El País Valencià és massa llarg i divers per a poder reduir a un denominador comú l’evolució urbana de les seues viles i ciutats. N’hi ha d’origen romà, andalusí, cristià catalanesc o aragonès, senyorial o reialenc, renaixentista o il·lustrat, etcètera. Confrontar espontaneïtat amb geometria és una temptació tecnocràtica i simplista. Pot més el poblador que el planificador? La concepció mental s’oposa a la natura —el relleu, la hidrografia, el clima, la vegetació— o s’hi adapta? Per què el que és quadrat, hipodàmic, ha de ser millor que el que és concèntric o radial? Aquest treball és el resultat d'anys de recerca sobre més de quaranta nuclis valencians que mostren una planificació geomètrica i tenen origen medieval o pertanyen als segles XVI o XVII. La part general presenta unes conclusions, sempre provisionals, sobre les condicions físiques (relleu, hidrografia, litoral) i les circumstàncies històriques (xarxa caminera, assentament, estratègia), i planteja les dicotomies islàmic/cristià i senyoria/reialenc per després incidir en la geometria urbana i les qüestions de mètode. Més endavant, desfilen els quaranta-un nuclis, ordenats de nord a sud com a litorals o interiors, cadascun amb la seua bibliografia. S’hi observa un cert desequilibri, favorable a la part septentrional del País Valencià, que es justifica per les viles planificades modèliques.

 

 

---