El darrer trimestre de 2016 ha estat un període intens per a l’IEC en general, però més particularment per a la Secció Filològica. Després d’una feina d’anys, s’han aprovat dues obres importants: la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) i l’Ortografia catalana (OIEC). Amb aquestes dues obres es tanca un període que va començar al primer terç del segle XX i va iniciar la finalització el 1995 amb la publicació del Diccionari de la llengua catalana (DIEC, 1995 i 2007). Qualsevol llengua de cultura es considera codificada si és descrita i ponderada a través de tres recursos bàsics: una ortografia, una gramàtica i un diccionari. Així ho van entendre els membres de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) quan l’any 1911 van encarregar a la Secció Filològica (SF) l’elaboració d’aquestes tres obres, a les quals va dedicar tot l’esforç Pompeu Fabra. Per això, i no gratuïtament, és considerat el «seny ordenador de la llengua catalana». La primera obra de codificació del català van ser les Normes ortogràfiques, publicades l’any 1913, amb les quals s’inicià el camí de la unificació de l’ortografia catalana. Aquesta primera proposta es va anar complementant amb les successives edicions del Diccionari ortogràfic (1917-1937) i, més modernament, amb modificacions fetes per la SF al llarg dels anys setanta i vuitanta del segle passat i, especialment, l’any 1995 en ocasió de l’aparició del DIEC. L’actual proposta de modificació ortogràfica que ha aprovat l’IEC recull alguns casos de les propostes anteriors que havien estat objecte de debat (el guionet en les unitats sintagmàtiques lexicalitzades, la duplicació de la consonant r darrere de prefixos àtons, la duplicació de r en alguns formants cultes com -rràgia, etc.) i redueix la quantitat de mots amb accent diacrític a quinze casos, tots ells monosíl·labs i d’alta freqüència en l’ús. Si Fabra no havia establert cap norma sobre l’ús de l’accent diacrític, sinó que s’havia limitat a presentar una llista de paraules, la nova proposta regularitza els casos que duen aquest tipus d’accent. Pel que fa al lèxic, el DIEC va representar la primera obra elaborada per l’IEC després de Pompeu Fabra. És el primer diccionari institucional de l’Institut d’Estudis Catalans, elaborat corporativament i aprovat per tots els seus membres. Tot i això, el DIEC, i especialment la primera edició, es va basar en els criteris del Diccionari general de la llengua catalana que va publicar Pompeu Fabra l’any 1932. I, tocant a la gramàtica, l’IEC no disposava d’una gramàtica institucional. Fabra va publicar una primera gramàtica en llengua castellana l’any 1912, i el 1918 una segona gramàtica, la Gramàtica catalana, ja redactada en català. Va ser aquesta segona gramàtica la que es va prendre com a punt de referència normativa, tot i que era una obra d’autor. Havien de passar noranta-vuit anys perquè l’Institut tingués la primera gramàtica institucional, elaborada pels seus membres, amb el concurs de col·laboradors externs a la SF, i ratificada pel Ple de l’IEC el proppassat 29 de setembre. Si l’Ortografia catalana que l’Institut va ratificar el dia 24 d’octubre d’enguany és important perquè és la primera obra de conjunt des de 1913 que recull totes les modificacions que s’han anat fent al llarg de cent tres anys, la Gramàtica de la llengua catalana que s’acaba de publicar ho és perquè, en un sentit literal, és la primera gramàtica de la institució i perquè significa un canvi d’orientació en la presentació de la norma. És una gramàtica normativa que exposa la norma per mitjà de la descripció dels fenòmens gramaticals, abraça el conjunt de la llengua catalana i té en compte els registres comunicatius per a jerarquitzar els casos. Són 1.439 pàgines on es presenta una descripció de la llengua catalana viva arreu del territori catalanoparlant, amb indicacions sobre l’adequació de qualsevol dels fenòmens descrits a les diverses situacions de comunicació. El caràcter descriptiu de la GIEC és plenament explícit: s’hi exposen els fenòmens gramaticals de totes les varietats dialectals de la llengua catalana representats en cinc varietats: el central, l’occidental, el septentrional, el baleàric i el valencià, i s’hi descriuen els fenòmens i amb la indicació de l’abast general o restrictiu de llur ús geogràfic i funcional. Heus, doncs, que enguany hem tancat un cicle, aquell cicle que va iniciar Fabra a l’Institut durant el primer terç del segle passat. Les tres obres que aquí hem presentat s’han construït sobre els mateixos principis que van guiar les obres de Pompeu Fabra: unes eines al servei d’una llengua nacional, sense exclusions ni privilegis, apta per a tots els usos i eficient en qualsevol tipus de comunicació.

Tweet

---