 El passat 20 de novembre, la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS) va cloure el cicle d’actes organitzat amb motiu del seu quarantè aniversari amb una conferència dels sociolingüistes Xavier Vila (Universitat de Barcelona) i Isidor Marí (Institut d’Estudis Catalans), que van fer un repàs crític a la trajectòria de la disciplina a casa nostra. L’acte portava per títol «De la sociolingüística del conflicte a la sociolingüística del multilingüisme: visions passades, presents i futures del contacte de llengües».
Amb el terme sociolingüística del conflicte es fa referència a l’enfocament predominant en els inicis de la sociolingüística catalana, que plantejava el dilema entre la substitució i la normalització lingüística i que va tenir una influència significativa en les polítiques lingüístiques públiques. Amb el terme sociolingüística del multilingüisme volíem fer referència, d’una manera genèrica, a l’enfocament que a partir dels anys noranta es planteja la quotidianitat del contacte de llengües i treballa amb nous conceptes, com els de sostenibilitat lingüística i hibriditat lingüística. Actualment, podríem dir que conviuen totes dues perspectives: la del multilingüisme predominaria en l’àmbit acadèmic, la del conflicte és present sobretot en el discurs polític. Vam demanar als ponents que exposessin la seva visió d’aquesta evolució: en el cas de Xavier Vila, des d’un punt de vista eminentment acadèmic, i, en el cas d’Isidor Marí, des del punt de vista de l’acció política i institucional. Les seves intervencions es desenvoluparen a partir de dues qüestions: a) si consideraven encara vigent la sociolingüística del conflicte, i b) què podem entendre avui per normalitat lingüística i, des d’aquest punt de vista, quins són els principals reptes que tenen les llengües, els parlants i els governs en el context multilingüe actual, especialment en un cas de contacte de llengües com el català.
Xavier Vila va argumentar que el concepte de conflicte és encara vigent, per bé que en un sentit més ampli del que plantejaven els sociolingüistes occitans i catalans als anys seixanta i setanta. De fet, la interacció entre els models de conflicte i els de consens es podria presentar com a constitutiva de les epistemologies de les ciències socials del darrer segle, i en aquest context hi continua havent un espai per a veure les dinàmiques sociolingüístiques com a part de conflictes socials. També defensava que el model de conflicte versus normalització de Lluís Aracil podia ser encara útil per a explicar els processos de substitució de llengües i dialectes regionals com a resultat de la consolidació dels règims lingüístics dels estats nació a Europa i en el món industrialitzat en general. Isidor Marí, per la seva banda, destacà la importància que mantenen les institucions públiques a l’hora de consolidar l’ús i l’estatus de les llengües, i observà que encara ara és evident que qualsevol llengua moderna necessita, per a ser sostenible, o bé un estat propi o un estat «propici». Des d’aquesta perspectiva, el català no gaudia de cap de les dues condicions, per la qual cosa continuava en un situació vulnerable. És més, el fet que l’Estat espanyol sigui reticent al multilingüisme també dificulta a les institucions públiques catalanes el desenvolupament de polítiques de multilingüisme més adients per al present.
Ens va saber greu que l’ocasió coincidís amb el recent traspàs del nostre primer president que fou del Grup Català de Sociolingüística, el doctor Antoni Maria Badia i Margarit. Amb tot, l’ocasió es va convertir en un bon homenatge a un dels pares de la lingüística i la sociolingüística catalanes modernes. En les mateixes dates, la SOCS acollia el 2n Simposi Internacional sobre Nous Parlants en una Europa Multilingüe: Reptes i Oportunitats, amb cent setanta inscrits d’arreu d’Europa en el marc de les activitats d’una de les xarxes COST (Acció COST ISCH IS1306). Això va fer que aquell acte de reflexió sobre la llarga trajectòria de la sociolingüística al nostre país fos seguida amb interès, mitjançant traducció simultània, per molts col·legues d’arreu que estudien les complexitats sociolingüístiques creixents del món contemporani. Molts d’ells porten també una llarga trajectòria de treball en defensa de llengües minoritàries a Europa i segueixen amb interès els treballs dels sociolingüistes catalans, de manera que constituí també una bona ocasió no solament per a rememorar, sinó també per a seguir projectant la sociolingüística catalana al món amb vista al futur.
|
