Notícies i actualitat

Einstein deia que la imaginació és més important que el coneixement. Però per a Plató, la imaginació pertanyia al món de les ombres, on no era possible ni tan sols una correcta percepció. Altres filòsofs sostenen que imaginar és com creure, tot i que no motiva les nostres accions. Per a Andrea Rivadulla, que el 10 d’abril passat va participar en el seminari «Pensar i viure II» de la Societat Catalana de Filosofia, «les imaginacions sensorials tenen el mateix efecte que les percepcions, en molts casos». Llavors, és possible que el manifesting i el pensament delulu, que s’han fet virals a les xarxes socials, tinguin sentit?

El manifesting és una tècnica de visualització positiva que consisteix a enfocar el pensament i l’energia en allò que desitges. Les xarxes en van plenes perquè, en teoria, allò que visualitzes es compleix. No per art de màgia, sinó perquè fas més feina per a aconseguir-ho.

Andrea Rivadulla, investigadora del grup LOGOS de Filosofia Analítica de la Universitat Autònoma de Barcelona, no va parlar de visualització, sinó de la imaginació, que Blaise Pascal deia que era difícil de dominar, perquè, de vegades, és correcta i incorrecta alhora.

Rivadulla va preguntar-se si la imaginació té el poder de proporcionar creences sobre el món i si tenim dret a canviar una creença en funció d’allò que imaginem. Dit d’una altra manera, si podem tractar la imaginació com una font d’evidència. I va argumentar que, efectivament, imaginar esdeveniments té conseqüències sobre el que pensem.

De fet, aquesta perspectiva s’usa en contextos clínics per a ajudar pacients que, per exemple, fugen d’estímuls que els fan por. En aquests casos, la teràpia d’exposició, a través de la imaginació, amb una interacció positiva, permet que s’enfrontin a l’estímul real.

Per tant, la imaginació pot canviar les nostres intencions d’actuar d’una determinada manera, va assegurar la professora. I, en aquest sentit, el manifesting «no és cap ximpleria», afegia després en preguntes posteriors a través del correu electrònic. «El que és important, però, és deixar clar que no és que imaginar tingui una influència causal directa en el món, sinó que en té sobre les teves creences, i això pot fer que modifiquis el teu comportament, i això sí que pot tenir efectes sobre el que et passa», precisava la doctora en filosofia.

De la mateixa manera, el pensament delulu, que ve de l’anglès delusional (‘il·lusori’) i que alguns centennistes reivindiquen sobretot a TikTok per descriure algú que té creences o fantasies poc realistes o excessivament idealistes, pot tenir sentit com a font de benestar emocional. I d’aquí ve la frase que es va fer viral a les xarxes socials fa un parell o tres d’anys: «delulu is the solulu» (‘el que és il·lusori és la solució’).

Andrea Rivadulla, però, recorda que «el fet que dediquem tant de temps a aquest substitut pot fer que no el dediquem a canviar una realitat molt millorable».

Després de tot, Aristòtil deia que la veritat està en la realitat. Però, tornant a Pascal, la imaginació és complexa, però «ens engrandeix talment el temps present a força de reflexions contínues...».

Reflexions sobre el món que el seminari «Pensar i viure II» intenta desgranar en deu sessions de l’abril al juny, abordant temes com ara si ChatGPT pensa què és la gelosia, què és la injustícia epistèmica, o si hi ha proves científiques de l’existència de Déu. No és poca cosa...