Notícies i actualitat

L’acte va ser organitzat pel Grup de Treball sobre Economia Ecològica i Política Ambiental, representat pel seu president, Jordi Roca Jusmet, i pel Grup de Treball sobre Economia Marxista de la SCE, representat per Josep Lluís Notivoli. Notivoli va recordar la recent ponència de Jordi Roca a la mateixa Societat, on van quedar conceptualitzats els problemes del PIB, un indicador el creixement del qual considera «un mal indicador i un mal objectiu». Segons Notivoli, el següent esglaó és preguntar-nos: «què fem?, quines alternatives tenim?». Per a ell, «el PIB ens ha deixat una mala herència», perquè la gent demana un indicador alternatiu al PIB, quan la realitat és que «no hi ha un indicador que ens expliqui tota la realitat socioeconòmica i ecològica a la vegada». 

Per la seva banda, Jordi Roca va recordar que l’acte connectava amb la proposta del que es coneix com a postcreixement i va posar sobre la taula conceptes com desenvolupament humà, per trencar amb la identificació habitual entre creixement econòmic i desenvolupament. També va recordar que l’ús que es fa del PIB ha rebut crítiques des de molts sectors, com l’economia feminista, que posa en qüestió què es considera com a béns i serveis econòmics, i que critica el PIB com una idea que «ha fet invisible totalment el treball no remunerat domèstic i de cures, encara que suposin llargues jornades», o com l’economia ecològica, que es qüestiona el concepte de produir com a sinònim de generar valor afegit, però sense tenir en compte si aquesta producció és ecològica o no, o si fa que es perdi patrimoni mediambiental. «Hi ha activitats que potser s’haurien de comptar com a costos, no com a guanys», va assegurar Roca. I va advertir que «el debat sobre el PIB desperta qüestions de política econòmica, però també qüestions que tenen a veure amb els fonaments de l’essència econòmica».

En la seva intervenció, Ada Ferrer i Carbonell, investigadora de l’Institut d’Anàlisi Econòmica (IAE-CSIC) i subdirectora de la Barcelona School of Economics, es va centrar en el que es coneix com a indicadors de benestar subjectiu i es va referir a la relació entre renda per càpita i benestar de la majoria de la població. Ferrer va explicar que ha col·laborat en la prova pilot del Departament de Presidència de la Generalitat per a mesurar el benestar subjectiu, en la qual «es pregunta als ciutadans quin és el seu nivell de satisfacció global amb la seva vida en l’actualitat, amb respostes de zero a deu». Ferrer i Carbonell va dir que, de mitjana, «als països desenvolupats, la gent està molt satisfeta amb la seva vida».

Per a la investigadora, la satisfacció declarada depèn de diversos factors: la situació objectiva (salut, diners, bona feina i bona xarxa social); la percepció que els individus tenen de la seva situació segons el seu passat o les seves expectatives, i la personalitat, la capacitat cognitiva o d’afrontar les adversitats. Per a l’anàlisi, se segueixen les persones al llarg del temps i es mira què els passa davant dels canvis imprevistos. També es comparen moltes persones, tenint en compte totes les seves característiques. 

La mesura del benestar resulta útil per a fer prediccions, és a dir, hi ha una correlació entre el benestar i el comportament. Per exemple, Ferrer va assegurar que «pots saber quan una persona deixarà la seva feina mesurant els nivells de satisfacció, o la probabilitat de divorci si el nivell de benestar de les persones en l’any que es van casar era molt diferent entre els membres de la parella». Aquest indicador també permet predir la probabilitat de suïcidi, de recuperar-se de malalties o de votar. «Podem dir que hi ha un concepte de felicitat subjectiva que la gent és capaç de reportar, i que la resposta que dona és significant per al que nosaltres volem fer i, a més a més, es pot comparar entre persones», va explicar. 

En la recerca de Ferrer i Carbonell es mostra que, a escala individual, «la correlació positiva entre el nivell de renda i el benestar declarat és un resultat robust i molt estès en tots els països dels quals es tenen dades». Més enllà dels ingressos, però sempre dins l’àmbit econòmic, la variable més determinant per a la valoració del benestar és la situació d’atur, i també són rellevants les característiques de la feina, que inclou el salari, i la qualitat de la llar, que es mesura en lloguer o preu de la casa. En el cas de la salut, «la correlació va més de salut a diners: és la gent que té salut la que pot fer diners i no tant que els diners et poden comprar salut», va assegurar Ferrer. 

Pel que fa a l’adaptació de les persones, Ferrer va voler trencar el mite que va crear l’article de Brickman et al. (1978), segons el qual hi havia una adaptació completa als ingressos (loteria) i la salut (accident). «La gent no s’adapta a tot, s’adapta a algunes coses, però no hi ha adaptació a entrar a la pobresa, ni a l’atur, ni a un nou estatus social», va dir Ferrer. De fet, l’augment de l’atur o de pobresa d’un país té un efecte negatiu fins i tot en les persones que no es troben en aquesta situació. En l’aspecte mediambiental, hi ha molta evidència que la contaminació té un efecte negatiu sobre la felicitat i sobre la salut. «Hi ha una correlació entre contaminació (també lumínica o sonora) i felicitat», va assegurar, «encara que les persones no en siguin conscients». 

Joan Ramon Rovira, cap d’estudis econòmics de la Cambra de Comerç, va parlar dels indicadors objectius, els quals, va reconèixer que «són molt problemàtics». En aquest sentit, va dir que la descripció d’Ada Ferrer dels indicadors subjectius «promet una arribada, no només de recerca, sinó d’aplicació directa en polítiques econòmiques bastant ben fonamentada». I va afegir que, «com a concepte, el fet d’un indicador subjectiu de felicitat i les derivades en política econòmica, em sembla menys problemàtic que no pas els indicadors objectius». «Si nosaltres podem mesurar la felicitat i, per tant, el benestar en un sentit molt ampli, i ho podem vincular a determinats factors que poden ser objecte d’actuació mitjançant polítiques econòmiques, tenim un instrument molt útil», va assenyalar. 

En canvi, «els indicadors objectius van per un altre camí», va advertir. Per a ell, «parlar d’indicadors alternatius al PIB és una batalla pel sant grial», perquè aconseguir un indicador objectiu i agregat, tal com els va demanar l’anterior Govern amb el projecte dels IPB (Indicadors de Progrés i Benestar), implica grans problemes: «El primer i menor és el problema de com agregues, com ponderes, cadascun dels blocs —sostenibilitat, equitat, consum, etc.— i basant-nos, en quina teoria?». Per a Rovira, hi manca un fil vertebrador, una teoria convincent que doni transparència a l’estudi. 

Per a l’economista el producte interior brut «és un indicador més modest, però molt potent», a condició que es tingui clar el que permet dir i també el que no permet dir. Per exemple, «la renda per càpita no és un bon indicador de felicitat», però «el pots desenvolupar i dir coses interessants a partir d’aquest indicador: si tens una renda per càpita absolutament polaritzada, és una mitjana falsa, aleshores cal agafar la mediana i ponderar-la per paritat de poder adquisitiu, o per altres conceptes com la salut, o pels anys de vida de qualitat. També hi pots associar el volum d’emissions contaminants que genera». El que és important és fer-ho d’una manera transparent. En aquest cas, «cadascun dels passos et permet seguir el que estàs fent. Es tracta de fer evolucionar un indicador que d’entrada és limitat i fins i tot primitiu, cap a un instrument més sofisticat amb el qual tothom entén què estàs dient en cada cas», va comentar Rovira, per a qui «el concepte de PIB encara és útil, però cal que evolucioni».