 És adient recordar aquí aquell exemple ben conegut de subjectivitat: el vas és mig buit o mig ple segons qui en faci l’avaluació. Això val també per als acords sobre el canvi climàtic que hom ha signat fa pocs dies a París.
Diguem-ho ben clar d’entrada: encara que tot allò en què s’han compromès els diferents estats (no sempre amb fites, polítiques o indicadors clars) es dugués a terme en les properes dècades, el resultat previsible no seria el que hom desitja: aturar el canvi climàtic. La causa que ha provocat el canvi climàtic, l’efecte hivernacle, i la major part de conseqüències que se’n desprenen (que no es redueixen a l’augment de temperatura i la pujada del nivell del mar, que és el que gairebé tothom té present) tenen una inèrcia que, de la mateixa manera que han anat prenent embranzida, per així dir-ho, al llarg dels darrers decennis i segles, costaria molt d’aturar-los en poques dècades i centúries.
Però és que, a més, els efectes són multiplicadors: l’augment de la temperatura de les aigües continentals i, en especial, de les marines fa que puguin contenir menys gasos (com diòxid de carboni) en dissolució, que llavors passen a l’atmosfera i s’afegeixen als que la indústria i el transport, entre d’altres, hi injecten. La fusió del gel de geleres i casquets de gel polars, a més d’augmentar la quantitat d’aigua líquida (i provocar un augment del nivell del mar ja evident, que s’estima que serà de més d’un metre en acabar el segle), redueix l’extensió de la coberta blanca de la Terra i la seva albedo, amb la qual cosa la radiació solar provoca un escalfament superior. La fusió del permafrost allibera gasos d’efecte d’hivernacle, com el metà, que hi estaven congelats i retinguts. La reducció de la coberta vegetal a tot el món, per la transformació de boscos en conreus o altres usos, redueix l’efecte d’embornal de diòxid de carboni de la vegetació natural.
Caldria afegir aquí el creixement demogràfic i, per tant, d’ús de recursos de tota mena, de bona part del planeta, que genera un augment de les demandes energètiques, alimentàries, de transport, etc., causa d’alguns dels efectes esmentats més amunt. (Recordem aquí la poca o nul·la disposició dels estats en vies de desenvolupament a signar els acords de mitigació del canvi climàtic, perquè els comporta un fre a aquest desenvolupament que els estats desenvolupats ja han assolit.) L’augment de la població humana i l’augment del consum de recursos (que també depèn dels desenvolupament econòmic d’aquesta població: és l’estat del benestar que els polítics prometen sense preveure’n les conseqüències) té també efectes perversos, com l’increment forassenyat de les poblacions ramaderes, especialment de bestiar vaquí, que són emissores netes de metà.
A més d’aquests efectes multiplicadors de l’efecte d’hivernacle, hi ha els efectes directes o indirectes, prou coneguts, sobre la meteorologia, la biodiversitat, els recursos apropiats per la nostra espècie, els serveis ecosistèmics o ambientals (és a dir, els serveis que la natura ens forneix gratuïtament i que, en alguns casos, com la depuració de l’aire o la formació de sòl orgànic, la societat humana no pot fer). Cada vegada se n’identifiquen més, i cada vegada de més entitat. Per exemple: l’augment de les sequeres, els dèficits hídrics, la desertificació de territoris que ja són actualment àrids o semiàrids; més variabilitat en les pluges, les precipitacions en general, els vents i les tempestes; la fusió dels gels d’altituds i latituds altes (cims de les muntanyes i regions boreals i australs), amb reducció de la recàrrega dels freàtics que les precipitacions permeten; la desincronització en la dinàmica de molts organismes que estan interrelacionats des de fa milions d’anys (depredadors i preses, plantes i pol·linitzadors); l’alteració de les àrees de distribució de moltes espècies d’animals i plantes, tant a la natura com als nostres conreus; l’expansió d’espècies exòtiques procedents de països tropicals; la degradació (per la desertificació, per la pèrdua de precipitacions o per la «fugida» de les espècies conreades) d’àrees agrícoles en un moment en què la població mundial està augmentant i també ho fa la necessitat d’aliments; el retorn de malalties en regions d’on els esforços sanitaris les havien fet desaparèixer (com la malària en països europeus, perquè els mosquits portadors poden viure ara en masses d’aigua que ja no es gelen a l’hivern); l’acidificació de les aigües marines, per l’entrada de diòxid de carboni procedent de l’atmosfera, i l’efecte sobre els organismes marins que calcifiquen (com els coralls i els mol·luscs)... Aquests i altres problemes, ambientals i sanitaris, que fa una dècada eren només supòsits malastrucs, s’estan confirmant dia rere dia.
El canvi climàtic ens afectarà molt (ja ho està fent), i no només perquè cada cop hi haurà menys neu a l’alta muntanya i no podrem anar a esquiar, ni tampoc perquè el nivell del mar pujarà i no podrem seguir vivint en el que ara és la primera línia de mar. El canvi climàtic està capgirant el nostre sistema de viure, el nostre benestar i la nostra economia, que depenen d’unes condicions meteorològiques i climàtiques concretes que l’escalfament del planeta altera.
Els efectes catastròfics del canvi climàtic en tots els àmbits naturals i humans exigeixen, doncs, mesures preventives, mitigadores i adaptatives radicals i immediates. És això al que s’han compromès els estats signataris a París? No, en absolut. L’acord signat in extremis a la conferència de la COP 21 (la 21a Conferència de les Parts) planteja objectius modestos (no superar un augment de la temperatura de 1,5 ˚C en les properes dècades), no explicita com arribar-hi, no és vinculant i no ha estat ratificat en tots els seus punts per tots els cent noranta-cinc estats signataris (més la Unió Europea). Tal com ha dit encertadament un periodista ambiental, «comparat amb allò que podria haver estat, és un miracle; comparat amb el que hauria d’haver estat, és un desastre».
Però és que, a més, no queda clar que es dediquin a l’acord els pressupostos necessaris, no és evident que els diferents estats (en especial els més contaminants o més destructors dels hàbitats naturals) compleixin allò a què s’han compromès, i no s’ha previst cap manera de fer-los complir.
Fem, però, un esforç d’optimisme i bona voluntat (creiem-nos això del miracle), i vegem el got mig ple. Encara que hi ha el perill ben real que l’escassedat creixent d’aigua potable al món, una de les conseqüències del canvi climàtic, ens redueixi encara més aquesta meitat.
|
