 En teoria de l’evolució, el paradigma neodarwinista ha estat atacat des de bon començament i des d’angles molt diversos, i ha estat objecte de dures controvèrsies. Si deixem de banda la persecució promoguda per Lyssenko contra els genètics neodarwinistes en temps de Stalin —un cas verament extrem i criminal—, les desqualificacions i els antagonismes han arribat sovint més enllà del que caldria en una discussió entre científics. En els darrers anys, el gran nombre de descobriments en camps com la genètica i la genòmica, la biologia molecular, l’epigenètica, la medicina i l’ecologia, entre d’altres, no han resolt el debat, sinó que n’han ampliat l’abast. Una de les qüestions que es plantegen actualment és si cal eixamplar o no el paradigma de la síntesi moderna o neodarwinisme i, precisament, això és el que es va abordar en el número del 9 d’octubre de la revista Nature. Es va fer a partir dels punts de vista de dos grups de reconeguts investigadors: per als uns, no solament cal estendre el paradigma, sinó que deien que és urgent fer-ho; per als altres, el neodarwinisme gaudeix de bona salut i ja està bé tal com es va formular. De tot això en parlo en el llibre Notícies sobre evolució: la teoria i els nous coneixements, que acabo de publicar en línia i que està disponible en accés obert.
Només he publicat uns pocs articles de recerca sobre temes evolutius i, per tant, no em puc considerar un expert en evolució. El que he fet en el llibre és un procés d’actualització dels meus coneixements, que m’ha semblat que pot ser útil a algunes persones; un esforç que, d’alguna manera, continua i complementa el que vaig iniciar a Biografia del món (2006). Es tracta d’un llibre divulgatiu adreçat, sobretot, a biòlegs. Malgrat que la major part dels continguts del llibre són coses estudiades i dites per altres, és cert que la tria de la informació, l’ordenació que n’he fet i les reflexions que hi he inclòs responen a punts de vista personals. Sense negar els prodigiosos avenços que ha permès l’aproximació genètica i poblacional al tema evolutiu, com a ecòleg, experimento una mena de desassossec quan l’evolució s’explica amb una visió centrada massa exclusivament en els gens. Al cap i a la fi, és amb encert que els partidaris d’eixamplar la síntesi moderna en el debat esmentat inicien llur argumentació recordant que Darwin va elaborar la seva teoria sense saber res de genètica.
Els estudiosos de l’evolució de casa nostra, com els d’arreu, han estat sempre dividits pel que fa al neodarwinisme. Entre els paleontòlegs, des de Miquel Crusafont fins als actuals, el neodarwinisme no ha gaudit d’un gran predicament. Lynn Margulis, molt contrària al paradigma neodarwinià perquè creia que la simbiogènesi és un mecanisme evolutiu potser més important que l’acumulació de mutacions, ha tingut molta presència directa i repercussió aquí. Alguns dels nostres naturalistes més reconeguts al món, com Pere Alberch, impulsor dels estudis sobre desenvolupament i morfologia comparada, o l’ecòleg Ramon Margalef, tenien idees força heterodoxes: el primer emfasitzava el paper de les constriccions estructurals a l’hora de determinar allò que la selecció podia o no triar; el segon era escèptic pel que fa a la capacitat dels models de dinàmica poblacional per a copsar tota la complexitat dels processos evolutius (i la seva adherència a la successió ecològica). No ens falten, tampoc, els defensors notoris i notables del paradigma. He mirat de llegir els uns i els altres, els d’aquí i els d’arreu, fins on les meves limitades capacitats m’ho han permès. Com en tants casos, en ciència, el pluralisme en les aproximacions em sembla valuós i, en canvi, no em convencen ni les desqualificacions doctrinàries —acompanyades d’actituds inquisitorials o paternalistes—, freqüents en els d’una banda, ni l’excés de ganes de passar a la història com a rebentadors del paradigma que es dóna sovint en els de l’altra. Molts cops, estem obligats a emprar llenguatges i conceptes diferents segons el terreny en què es mou la nostra explicació, i és molt fàcil caure en trampes perquè el llenguatge n’està ple, i convertim diferències d’òptica en confrontacions ideològiques.
Si podem estar segurs d’alguna cosa és que vivim un moment apassionant. Quasi cada dia apareixen articles d’un gran interès en relació amb l’evolució, que aporten nous coneixements, la integració dels quals en la teoria no és sempre evident ni immediata. Jo no puc saber si Darwin hauria estat neodarwinista avui, però estic segur que la seva mirada inquieta no s’hauria quedat focalitzada en un únic àmbit. Al meu entendre, hi ha tres grans esglaons en el pensament evolutiu modern: el que veu l’evolució com un mecanisme de transmissió d’informació; el que després superposa a la informació els processos que regulen el pas d’aquesta entre el genotip i el fenotip, i, finalment, el que veu que és necessari situar els processos de transmissió de la informació i de regulació de la seva expressió al costat de les interaccions en l’àmbit de l’organisme i de l’ecosistema. Xarxes d’interacció des de les molècules fins al conjunt de la biosfera. Els tres esglaons han de coexistir. El pluralisme és necessari per a entendre l’evolució des de l’origen comú de la vida fins a l’esclat de les espècies socials i de la cultura, i per a explicar-ho als qui no són especialistes, la majoria dels quals, lamentablement, segueixen creient que l’evolució és una teoria no demostrada i indemostrable.
|
