i això, en alguns moments va ser receptiu a la dinàmica impulsada pels sectors de l’ensenyament o de la societat civil més activament compromesos amb la normalització lingüística. O, mirant a un altre costat, no els va impedir que anassin marcant el pas. Una mostra: durant el primer govern de Jaume Matas es va aprovar el Decret 92/1997, que establia que almenys un 50 % de l’ensenyament no universitari havia de ser en llengua catalana, amb la possibilitat d’arribar al 100¬ % en cas que el projecte lingüístic del centre, aprovat pel Consell Escolar, així ho decidís. Foren molts els col·legis i instituts que optaren per fer tot l’ensenyament, o gairebé tot, en català. I els governs progressistes i nacionalistes, amb un impuls major o menor segons la legislatura, afavoriren el creixement de l’ensenyament en català.
Per al PP de la segona legislatura d’Aznar —prepotència de la majoria absoluta i entrada en funcionament de la FAES, amb l’encàrrec de crear doctrina per emparar i legitimar ideològicament el nou nacionalisme espanyol desacomplexat—, l’ensenyament en català fou declarat, a tot arreu, el primer enemic a abatre. Quina és la particularitat del cas de les Balears en l’actualitat? Que el govern que impulsa la pèrdua de posicions del català a l’ensenyament no és el de l’Estat, sinó els gestors territorials de la franquícia PP i, més en concret, els mercenaris autòctons que ocupen el Consolat de Mar (la seu oficial del Govern). El principal objectiu que tenen és complaure els seus dirigents madrilenys i els baixos instints dels mitjans de comunicació de la Brunete mediàtica. Fa uns mesos, el president J. R. Bauzà va fer una conferència a Madrid i, encara que pugui semblar increïble, no va aprofitar la tribuna per denunciar l’espoli fiscal que reben les Balears (un 14 % del PIB), sinó per vanagloriar-se d’haver eliminat la immersió lingüística.
L’objectiu de l’actual PP balear és fer recular el català en els únics àmbits on fins ara havia aconseguit una presència que s’anava acostant a la normalitat. Amb el canvi de la Llei de la funció pública, fa devers un any, el català va ser convertit en prescindible i, per tant, va deixar de ser un requisit per a qui volgués ocupar un lloc de treball a l’Administració. I ara és el torn de l’escola. La promesa electoral del PP va ser garantir que els pares podrien triar la llengua vehicular de l’ensenyament dels fills. La jugada, però, els va sortir malament: una gran majoria dels pares triaren el català o feren confiança als projectes lingüístic dels centres, els quals es decantaven clarament per l’ús vehicular de la llengua pròpia de les Balears. El contraatac del govern Bauzà ha estat promulgar un decret llei de regulació del tractament integrat de les llengües (TIL), que estableix que a partir d’aquest curs —enguany en el primer nivell de cada cicle— les assignatures no lingüístiques s’impartiran en català, en castellà i en anglès, de manera homogènia a tots els centres. Un terç d’ús vehicular per a cada llengua.
La intenció real és ben clara: minimitzar l’ús del català, incrementar la presència del castellà i, en un acte de demagògia populista, fer creure als pares que els seus fills, d’aquesta manera, aprendran realment l’anglès. Per això, el decret sobretot ha estat venut pel Govern com una iniciativa que afavorirà el coneixement de l’anglès. El president Bauzà ha dit una vegada i una altra que no podia entendre que hi pogués haver pares que estiguessin en contra que els seus fills aprenguessin tres idiomes. El populisme del plurilingüisme com a coartada d’una estratègia genocida. Ensenyar en anglès amb uns professors als quals únicament se’ls exigeix un nivell del tot insuficient, el B2, i ensenyar matemàtiques o ciències naturals, en detriment de l’assimilació dels continguts, perquè és evident que els alumnes no estan capacitats per a digerir-los si els arriben en anglès. Un despropòsit monumental. Tanmateix, la sensatesa i el rigor pedagògic de la comunitat educativa balear va percebre des del primer moment la malignitat de la maniobra. Enfront de la imposició del TIL, l’alternativa àmpliament compartida és la següent: ensenyament en català, millora global de l’aprenentatge de totes les llengües, adquisició sòlida del coneixement de l’anglès amb estratègies avalades per la didàctica i experiència pràctica (les seccions europees, per exemple).
A hores d’ara ja fa més de dues setmanes que els docents de les Balears han començat una vaga indefinida. La participació és massiva. A més, els vaguistes cada dia han fet mobilitzacions d’entre tres i cinc milers de persones. Enfront del govern de J. R. Bauzà, que tan sols té el suport de dos grupuscles espanyolistes, hi ha gairebé la totalitat de la comunitat educativa: els ensenyants, els equips directius dels centres, els sindicats, les associacions de pares i mares, la patronal de l’Escola Catòlica, els partits polítics de l’oposició, la universitat, nombrosos pedagogs i sociolingüistes prestigiosos, el Tribunal Superior de Justícia de les Balears, els escriptors, la major part de la premsa diària, un gran nombre d’ajuntaments... El moviment contra el TIL també inclou les demandes d’una educació que es fonamenti en la pràctica del diàleg i el consens, que sigui de qualitat i que estigui adaptada a les particularitats de l’entorn, que reconegui l’autonomia dels centres i que dignifiqui el paper dels docents, que sigui en català perquè pugui fer la funció d’instrument d’integració i de cohesió social... Tot aquest moviment té dos símbols distintius: la camiseta verda i el llaç quadribarrat. La veritat és que ara mateix l’onada verda és ben visible als carrers de totes les Balears. Hom pot percebre que la majoria social és favorable a la lluita dels ensenyants. La fatxenderia intransigent del govern del PP té ben pocs defensors. La segona setmana del curs continuarà la vaga indefinida. Les previsions són que en vagin minvant els efectius, perquè, en bona lògica, són molts els docents que no es poden permetre que cada dia de vaga els descomptin un centenar d’euros de la nòmina. Tanmateix, la manifestació dia 29 de setembre va ser molt massiva, amb una considerable transversalitat generacional i social. Els gestos autoritaris del president Bauzà estan produint un rebuig molt general. Una mostra que la vaga rep un gran suport és el que està succeint amb la caixa de resistència que va crear l’Assemblea de Docents: cada dia s’hi ingressen, de mitjana, uns vint mil euros.
La iniciativa del govern Bauzà contra el català ha tingut una conseqüència positiva: l’ampliació i l’enfortiment del moviment social que hi ha a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera en defensa de la llengua, la cultura i la identitat pròpies, i també a favor d’una democràcia participativa i de qualitat. No és poca cosa.
|
