Hom pot sostenir que Josep Maria Ferrater ha estat el filòsof català més important des de Ramon Llull i, en tot cas, sense exageració, del segle XX. El savi barceloní, estudiant en una Universitat de Barcelona republicana en plena reforma i modernització, publicà ben aviat un recull jovenívol de reflexions, un «còctel de veritats», com ell mateix digué amb la seva sornegueria, disfressada d’amable ironia. El seu exili difícil —França, Cuba, Xile, breument Mèxic, i definitivament els Estats Units— no l’impedí de participar plenament en la filosofia hispànica i internacional. Autor d’una de les reflexions més cabdals sobre el poble català —Les formes de la vida catalana—, Ferrater produí una de les obres més integradores de la filosofia del segle XX. De fet, l’integracionisme —no l’eclecticisme— , és a dir, l’elaboració d’una teoria capaç de copsar, compatibilitzar i bastir un edifici filosòfic ple de sentit i coherència lògica fou la seva dèria. Esforços com ara De la materia a la razón i El ser y la muerte són veritables monuments resultat d’aquest esforç. També ho són les seves exploracions en el terreny de la lògica, el llenguatge, la civilització europea i la filosofia de la història. Aquesta darrera aparegué en L’home a la cruïlla, per donar-li el títol català amb què ell sempre l’esmentava. La seva obra filosòfica en català, des del deliciós Una mica de tot fins a La filosofia en el món d’avui, ella sola, amb Les formes, mereixia una jornada d’estudi per part de la nostra acadèmia nacional. Els seus esforços literaris i cinematogràfics —als quals ell donava una extraordinària vàlua, com em digué en tantes ocasions, fets per a poder escriure a corre-cuita allò que en filosofia hauria necessitat molt de temps i parsimònia— completen una obra vastíssima. A causa del sempre consultat Diccionario de filosofía, d’aclaparadora riquesa i utilitat i no sempre esmentat pels que hi pouen les seves consultes, molts pensen que l’aportació fonamental de Ferrater és «el Diccionari». No pocs, discrepem: la seva aportació és el conjunt indestriable de la seva obra, lúcida, completa però sempre entenedora i transparent. L’Institut ha volgut, amb la jornada que va celebrar el 8 de novembre, retre homenatge al gran savi, i posar a l’abast de la nostra comunitat intel·lectual i filosòfica la natura íntima del seu pensament. Pensadors i crítics de les noves generacions intel·lectuals catalanes també han figurat ben prominentment en aquest exercici. Sens dubte, una manera d’establir aquella continuïtat que sempre cal en el món del coneixement. Aquella continuïtat i devoció a la tradició —la tradició de la innovació i el progrés—, que és, per dir-ho ferraterianament, una de les formes de la vida catalana.

Tweet

---