Notícies i actualitat

Blancametz, Azalais o Tibors podrien ser noms de tiktokers. I, de fet, tenen reivindicacions força actuals. Però, en realitat, formen part de l’escàs 5 % de dones que nodrien la poesia trobadoresca en els segles XII i XIII, un corpus poc conegut que va desenvolupar l’amor cortès i ha marcat els costums i la manera d’entendre les relacions eròtiques occidentals durant segles.
 
En els textos dels trobadors, hi convivien la cortesia i la misogínia més agra, i els mateixos poetes que es declaraven vassalls enamorats d’una dama —normalment la muller del senyor feudal— no tenien cap mena de vergonya de representar la violència sexual envers dones d’una condició inferior en altres gèneres com la pastorel·la.
 
«És un tema de molta actualitat. En els tractats de l’amor cortès, inspirats en els textos dels trobadors, trobem consideracions que avui estan directament lligades amb el consentiment i l’abús o la violència sexual», assegura Meritxell Simó, directora de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), que juntament amb Tomàs Martínez, catedràtic de literatura medieval a la Universitat Jaume I, dirigeix el Corpus des Troubadours, projecte de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), destinat a donar a conèixer l’obra dels trobadors amb la digitalització dels seus textos.
 
Entre els dies 5 i 7 de març va tenir lloc, tant a l’IEC com a la Universitat de Barcelona, el col·loqui internacional L’espai trobadoresc i les dones: autors, mecenes, representacions. Simó i Martínez s’han proposat «fer un salt endavant apostant d’una manera decidida per la divulgació de qualitat al voltant de tres estratègies: la incorporació de la perspectiva de gènere, l’aposta per les humanitats digitals i la traducció al català».

Amb aquest propòsit, a les sessions del col·loqui, nombrosos especialistes nacionals i internacionals en lírica trobadoresca de veu femenina van deixar clar que les dones trobadores, anomenades trobairitz, es desmarcaven clarament de la poesia masculina i del codi amorós dissenyat pels homes amb una veu pròpia que rebutjava la submissió i assumia el desig.
 
«Són dones molt conscients de la seva vàlua i dels seus mèrits. Avui en diríem dones empoderades», explica Simó. «Com voldria una nit tenir el meu cavaller, nu, entre els braços i que ell es considerés feliç que jo li fes de coixí…», diu, per exemple, la trobairitz occitana Beatriu de Dia, també coneguda com a comtessa de Dia.
 
Totes les trobairitz, que van cantar els seus versos entre 1170 i 1260, tenien una personalitat molt forta i, a banda de polemitzar amb els homes, també parlaven de temes que les afectaven, com els pros i els contres de la maternitat o l’ideal estètic i la pressió que exercien les imatges que construïen els homes sobre elles. «Ja no sé com presentar-me davant vós/Car ho he provat tot, per mal i per bé…», diu Castelloza al seu cavaller.
 
Durant el col·loqui es va reinaugurar l’exposició «Dones medievals: realitat i ficció», que s’articula en plafons al voltant de quatre eixos temàtics dedicats a la literatura i la realitat; la vida quotidiana de les veïnes de la Barcelona de l’any mil; l’envelliment, i l’espiritualitat.

Els plafons inclouen uns codis QR que permeten accedir a imatges, vídeos, textos, una sèrie de pòdcasts, un curtmetratge i, fins i tot, una representació teatral enregistrada al paranimf de la UB, en què dialoguen el misogin Francesc d’Eiximenis i una feminista avant la lettre com Christine de Pizan, gràcies a un trampós «copiar i enganxar» de les seves obres.  
 
La mostra es pot veure al claustre de l’Institut d’Estudis Catalans fins al 30 d’abril.