.jpg) Hi ha molts estils de fer ciència. No hi ha un mètode científic, únic i vertader, vàlid per a tota mena d’aventura del pensament. No obstant això, els filòsofs i historiadors de la ciència han ungit el mètode experimental genuí de la física clàssica com el mètode científic. En conseqüència, altres maneres d’aproximació científica a la realitat han estat considerades menors, menys admirables, no tan autèntiques. Per dir-ho a la manera d’Ernest Rutherford, tot és física o col·leccionisme de segells. I per replicar-li com Sydney Brenner, no podem oblidar que hi ha segells que paga la pena col·leccionar.
La biologia molecular, amb una idiosincràsia reduccionista innegable, ha recol·lectat innombrables èxits i ha produït, encara més, aplicacions que afecten les nostres vides quotidianes. Alhora, durant les dècades d’esplendor molecular, l’estudi més integrador de la vida, la cerca de les explicacions més sistèmiques, la visió més naturalística, va patir un cert desprestigi i marginació. Però aquest estil de fer ciència, inherent a l’esperit aventurer humà, és imprescindible i contribuí al naixement d’un dels cims intel·lectuals: ni més ni menys, la teoria evolutiva.
Al principi, abans de disposar de les eines poderoses de la genètica, la teoria evolutiva fou cosa de naturalistes aventurers. Si llegim les biografies de Charles Darwin o d’Alfred Russel Wallace, ens semblen pel·lícules plenes de dramatisme, incloent-hi perills horribles i malalties greus, però també veritables epopeies intel·lectuals. Ells observaren la natura fins als mínims detalls i anaren més enllà que qualsevol altre cercant explicacions. I convergiren vers conclusions semblants, de manera independent i bevent de la mateixa font d’inspiració: la lectura de Malthus fou la guspira que, en els dos cervells i amb vint anys de diferència, encengué la teoria de la selecció natural.
Hi ha qui ha dit que Darwin li va fer una jugada a Wallace, furtant-li la idea. El rigor historiogràfic ho ha desmentit rotundament. Foren grans amics, coincidint en una gran d’idea però discrepant en aspectes fonamentals de la seua aplicació. Tot i ser reconegut, amb justícia, com a fundador de la biogeografia, la veritat és que Wallace ha estat eclipsat per la immensitat de l’edifici darwinista que ell mateix ajudà a bastir. La seua afició a l’espiritisme li restà credibilitat acadèmica però se l’ha de recordar també com l’esperonador involuntari de dos dels llibres més reeixits de Darwin. La carta de Wallace per a comunicar la seua idea de selecció natural obligà Darwin a canviar de plans i fer un llibre més resumit, L’origen de les espècies. I l’amarga dissensió sobre el paper de la selecció natural en l’origen dels humans provocà L’evolució de l’home.
L’Espai Ciència de l’IEC commemora el centenari de la mort de Wallace amb un cicle de conferències i una taula rodona a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) de València: http://octubre.cat/activ_fitxa.php?id_activitat=103.
|
