El 1907, el context cultural, polític i econòmic era idoni. Perquè la coalició política Solidaritat Catalana havia triomfat a les eleccions d’abril i perquè la industrialització havia fet sorgir una burgesia interessada en la cultura. Però calia empenta, força i visió per a construir una entitat acadèmica, científica i cultural que permetés vertebrar Catalunya com a nació. Enric Prat de la Riba va crear l’IEC el 18 de juny de 1907 amb la idea que posaria Catalunya «al nivell d’altres països europeus, especialment els nòrdics» i en projectaria el coneixement a escala internacional.
Cent disset anys després, en un acte amb el lema «Més de cent anys construint identitat» conduït per la periodista Carolina Rosich, la presidenta de la institució, Teresa Cabré, demanava a les diputacions suport per a la difusió de la recerca i les activitats de l’Institut i reclamava que «la figura de la Mancomunitat ens orienti i prevalgui sobre la disgregació».
Però, com era la Mancomunitat? Amb una dramatització sorpresa d’escenes clau, els actors Míriam Alamany i Carles Martínez, que representaven respectivament Enric Prat de la Riba i la pedagoga i escriptora Francesca Bonnemaison, van impregnar l’espai del que, després, les autoritats van anomenar esperit Prat de la Riba, sense deixar de banda les reivindicacions feministes, que també existien. Bonnemaison/Alamany preguntava a Prat de la Riba/Martínez: «Però tindrà algun benefici per a les dones? [l’Institut]», «Jo el que tinc al cap és crear una biblioteca popular per a les dones...».
Tot seguit, l’historiador i membre de l’IEC Enric Pujol donava més detalls sobre l’actuació de la Mancomunitat, que va ser «molt lluïda en la modernització del Principat», va dir, per després deixar palès «l’efecte nefast de la dictadura» sobre la institució.
Fet el repàs històric, van prendre la paraula els presidents de les quatre diputacions. Joan Talarn, president de la Diputació de Lleida, va remarcar que l’IEC és «una baula necessària que lliga el nostre present amb el nostre passat», i Lluïsa Moret, presidenta de la Diputació de Barcelona, va reblar que «ha sabut adaptar-se als requeriments dels nous temps i sobretot recollir l’esperit inicial de Prat de la Riba».
Miquel Noguer, president de la Diputació de Girona, va fer particular èmfasi en l’ús social de la llengua catalana, «que es troba en una situació delicada», i va reivindicar la necessitat de mobilitzar-se perquè sigui «una referència amb veu pròpia al món», alhora que Noemí Llauradó, presidenta de la Diputació de Tarragona, assenyalava que la llengua necessita el suport de tothom i que «ens en sortirem si les institucions i el conjunt de la ciutadania treballen plegats».
Finalment, la vicepresidenta del Govern, Laura Vilagrà, va citar Pompeu Fabra per remarcar la necessitat de continuar treballant per a connectar el país i ser una institució «aixopluc per a tota la ciutadania», i el nou president del Parlament, Josep Rull, va tancar l’acte lloant «la capacitat de pensar en gran de Prat de la Riba» i el model de recerca català, que «és reconegut com un patrimoni col·lectiu». Fent referència a Joan Maragall (1860-1911), va demanar de rebel·lar-se contra «la claudicació espiritual» i ser capaços de demanar la lluna perquè: «Al principi la gent se riurà de vosaltres [...]. I mentrestant la lluna començarà a acostar-se».
