El mes de maig passat, la Universitat de Xipre i l’Institut Nacional de Llengües i Civilitzacions Orientals de París organitzaren, a Nicòsia, el Col·loqui Internacional «Llengües amenaçades de la Mediterrània oriental: reptes actuals». Vaig assistir-hi per pronunciar la conferència «Enclavaments lingüístics i comunitats d’enclavament a la Mediterrània». Les llengües de què es tractà —des d’una perspectiva sociolingüística, educativa o gramatical— foren: l’àrab, l’àrab maronita xipriota, l’arameu, l’armeni, el domari, el judeoespanyol, el neoarameu judaic —i, també, el català de l’Alguer i el «català gitano», amb menció de l’arbërësh (l’albanès de Sicília i del sud d’Itàlia), de l’arvanítika (l’albanès de Grècia) i l’àrab maronita de Kormakitis (Xipre)—; majorment, llengües de comunitats locals, d’enclavaments lingüístics i de la diàspora, amenaçades en grau divers. Com sol esdevenir-se en aquesta mena de trobades, el programa social incloïa una sortida turística. Els participants pogueren seguir una visita guiada al parc arqueològic de Kato Paphos i els seus mosaics romans i visitar el monestir ortodox de Sant Neòfit. Per raons més literàries que turístiques, m’encuriosia arribar a Petra tou Romiou (‘Roca del Grec’) —o també Roca d’Afrodita—, on s’apleguen un relat mitològic clàssic i una llegenda medieval bizantina. Lloc de naixença d’Afrodita, s’associa també amb Digenes Akrites, l’heroi medieval llegendari entre els fets del qual les fonts manuscrites i orals reporten que llançà un roc gegantí contra les naus sarraïnes: el penyal encara rau allà, ran de mar, tot just endinsant-s’hi. La naixença i la història de l’heroi remeten al conflicte entre àrabs i cristians bizantins i a llur posterior vida en comú, per tal com l’heroi era nat d’un emir àrab i d’una donzella bizantina. D’aquí que, tot i que de nom de fonts fos Basili, fou conegut com Di-genes (‘dos pobles’). Mentre érem en aquest paratge, guaitant des de la platja com alguns membres de la colla feien crol enmig d’una mar remoguda i fresca, emergí de sobte, pel túnel que, travessant per sota la carretera, abocava a la platja, una parella de nuvis, vestits com mana la cerimònia, i un fotògraf, el qual va fer la seva feina mentre els nuvis posaven, ella amanyagada en braços d’ell, davant el penyal del grec, prop de la mar natal de la deessa de l’amor. Vaig dubtar si es tractava d’un ritus de fertilitat o hi gravaven un espot publicitari. Potser tot és més senzill i es tractava d’un pintoresc i optatiu costum nupcial local. Una part interessant de la meva visita a l’illa tingué lloc fora de programa. Coneixia l’existència de la comunitat maronita de Xipre i de la seva llengua tradicional: l’anomenat àrab maronita xipriota, de nom endogen sanna. Els maronites de Xipre provenen del Llevant —de fet, els maronites, seguidors de sant Maró, eremita sirià del segle IV, són originaris de Síria. Perseguits per raons religioses, als segles V i VI fugiren cap al Líban. La llengua dels primers maronites era una varietat de l’arameu, fins que al Líban foren arabitzats per causa de l’expansió islàmica. Hom suposa que els maronites de Xipre hi arribaren des del Líban. La Constitució de Xipre reconeix els maronites com a minoria religiosa dins la comunitat grecoxipriota, com també reconeix els armenis, i d’ençà de l’adhesió de Xipre a la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (2008), la República reconeix el sanna com a llengua minoritària. Tanmateix, l’Atles de les llengües amenaçades del món de la UNESCO la qualifica de «llengua greument amenaçada». Malgrat l’estat descoratjador de la llengua, hom s’ha esmerçat a endegar-ne la revitalització mitjançant mesures que ara no puc descriure acuradament. Acompanyat de Michalis Hatziroussos, president de l’associació cultural Hki fi Sanna (‘Parleu la nostra llengua’), vaig encaminar-me d’hora a la vila de Kormakitis en territori ocupat. Abans de la invasió turca Kormakitis havia estat el més important dels pobles maronites i és considerat el bressol de la llengua. L’ocupació turca va comportar que moltes cases fossin derruïdes o abandonades i que els habitants s’escampessin per la zona grecoxipriota. Si abans de la invasió hi havia uns mil vuit-cents residents, ara en queden uns cent vint. La ruptura de les xarxes de relació social és un dels mecanismes més efectius per a la dislocació d’una comunitat lingüística i la substitució i eventual extinció d’una llengua. Durant molt de temps el retorn a Kormakitis fou vedat als antics habitants. Més tard, els fou permesa una visita anual. Avui s’han relaxat les restriccions a l’accés dels maronites de la part grecoxipriota a Kormakitis. És comprensible que el poble en si mateix i el viatge que hi mena hagin esdevingut un símbol de la identitat maronita en la mesura que els retorna a la terra natal xipriota —talment com l’associació del vilatge amb la migració els evoca llur passat llevantí, llur confessió maronita és un vincle amb el món cristià i catòlic, i llur llengua els remet a un heretatge aràbic i prearàbic. En passar el post fronterer, Hatziroussos, amb els passaports en mà, va encarregar-se de tractar directament amb els funcionaris i militars turcs. Passat el tràmit, em féu: «Quan ha llegit Barcelona m’ha demanat si ets futbolista». Vaig pensar que encara hi ha qui esperança que, als catalans, arreu tot ens serà donat de franc pel fet d’ésser catalans. Ara intueixo que, si ens llevem ben d’hora ben d’hora, arreu sabran reconèixer-nos esportivament la identitat. Mitjançant els bons oficis de Michalis, al casal cívic de Kormakitis vam trobar-nos amb algunes persones d’edat que encara conserven una llengua rebuda a la llar i d’estricta tradició oral. Amb l’ajut impagable d’Ariel Gutman, un xicot que ha treballat sobre el neoarameu judaic, vam arribar a establir-hi conversa. Van parlar-nos de llurs records i vivències i de l’actual estat de coses. Qui sap si no érem davant els darrers parlants nadius de sanna, una varietat d’àrab amb elements residuals arameus molt influït pel grec xipriota. El senyor Hatziroussos volia que oíssim una missa en ritus siríac a l’església de Sant Jordi. Em cridà l’atenció la disposició gràfica dels llibres d’himnes: s’hi juxtaposen el text siríac, la transliteració del text siríac en alfabet grec i la traducció del text siríac al grec —la llengua coneguda dels fidels: el siríac és llengua litúrgica, com ho fou el llatí per a nosaltres. El ritual de la consagració, tanmateix, demana l’ús exclusiu del siríac, encara que sigui après de cor —i així ho reflecteix l’himnari. Al convent de franciscanes, avui hi viuen tres monges, que van acollir-nos joioses i amb conversa animada. Temps enrere havien menat l’escola de Kormakitis: ara ja no hi queden infants. M’hi entenc en italià; «Abans vivíem ben avinguts», em diuen, «vivíem plegats grecoxipriotes i turcoxipriotes. Per què no podria tornar a ésser així?». No és mera nostàlgia, vaig pensar: és la pregunta pertinent —i, tanmateix, l’ocupació turca de Xipre és un problema encastat en un país de la Unió Europea que fa de ben mal resoldre…

Tweet

---