«És un instrument inquietant» i «Potser hem creat un monstre, però és un monstre fascinant» són dues afirmacions que van traçar el terreny de joc en què van situar-se Llucia Ramis, escriptora i periodista, i Martí Domínguez, biòleg i director de la revista Mètode, durant la seva conversa Com escapar de la tirania dels algoritmes: propostes per pensar el futur de les ciències i les humanitats, organitzada en el marc de la Biennal de Pensament a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).
Al claustre de l’IEC, i amb la politòloga de l’IEC Mireia Grau fent de moderadora, es van contraposar dues mirades sobre l’empremta que la intel·ligència artificial està deixant a la societat, algunes vegades, es complementen i, d’altres, poques, s’oposen.
Ramis va expressar amb vehemència la seva preocupació, sens dubte compartida amb part del públic, per la delegació de l’exercici de la creativitat humana en mecanismes d’intel·ligència artificial. L’objectiu: posar en la centralitat l’autoria i que allò que ens fa humans d’una manera intrínseca quedés fora de la intervenció de qualsevol ens mecànic, en tant que la imaginació i l’estructura de pensament d’una persona està molt influïda per allò que l’envolta, les vivències i l’experiència personal. La intel·ligència artificial, creu l’escriptora, no comparteix aquests esquemes i no està ni limitada ni inspirada per aquestes experiències, de manera que les creacions fetes amb la intel·ligència artificial són alienes a l’experiència personal i col·lectiva.
També va mostrar una preocupació clara per la pèrdua de la responsabilitat davant la creació i les conseqüències que pot comportar, a parer seu, la intervenció de la intel·ligència artificial en el procés de creació. L’escriptora considera que una «cessió» de l’acte mateix de la creació intel·lectual a un ens decididament no humà significa un desdibuixament del compromís amb l’obra, i, per tant, un allunyament dels efectes de l’obra en l’audiència i en el conjunt de la societat per part de la persona, persones o organismes que li han donat la instrucció a la intel·ligència artificial que compili l’obra.
Aquesta desconfiança profunda en el rol en el marc creatiu va marcar un punt de discrepància amb Martí Domínguez, que es va mostrar menys escèptic en l’ús de la intel·ligència artificial com a eina per a potenciar la creativitat humana. El centre de la seva argumentació en aquest aspecte va ser l’exemple de les obres de Joan Fontcuberta, un autor que «perfectíssimament pot fer unes obres d’art que, a més, s’estan exposant als millors museus del món» i que ha incorporat l’ús d’aquesta tecnologia com a part del seu procés creatiu.
Domínguez va indicar els seus dubtes sobre la possibilitat i eficàcia de regular la intel·ligència artificial en l’àmbit global, una porta que havia obert Llucia Ramis com a mesura de controlar-ne l’ús. A més, va considerar que és possible accelerar processos creatius sense eliminar el valor del treball humà. Tots dos estaven d’acord amb el seu valor com a eina, però Martí Domínguez va expressar una perspectiva molt més optimista entorn de la capacitat d’aquest conjunt de mecanismes d’ajudar-nos. En quins termes? Tant com a humanitat per perseguir objectius científics i humans, com de forma personal als creadors individuals i col·lectius per aconseguir una rapidesa i eficàcia que es requereix en el context professional vigent.
Fidels al títol de la conferència, els participants van compartir una preocupació palpable que l’ús de la intel·ligència artificial en aspectes controladors, reguladors i normatius al servei de contextos polítics dèspotes i de règims autoritaris. La capacitat de tractar dades de caràcter personal i de preferències dels mecanismes assistits per intel·ligència artificial, molt superior a la d’humans que només usen la seva capacitat de lectura, va centrar moltes de les angoixes que van manifestar-se durant les intervencions.
La segona gran font d’incomoditat, també compartida per tots dos conferenciants, va ser la perspectiva de l’establiment d’un «tecnototalitarisme» que pugui fer ús de la tecnologia que ara està a l’abast de la humanitat, però al servei d’interessos espuris de control i ofec de l’individu i del pensament.
Les aportacions del públic van reflectir el punt de confrontació d’idees principals de Ramis i Domínguez i van donar combustible a totes dues posicions. En la línia de confirmar que ens trobem davant d’una tecnologia inquietant, un dels adjectius més repetits durant la conversa, algunes intervencions van destacar el valor del camí en la creació per sobre d’una intenció finalista, aspecte que la intervenció de la intel·ligència artificial en una obra intel·lectual mitiga. Altres, en canvi, més proclius a la fascinació, van fer palès que al llarg de la història són múltiples les innovacions tecnològiques que han anat apareixent i que s’han acabat incorporant com a ajut a la creació d’una manera harmònica amb la resta d’artefactes amb què els artistes desenvolupen el seu intel·lecte.
