Els darrers dies del 2015, el tema del canvi climàtic va estar plenament d’actualitat en l’opinió pública, ja que es va celebrar la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP 21) a París, en què es va assolir un acord, que ara està en fase de ratificació, per a evitar a escala global que l’augment de la concentració de gasos amb efecte d’hivernacle produeixi un escalfament de l’atmosfera que indueixi interferències perilloses en el sistema climàtic.
L’acord de París, benvingut pels estaments polítics i la major part de les grans organitzacions socials i ambientalistes, va ser criticat amb duresa, però, pel món de la ciència, que el va qualificar de frau. La raó d’aquesta discrepància rau en el fet que mentre que allò acordat compromet a evitar que la temperatura de l’atmosfera es mantingui per sota els dos graus centígrads respecte del període preindustrial, els compromisos voluntaris que es comprometen a assolir els països condueixen a un augment molt superior. Aquests compromisos, expliquen els partidaris de l’acord, es revisaran cada cinc anys, fet que permet donar un marge d’adaptació periòdic dels acords que permeti assolir els objectius previstos.
En aquest context, què és el que fa que la gestió d’aquest problema ambiental sigui una prioritat i, a la vegada, sigui tan difícil definir una via clara de solució, ara que la diagnosi científica del problema està exempta ja de polèmica? Les emissions a l’atmosfera de gasos amb efecte d’hivernacle són la causa primera del problema i aquestes emissions provenen majoritàriament de la generació i de l’ús de l’energia, que en un 80% a escala global prové de fons fòssils. Canviar el model energètic en l’esfera global és, doncs, un requeriment fonamental per a incidir amb efectivitat sobre el problema del canvi climàtic, i per això arreu s’estableixen ambiciosos objectius per a reduir la contribució de combustibles fòssils en la generació d’energia.
En una interessant sessió organitzada per la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans, el professor Edward Rubin, de la Universitat Carnegie Mellon dels Estats Units, va parlar del paper que té la tecnologia en aquest context. Una primera idea del professor Rubin, ja indicativa de com pensa, és que la millor energia és la que no es consumeix i, per tant, va presentar exemples de com la tecnologia pot ajudar a l’estalvi d’energia millorant l’eficiència de processos i de màquines i desenvolupant sistemes que indueixin menor despesa energètica. Exemples actualment perfectament introduïts al mercat i disponibles són l’ús de la tecnologia LED per a la il·luminació o el desenvolupament de pintures per a edificis que reflecteixen amb més eficiència la radiació solar. No hi ha una única solució tecnològica màgica, sinó la capacitat i l’ús i la gestió que faci la societat de la tecnologia.
El paper dels governs no és exclusiu i és també molt important, oferint incentius que estimulin l’estalvi i el desenvolupament tecnològic, però també com a ens regulador i que estableix estratègies en la fixació d’objectius. En definitiva, hi ha encara temes científics oberts que no modifiquen la diagnosi del que està passant, però el principal punt d’atenció és l’assoliment arreu d’un consens social que permeti afrontar els reptes econòmics i polítics que la solució del problema del canvi climàtic comporta.
Josep Enric Llebot
Secció de Ciències i Tecnologia
Departament de Física, Universitat Autònoma de Barcelona |
