Notícies i actualitat

El fet de reconèixer que el concepte, tot i tenir bona voluntat, està «destinat al fracàs», així d’entrada, tenint en compte que fa deu anys que el va encunyar, genera un cop d’efecte. Catalanofonia costa de dir. Però és l’eix central reivindicatiu del nou llibre de Miquel Àngel Pradilla, catedràtic de sociolingüística catalana de la Universitat Rovira i Virgili i membre numerari de la Secció Filològica de l’IEC, que es va presentar el 2 d’abril a la Sala Pi i Sunyer de l’Institut en una conversa amb l’escriptor i periodista Màrius Serra.

Per a Màrius Serra, membre de la Secció Filològica de l’IEC, a catalanofonia li sobra una síl·laba: el no. I, a més, és discutible que «el bell mig» d’aquest concepte que va encunyar Miquel Àngel Pradilla ara fa deu anys sigui a la diòcesi de Tortosa, com reivindica el títol del llibre. Tampoc no és a l’estació de Perpinyà, com deia Dalí. És clar que és al barri d’Horta de Barcelona, d’on és originari Màrius Serra. Recórrer a l’humor i a la ironia és indispensable per a abordar un tema complex que ens explica com a comunitat. Aquest és «un llibre clau a l’hora d’explicar que som una comunitat molt malmesa», va dir Serra. 

Reflexions (socio)lingüístiques des del bell mig de la catalanofonia s’endinsa en la dinàmica sociolingüística a les comarques de la diòcesi de Tortosa, on la varietat occidental, que discorre des de les valls andorranes fins a Guardamar del Segura, conviu amb pressions que en qüestionen la continuïtat. I baixa fins al detall de l’entonació que es fa servir per a tornar a posar sobre la taula els efectes del que anomena modernitat tardana, el model pluricèntric i la demanda d’identitat. Tot plegat, difícil de gestionar en una societat cada cop més individualista i antinormativista. 

En aquest sentit, Pradilla va referir-se a l’obra sobre l’estàndard de la llengua catalana —Normativitat, (re)estandardització i glotopolítica (2024)— que va presentar a l’IEC l’any passat, i va reiterar la seva preocupació pel fet que «amb una llengua minoritzada, la identitat vagi més enllà de la norma permesa (que és molt generosa), perquè crea confusió».

Sense deixar de banda el tema de la identitat i lligant-ho amb el model territorial, Màrius Serra va apuntar que «la fixació territorial és cada cop més líquida» i, per tant, és més complicat establir la línia imaginària que assenyala el límit entre la presència i l’absència d’un tret lingüístic concret. En lingüística, aquesta línia s’anomena isoglossa, i no coincideix necessàriament amb les divisions del territori basades en l’orografia ni en les administratives. Per això, Pradilla va dir que el que cal és fixar-se en diverses isoglosses que tenen un recorregut proper i creen un «feix d’isoglosses». «Hi ha més sentit comú del que sembla per qüestions administratives», va deixar anar l’autor de Rossell (Baix Maestrat).

El llibre es tanca amb una enquesta que posa a prova el lector i fa més comprensible les fronteres entre dialectes. Pradilla, Serra i el president de la Secció Filològica de l’IEC i presentador de l’acte, Nicolau Dols, van respondre-hi entonant cadascú en la seva varietat dialectal diverses frases de la vida quotidiana per deixar clar que «de vegades no ens entenen, però no és per la llengua».