Notícies i actualitat

Probablement, no és un llibre per emportar-se a la platja, tal com va reconèixer el seu autor. Però «està molt ben escrit i aportarà molt a la sociolingüística catalana perquè aborda un tema que no és trivial», va dir Lluís Payrató.

El 14 de març passat, el catedràtic de la Universitat de Barcelona i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va desglossar en tres actes, «com si fos una petita obra de teatre», la importància de l’obra Normativitat, (re)estandardització i glotopolítica: Noves mirades des de la sociolingüística catalana (Publicacions de la Universitat de València), de Miquel Àngel Pradilla, en un acte conduït per Nicolau Dols, president de la Secció Filològica de l’IEC, en el qual també va intervenir Georg Kremnitz, catedràtic emèrit de la Universitat de Viena.
«Tenir clar de què parlem quan parlem d’estàndard de la llengua no és trivial ni senzill en un món globalitzat i en un context comunicatiu en què els nous mitjans potencien la individualitat de la parla i premien estils que sovint conviden a trencar la norma. Saussure hi sucaria pa, però això és una altra qüestió».
Miquel Àngel Pradilla aborda la matèria en tota la seva complexitat i sense defugir temes delicats, com ara la identitat o la minorització de la llengua, i «mira de trobar camins per seguir endavant».
El pes del multilingüisme i de la ideologia fa que calgui una concepció cada vegada més àmplia de l’estàndard, va recordar Payrató.  El debat, per tant, ja no és si cal o no un estàndard, sinó quin estàndard necessitem perquè faci el paper de llengua comuna i tothom s’hi senti representat. «Són dues coses que és complicat que avancin de forma conjunta», va afirmar el catedràtic, que va celebrar l’expressió «unitat en la diversitat», que es destaca en el llibre com a possible camí.
L’autor de l’obra va reconèixer que el text tindrà «lectures diferents i matisades», perquè «els models monolítics estan en desús» i perquè «vivim una etapa sociològica que reivindica la identitat, que es manifesta amb uns models que volen donar satisfacció a àmbits lingüístics més reduïts o comportaments específics» i és un tema que s’ha de gestionar. «La postmodernitat té això… i ens cal reflexionar si ens convé incorporar-nos-hi de manera acrítica», va insistir.
Els sociolectes de base juvenil que estan apareixent arreu —i que es reflecteixen, per exemple, en les lletres de les cançons de The Tyets, Figa Flawas o Mushkaa— apunten aquesta necessitat de mostrar la identitat des d’una perspectiva que convida a trencar la norma. «Això té conseqüències, especialment en les llengües minoritzades que no han assolit una consciència col·lectiva de norma», va dir. Per concloure va afirmar que «hem de ser capaços de consolidar un model de llengua comuna des de la diversitat».
Per acabar, Nicolau Dols va recordar que «una cosa és confessar i mantenir la idea de la unitat de la llengua, que és una simple declaració ideològica, i una altra és treballar per la integritat de la llengua, és a dir una llengua que serveixi per a totes les funcions comunicatives». I va cloure l’acte amb uns versos del poeta manacorí Miquel Àngel Riera (1930-1996) que deixaven clar que «aquest no tocar en terra, del qual ara ja en deim miquelangelejar...», aplicat a l’obra de Pradilla, com bé va assenyalar Georg Kremnitz, és simplement i afortunada «una redefinició contemporània de la normativa de la llengua catalana».