 Al llarg del segle XX, successives generacions d’historiadors s’han preguntant quan ha nascut la nació catalana. Sens dubte ha de sorprendre que destacats i reconeguts professionals de la història concloguin dates exageradament contraposades, en un arc cronològic que va del segle IX al XIII: s’ha situat en el segle IX, amb la creació d’una marca hispànica; en el segle X, després de l’atac d’Almansor a Barcelona; en el segle XI, ja sigui amb la pretesa proclamació dels Usatges de Barcelona, o ja sigui superant l’anomenada «revolució feudal»; en el segle XII, amb la cohesió econòmica, política i cultural del país; en el pas del segle XII al XIII, amb l’afermament estatal entorn del rei d’Aragó i comte de Barcelona. Una altra via d’anàlisi del mateix fet pot centrar l’estudi en l’origen i la significació del corònim Catalunya i el gentilici català. Aquesta via d’indagació aboca a un volum desbordant de respostes, amb dotzenes de propostes contraposades, que sols tenen en comú la serietat i el rigor de gran part dels contradictoris autors.
Aquest panorama fa pensar que la problemàtica no estigui en la resposta sinó en la pregunta. Ens calen noves preguntes per a evitar l’atzucac i obtenir explicacions concloents. Així, es pot obrir un nou focus entorn de la mateixa societat i les seves vies de formació, cohesió, permanència i resiliència, plantejant les qüestions al voltant de termes com identitat i cohesió social mitjançant vectors interpretatius com la percepció externa i l’assumpció interna, i atenent els efectes de la representativitat, des de dins, i de la pressió, des de fora.
La nova perspectiva assolida ens permetrà apreciar una seqüència cronològica progressiva de llarg recorregut, que comença per l’aproximació cultural, política, econòmica i social entre els comtats de matriu carolíngia del nord-est peninsular durant els segles IX i XII, i que culmina en aquesta darrera centúria, quan la percepció exterior testimonia la cohesió assolida en atorgar un corònim comú per al conjunt d’aquestes terres: Catalunya.
És la dinàmica socioeconòmica, feudal i burgesa el que va cohesionat la societat en el mateix segle XII, i no pas la dinastia titular de la sobirania, raó per la qual, en la mateixa centúria, Catalunya i Aragó es cohesionen separadament malgrat compartir sobirà. Al llarg del segle XIII, a Europa es van definint els col·lectius nacionals, sancionats pels renovadors corrents jurídics, filosòfics i teològics. Amb plena coherència, els trets socials i, sobretot, culturals hi inclouen la nació catalana, la qual està regida por un sobirà amb febles bases jurisdiccionals i fiscals, fet que accentua, sobretot en el segle XIV, la seva dependència vers els estaments, els quals es presenten invocant la representativitat sobre la terra catalana. El discurs de representativitat, encara que resti segrestat per una oligarquia social, comporta la cohesió de Catalunya en si mateixa, al marge i fins i tot oposada al sobirà. És la via que s’aferma a consolidar institucions pròpies, com, sobretot en el pas cap al segle XV, la Diputació del General o Generalitat. La dualitat entre els representants del país i el sobirà forma part del paradigma de govern europeu medieval, definit com a sobirania compartida, en contraposició als models més absolutistes que es pretenen imposar en els segles moderns. Precisament, l’intent d’annexió i assimilació a un model centralitzat per part de la monarquia hispànica, en el segle XVII, contribueix, de retruc, a l’afermament de la identitat pròpia. Aquesta sobreviu a l’anorreament de les institucions en el segle XVIII i entra en el joc per a la recerca d’un discurs de cohesió nacional espanyola. Tanmateix, la consolidació d’aquest, a partir del 1875, entorn dels trets conservadors amb arrels castellanes, aboca la identitat catalana a teixir un discurs propi, també conservador i historicista, promogut en una Catalunya ben allunyada de l’Espanya coetània, segons perfilen la industrialització, el desenvolupament urbà, els moviments socials, la reivindicació cultural o la capitalitat de Barcelona. La tensió entre ambdós discursos identitaris inclou pretensions reduccionistes, i fins i tot anihiladores, de la singularitat catalana, especialment sota les dues dictadures del segle XX, les quals, però, han propiciat la reacció resilient de la identitat catalana, recolzada, sobretot, en els eixos axials culturals, com és principalment la llengua.
La renovació inherent a aquesta proposta interpretativa de llarg recorregut ha estat facilitada per l’European Science Foundation, que va incloure Catalunya entre les regions a estudiar, entre el 2010 i el 2013, dins del projecte de recerca Cuius Regio. An Analysis of the Cohesive and Disruptive forces destining the Attachment of Groups of Persons to and the Cohesion within Regions as a Historical Phenomenon, inclòs en un subprograma dedicat precisament a efectuar European comparisons in regional cohesion, dynamics and expressions (EuroCORECODE). L’Institut d’Estudis Catalans hi ha participat aportant investigadors i recursos, i fins i tot n’ha assumit la publicació dels resultats encapçalant la col·lecció «Major» de les Publicacions de la Presidència de l’IEC per a l’edició catalana, i promovent, amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya, la difusió exterior mitjançant una publicació acadèmica en anglès.
Els treballs han seguit el ritme de la recerca científica, i culminen en publicació just quan el debat sobre el futur de Catalunya és ben viu. Sembla, doncs, un moment oportú per a aportar una clarificació històrica que cerca la base rigorosa del mètode científic. El llegat històric que n’esdevé definit perfila una continuïtat secular que no condiciona el futur, perquè, com totes les herències, no és obligatori assumir-lo, però sí que és un deure innegable conèixer-lo i estudiar-lo.
Notícia relacionada: Un estudi sobre la pervivència de la identitat catalana projecta Catalunya al món |
