 Darrerament es parla força del rendiment màxim sostenible (RMS, o també MSY, en les sigles en anglès) com a objectiu per assolir en la gestió de la pesca. Aquest concepte fou desenvolupat durant la dècada dels anys cinquanta del segle XX i va ser utilitzat àmpliament durant els seixanta i els setanta. Posteriorment va patir una certa decadència i es va anar abandonant progressivament. Fins al 2002, quan la Cimera del Desenvolupament Sostenible de Johannesburg va recuperar l’RMS i el va establir com a objectiu pesquer a assolir per al 2015. La Reforma de la Política Comuna de Pesca de la Comissió Europea està debatent la necessitat d’adoptar aquest criteri, així com també prorrogar-ne l’establiment fins al 2020. En tot cas, la recuperació de l’RMS, i la consegüent generalització d’aquest concepte, ha fet que sovint s’usi impròpiament.
El mot sostenible ha tingut la desgràcia de posar-se de moda i de patir, doncs, una degradació semàntica que l’ha desprestigiat. En el món de la pesca, que és una de les àrees on es va desenvolupar, manté el significat original de ‘quantitat de peix que es pot pescar de manera indefinida’.
L’RMS no és un concepte aïllat sinó que forma part d’un cos teòric que tracta d’explicar com funciona una pesquera i en proporciona una visió global. Es genera en una família de models matemàtics que simulen la dinàmica d’una població explotada i s’interessen, en particular, pels canvis d’un parell d’indicadors: la biomassa de recurs disponible a la mar i la quantitat que se’n captura. Aquests dos indicadors són funció d’una variable de control força complexa, anomenada esforç de pesca, que es pot definir com l’energia que l’home inverteix per extreure peix del mar i que inclou, entre altres elements, el nombre de barques, el temps de pesca, la selectivitat dels arts, la tecnologia, etc. De vegades, en comptes d’esforç es parla de «mortalitat per pesca», però això és un aspecte tècnic que podem obviar en aquest moment. Els models ens proporcionen un punt de referència, l’RMS, que va lligat no solament a la captura (el mot rendiment s’hi refereix) sinó també a la biomassa que hi ha a la mar i a l’esforç de pesca. En sentit estricte, l’RMS és la quantitat màxima que es pot capturar d’un recurs sense perill d’exhaurir-lo, de manera que es pugui mantenir indefinidament en el temps. Amb el càlcul de l’RMS també obtindrem les variables associades: la biomassa que el produeix i l’esforç de pesca necessari per a obtenir-lo. Sabent la situació real de la pesquera, més o menys allunyada de l’RMS, podrem determinar si un recurs està subexplotat o sobreexplotat, segons que la biomassa real sigui superior o inferior, respectivament, a la que proporciona l’RMS.
El problema de l’RMS és que es tracta d’un punt molt teòric. Només existeix en unes condicions molt estrictes conegudes com a estat estacionari, segons el qual en el sistema (les seves variables) no canvia en unitats de temps successives. Això mai no passa a la vida real. Tot i això, els científics poden arribar a calcular-lo si disposen de bones dades. El que és més important del model és que permet traçar rutes des de les situacions reals, lluny de l’estat estacionari, fins a l’RMS. De rutes n’hi ha moltes i la tria depèn de decisions polítiques. Per exemple, la recuperació d’una pesquera en mal estat a causa de la sobreexplotació serà més dolorosa socialment com més ràpid sigui el camí escollit per arribar a l’RMS.
Establir l’RMS com a objectiu de la gestió de la pesca té els seus perills. Si no l’encertem i ens passem, entrarem en sobreexplotació, de manera que seria recomanable que l’RMS fos més un límit que no s’ha de traspassar, que no pas una diana que hem d’encertar.
L’RMS és que és un concepte desenvolupat per a un recurs únic. En casos com la pesca del Mediterrani on les captures són multiespecífiques i es realitzen per un conjunt variat d’arts de pesca, l’esforç de pesca adequat per assolir l’RMS d’una espècie no coincidirà amb el que correspon a una altra espècie, de manera que ens trobem davant d’un problema que no té solució. Si assolim l’RMS per a una espècie hem de renunciar a assolir-lo per a les altres.
Per acabar-ho d’embolicar, alguns paràmetres del model estan lligats a les condicions ambientals, i poden variar segons els anys. En aquest cas, l’RMS ja no és un punt sinó una regió més o menys difusa segons l’espècie i l’ambient que tractem. A totes aquestes «externalitats» hem d’afegir les que provenen del context socioeconòmic, que és, al capdavall, l’element que sovint dirigeix la política pesquera, independentment que el recurs estigui en bon o mal estat.
No es pot entendre adequadament el funcionament d’un sistema complex, com és una pesquera, mitjançant conceptes massa senzills com l’RMS. Simplificar excessivament el que és complex no sembla pas el millor camí per a comprendre el món ni per a gestionar-lo. No obstant això, l’RMS pot esdevenir un concepte útil, tot i que no exclusiu, per a tenir alguna idea de com funciona una pesquera, i fins i tot pot ser una bona guia per ajudar el gestor a dirigir les seves accions. Al capdavall molts recursos pesquers pateixen sobreexplotació i l’acostament a alguna mena de RMS ja seria una bona notícia per si sola. De fet, quan els senyals de sobreexplotació són molt evidents, no calen gaires models matemàtics per a saber que convé reduir l’esforç de pesca. Així l’RMS es pot considerar una mena d’ideal (platònic) desitjable però inabastable.
Sens dubte l’RMS és una bona eina, però només una, de la caixa d’eines que es necessiten per tal que, usades adequadament, ens permetin contribuir a l’objectiu de gaudir d’una activitat pesquera responsable i eficient i d’una natura saludable.
|
