 Rafael Caria (l’Alguer, 1941-2008), membre corresponent de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans —el primer alguerès que fou membre de l’Institut—, és ben conegut pel seu activisme incansable en favor de l’ús social i oficial de la llengua catalana a la seva ciutat —que fins i tot comportà l’acció política en un determinat període—, pels seus nombrosos estudis històrics, lingüístics i sociolingüístics sobre el català de l’Alguer i com a creador de l’anuari científic Revista de l’Alguer (1990-1999) —avui consultable dins de l’Hemeroteca Científica Catalana; del qual l’IEC té en preparació la segona època. Però, en canvi, als Països Catalans la seva obra poètica no havia tingut la difusió que es mereixia. És autor de tres llibres de poesia: Só tornat a Sant Julià (1986), Els asfòdels i altres versos (1992) i Pètals (1998), tots publicats a Sardenya. La seva poesia, que evoluciona des de l’arrelament i la denúncia cap al lirisme apassionat, sempre ambientats en la mar de l’Alguer i en la terra sarda, fou oportunament saludada per Jordi Carbonell com «la plena incorporació de la poesia algueresa dins dels corrents poètics catalans del segle XX amb tots els honors». I amb ell han coincidit tots els qui n’han parlat posteriorment: Carles Duarte, Joan A. Argenter, Guido Sari, Josep-Lluís Carod-Rovira o Joan-Elies Adell.
Fortament influït per alguns dels grans poetes catalans del darrer terç del segle XX, com ara Pere Quart o Salvador Espriu, el seu primer recull ja reflecteix l’arrelament crític que transmet la preocupació del nostre autor pels temes socials i ambientals del seu país. Un arrelament que comporta, alhora, el retrobament amb la «mare antiga». I sempre amb una mar omnipresent, una mar que uneix, que és el camí que mena a la «pàtria antiga» i arreu del món. Tot plegat, expressat a través d’una intel·ligent tria lingüística que entronca el lèxic dialectal alguerès amb la llengua comuna i el fa accessible a la totalitat dels catalanoparlants.
El segon llibre és la continuació natural del primer, nascut igualment de la coherència i el compromís amb el seu poble per part d’un autor que no defalleix en la lluita per donar dignitat literària al seu català de Sardenya ni en la denúncia contra la injustícia i, també, contra la mediocritat i el servilisme provincians. Però aquí Caria és ja un poeta més madur —fins i tot lingüísticament—, un poeta que ha assumit amb plena consciència el pas del temps. I, un cop més, com al llarg de tota la seva obra, amb la serena presència de la mar. Una mar a la catalana, una mar amiga, podríem dir-ne, ben diferent de la mar dels poetes sards.
En el tercer i darrer recull és on trobem el Caria més líric. Pètals és —tal com vaig escriure en el prefaci— «un bellíssim cant d’amor mediterrani». Com l’autor mateix explica, el títol «fa referència a la rosa, flor per antonomàsia de la passió amorosa, i pètals són, per metàfora, les composicions que es desgranen lentament de la seva natural corol·la, a causa del seu ràpid declini, volent subratllar la caducitat de la vida humana». Partint, un cop més, del seu món alguerès, ara Caria es projecta enfora pels camins d’algunes de les millors tradicions poètiques universals, i especialment mediterrànies —inclosa la poesia catalana del segle XX, com ja he dit—, amb referents com Rainer M. Rilke, els místics perses i Omar Khayyam, Homer, Pierre de Ronsard, Konstandinos P. Kavafis o la poesia trobadoresca.
Tots tres llibres s’han aplegat en aquest volum de Poesia completa (2013), elegantment editat per Adesiara Editorial, que conté en apèndix els pròlegs que acompanyaven les diferents edicions, més un petit glossari de dialectalismes algueresos, i inclou també un CD amb les composicions que li van ser musicades per Matilde Salvador (set poemes d’Els asfòdels) i per Manuel Garcia Morante (quatre poemes de Pètals i dotze de Só tornat a Sant Julià), interpretades per la soprano Eulàlia Ara, acompanyada al piano per Tània Parra.
El llibre es presentarà a l’IEC el divendres 14 de febrer, a les 19 hores.
|
