 La figura gegantina de Richard Wagner va tenir una gran influència damunt l’art català, però la força més intensa d’aquest influx no va arribar de seguida. L’agost del 1882, la revista barcelonina en castellà Arte y Letras dedicava la seva portada a un retrat del músic reinterpretat per Alexandre de Riquer, aleshores un artista jove que havia de ser amb els anys un dels grans representants del Modernisme simbolista català. En el mateix número es donaven a conèixer, per mitjà de dibuixos d’artistes catalans com Jaume Pahissa o J. Morell, escenografies de l’estrena absoluta del Parsifal a Bayreuth. Apel·les Mestres i Josep Pascó farien les historiades cobertes de Los Nibelungos i d’un volum d’obres de Wagner, respectivament el 1883 i el 1885, en edicions també vinculades a Arte y Letras i altre cop en castellà.
Des del moment en què es van començar a representar drames musicals de Wagner a Catalunya, lògicament van ser diversos els escenògrafs autòctons que van interpretar els dissenys originals aquí: gent com Francesc Soler i Rovirosa, Fèlix Urgellès, Oleguer Junyent, Adrià Gual, Joan Morales o Salvador Alarma van ser destacats intèrprets de l’escenografia wagneriana, que es va mantenir dins l’ortodòxia formal inicial fins a les realitzacions de Josep Mestres Cabanes, ja en la postguerra.
Wagner va trobar molt aviat un lloc en la iconografia musical més distingida a Catalunya. El 1900, quan es va decorar amb estil modernista la botiga de música Cassadó&Moreu de Barcelona, els tres grans murals a l’oli que s’hi van realitzar, obra del joveníssim pintor Pau Roig, incloïen un tema de Wagner («Lohengrin») al costat de temes de Gluck i Beethoven (ara tots a l’avantdespatx del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya).
L’Associació Wagneriana, fundada als Quatre Gats de Barcelona el 1901, va tenir una seu decorada per Adrià Gual, que hi va incloure un fris mural a l’oli compost de diversos escenaris wagnerians (ara a la Biblioteca de Catalunya). L’entitat va promoure edicions d’obres de Wagner amb belles enquadernacions dissenyades per Gual, Josep Triadó o Riquer, i el concerts que organitzaven tenien programes d’un Modernisme refinat creats per la casa impressora Oliva de Vilanova.
L’efígie del músic aviat va ser al carrer, entre els personatges històrics més mitificats de casa nostra: a Barcelona, la Casa Serra, obra de Puig i Cadafalch (1903-1908), i el Palau de la Música Catalana (1905-1908), obra de Lluís Domènech i Montaner, acullen a les seves façanes Wagner en pedra, en els dos casos esculpit per Eusebi Arnau. I el prosceni del Palau també acusa el pes de Wagner, amb una alada cavalcada de les valquíries en pedra, arran de sostre, obra de Dídac Massana i Pau Gargallo. Fins i tot escultors més coneguts pel seu classicisme com Josep Clarà (1903-1905) o Julio Antonio (1913) es van fixar en Wagner com a tema.
En la mateixa època, Antoni Bordalba feia quatre grans vitralls historiats (1905) de tema wagnerià per al vestíbul del Cercle del Liceu de Barcelona, sobre disseny de Josep Pey i direcció artística de Junyent. La presència pública de Wagner era tal a Catalunya aleshores que dibuixants satírics com Gaietà Cornet o Feliu Elias Apa el feien sortir sovint a la premsa d’humor —¡Cu-Cut!, Papitu— com si fos un personatge popular i proper.
L’avantguarda també es va fixar en Wagner, i Salvador Dalí el va fer protagonitzar —sense esmentar-ne el nom— l’oli surrealista Farmacèutic aixecant amb suma precaució la tapa d’un piano de cua (1936, antiga col·lecció Ruth Page). Temes de Wagner ja havien posat fons musical al film surrealista L’âge d’or que Dalí mateix va fer amb Luis Buñuel el 1930, i Dalí va tornar aviat a Wagner quan va crear i escenografiar el ballet Tristan fou (1938-1939, estrenat el 1944).
Una nova empenta a la presència pública de Wagner va arribar arran dels festivals Wagner del 1955, quan la companyia de teatre de Bayreuth va actuar excepcionalment fora de la seva seu per fer-ho al Liceu de Barcelona. Hi va haver aleshores concursos artístics, dels quals van sortir obres com el Parsifal escultòric de Lluís Muntané Mollfulleda, d’estètica tradicional; però també hi va haver una onada d’admiració per Wagner entre els nous avantguardistes: Antoni Tàpies, Josep Maria Subirachs, Modest Cuixart, Joan Brossa... continuada en pintors de promocions posteriors com Miquel Vilà o Perejaume.
L’Institut d’Estudis Catalans s’ha sumat a la commemoració del bicentenari del naixement de Richard Wagner amb les conferències de Francesc Fontbona, «Wagner en l’art català», celebrada el 10 d’abril, i de Francesc Cortés, «Barcelona-París-Bayreuth: a la recerca de les fonts wagnerianes», el 17 d’abril.
|
