Consum preferent, la novel·la d’Andrea Genovart que va guanyar el Premi de Lletres Anagrama el 2023, barreja català, castellà, anglès i, de vegades, francès, sense cursives, sense cometes i enmig de les frases, tal com raja, quan la protagonista explica què li passa amb expressions que ara es fan servir i referències culturals mil·lennistes. Això és normatiu? És correcte? Fins on ha d’arribar l’adequació de la veu dels personatges al context?
Xavier Bosch, escriptor i periodista, autor del Premi Sant Jordi Se sabrà tot, no ho va trobar excessivament problemàtic. «Que cadascú faci el que vulgui», va dir. En canvi, Maria Barbal, autora de Pedra de tartera, obra que compta amb més de cinquanta edicions i que ha estat traduïda a diverses llengües, va mostrar-hi més reserves.
Moderats per August Bover, escriptor i catedràtic emèrit de filologia catalana de la Universitat de Barcelona, tots dos escriptors van compartir el seu procés d’escriptura i els equilibrismes lingüístics que han de fer de vegades per a ser fidels a un dialecte, per exemple, però alhora mantenir la comprensió lectora per a un públic que llegeix majoritàriament en català estàndard i central. «Sovint s’escriu perquè un impuls t’hi porta i ja comptes que tens les paraules necessàries», va confessar Barbal. «El que em sembla més convincent és el que s’acosta més a un fet real», va afegir per explicar per què a Pedra de tartera es barregen qüestions dialectals amb vocabulari propi de l’activitat econòmica a la muntanya.
Xavier Bosch, que d’entrada va demanar perdó per ser barceloní i periodista, va remarcar que aplica dos principis bàsics a la seva escriptura: «la màxima eficàcia comunicativa i la correcció absoluta». «Per a mi, la literatura és una disciplina artística i miro d’escriure narrativa com si fos poesia. Això no vol dir que sigui prosa poètica, però cada paraula ha de tenir sentit», va dir. Tampoc no significa «escriure un català més barroc», sinó que si parles de ‘remenar el menjar del plat sense acabar-te’l’ pots dir
mastufejar, va defensar l’autor del Premi Ramon Llull
Algú com tu. «Hem d’eixamplar la base, també lingüísticament», va reivindicar.
La llibertat del creador
Probablement, això implica que potser els lectors hauran de fer servir el diccionari per a entendre el que llegeixen, «però tampoc no passa res», va dir Bosch. L’equilibri entre el català correcte, el català col·loquial i el català de carrer d’avui dia és difícil d’aconseguir, però en qualsevol cas, «el creador ha de poder fer el que vulgui». «Si el nostre llenguatge està contaminat, per què els personatges han de parlar amb una puresa que no veiem?», va preguntar el periodista.
Entre el públic que va assistir al debat hi havia traductors i correctors que van donar-li la raó i que van defensar que si la incorrecció té una intencionalitat, s’ha de poder pactar amb l’autor que surti al llibre.
En aquest sentit, tant Barbal com Bosch van fer referència a l’últim guanyador del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Albert Jané, que reivindica que «els bons escriptors han de maldar per deixar el diccionari permanentment antiquat».
Barbal va matisar-ho amb un «ja m’agradaria», perquè les limitacions editorials també existeixen i, de vegades, la llibertat creativa pot convertir-se en falta, com va confessar Bosch en referència al seu primer conte publicat, Jo, el Simolses, que està escrit amb una essa inicial però hauria d’escriure’s amb una ce.
Nicolau Dols, president de la Secció Filològica de l’IEC, va tancar el debat recordant que l’Institut posa a disposició del públic el
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, que permet distingir més bé allò que és normatiu d’allò que és correcte per a escriure sense complexos.
