|
Aquesta obra, editada per la Fundació Mercè Rodoreda, correspon al número 8 de la col·lecció «Arxiu Mercè Rodoreda».
Per primer cop, els textos dramàtics que s’han conservat de Mercè Rodoreda es posen a disposició del lector fidel a la seva obra literària. Coneixedor ja de la seva obra narrativa —novel·les i contes— i de la seva obra poètica, li mancava conèixer la totalitat de la seva producció dramàtica. Alguns dels textos —«Un dia», «La senyora Florentina i el seu amor Homer» i «El maniquí»— són ja coneguts per part del nostre públic, que els ha vist representar amb èxit i en les millors condicions artístiques en els últims vint-i-cinc anys. D’altres —«El parc de les magnòlies» o «L’hostal de les tres Camèlies»—, quan van ser escenificats, malauradament no van tenir el ressò i el reconeixement que era d’esperar, i demanen ara ser acollits de nou per l’escena amb altres peces teatrals inèdites com «Les flors» i «El mirall del record», o poc conegudes com «Viure al dia». Tres textos inacabats, però igual de suggeridors —«Maria-Blanca», «Joc de bruixes» i «Sense títol»—, completen l’edició del teatre de Rodoreda.
Qui conegui l’obra literària d’una de les grans escriptores del segle XX, se sentirà de nou còmode i a gust amb la seva lectura; qui ho faci per primer cop descobrirà un univers literari enlluernador. Com en el conjunt de la seva obra narrativa, Rodoreda observa atentament el comportament d’homes i dones, reflexiona sobre la seva condició de manera desacomplexada i desinhibida, entre el somriure i el riure que pot mutar en ganyota, i el dolor i el plor contingut d’uns personatges devastats per l’inexorable pas del temps. Un altre cop de manera commovedora, Rodoreda mostra les seves criatures com un mirall més de la seva mateixa existència dins el marc d’un segle XX carregat de grans expectatives, il·lusions i esperances que van derivar sovint en grans o petites tragèdies o en drames tant de caràcter col·lectiu com individual. Desfici existencial, complexitat i dolor en les relacions sentimentals, dolor insuportable davant la mort d’uns paradisos perduts —si és que mai van existir—, tot plegat expressat amb la brillantor, el domini i l’eficàcia d’un dels models de llengua literària més personals i reeixits de la literatura catalana del segle passat: el de Mercè Rodoreda. |
