 El 10 d’octubre passat es va presentar, a la Sala Prat de la Riba de l’IEC, el llibre El cas dels catalans, editat recentment gràcies a la col·laboració de tres entitats: El Memorial 1714, el Moviment Civil 11 de Setembre i l’Associació Francesc de Castellví, un text que havia tingut una primera edició l’any 1991 a l’editorial Curial, la qual, però, era ja introbable. Els dos opuscles reproduïts facsimilarment en el llibre són The Case of the Catalans Considered i The Deplorable History of the Catalans, els quals foren publicats a Londres entre el març i el setembre del 1714, és a dir, mentre Barcelona resistia el setge de l’exèrcit borbònic en la fase final de la Guerra de Successió; reproducció facsimilar que és acompanyada d’una acurada traducció al català feta en el seu moment pel professor Michael B. Strubell.
Els textos, a més d’oferir narracions prou ben informades dels esdeveniments de la Guerra a Catalunya, reflecteixen el corrent d’opinió crític que existia a la capital britànica envers l’abandonament que el govern tory havia fet dels seus antics aliats. Però, a més, ambdós textos expressen un sentiment d’admiració per l’aferrissada defensa que els catalans estaven fent de les seves llibertats nacionals davant la maquinaria bèl·lica dels exèrcits de les dues corones borbòniques. Així, l’anònim autor de The Deplorable History of the Catalans, asseverava que, enmig de les penalitats de la lluita, «poca gent podia abstenir-se de desitjar-los èxit perquè els inspirava la noció de llibertat» i que, si a l’inici del setge, els borbònics pensaven que, després de caure la primera bomba, els barcelonesos s’atemoririen i es rendirien, «prou que després han pogut veure que no era així, i ara el món ja té un nou exemple de la influència que pot exercir la llibertat en ments generoses».
Entre molts coetanis d’arreu d’Europa, l’heroica resistència dels barcelonins durant el setge del 1713-1714 va suscitar una barreja de perplexitat i d’estimació, un sentiment que, en les circumstàncies actuals, sembla ben oportú recordar. Perquè, des d’una perspectiva europea, en què després de dures lluites per la llibertat han acabat prevalent uns valors polítics ciutadans liberals i democràtics, el ple reconeixement d’unes formacions històriques amb unes cultures nacionals pròpies —lluny de ser un obstacle per a la construcció d’un veritable estat federal europeu amarat d’aquest valors de llibertat, democràcia i compromís civil— ha de ser vist com un recurs o valor positiu. Tal com han remarcat intel·lectuals com Maurizio Viroli, l’aprenentatge i la plenitud civil d’una ciutadania responsable es produeix fonamentalment a partir d’unes cultures nacionals arrelades a realitats concretes, i no a partir de principis universalistes abstractes llunyans als individus o a partir de principis que són fruit d’una imposició històrica per la via de la força.
|
.jpg)
