Notícies i actualitat

Joan Albert Argenter i Giralt, catedràtic de lingüística general i membre de l’IEC, va protagonitzar la primera jornada d’aquest acte. Sobre la seva trajectòria, Argenter va afirmar: «M’interessava el llenguatge en les seves diverses dimensions i volia ser un lingüista del meu temps. No era conscient fins a quin punt aquesta voluntat demanaria pagar un peatge. La lingüística predominant del meu temps ha estat la teòrica. Aquesta lingüística perpetuava una concepció de les llengües com un objecte formal i clos, independent de la seva dimensió pública i social, i per tant, dels parlants, i concebia el parlant-oïdor ideal com a nadiu monolingüe. En apartar-se de la universalitat del llenguatge, menystenia la diversitat de les llengües. Jo creia i continuo creient que una bona teoria lingüística ha d’explicar la universalitat i la diversitat de la llengua».

Argenter és membre corresponent del Centre de Recerca sobre el Multilingüisme de la Universitat de Brussel·les i membre de la junta consultiva del Center for Multiple Languages and Literacies de la Universitat de Columbia (Nova York). La seva activitat de recerca, que abraça la lingüística, la poètica i la sociolingüística, s’ha centrat en l’etnografia lingüística i la pragmàtica històriques, en els treballs de planificació de la llengua catalana de l’IEC i en els processos de manteniment i substitució lingüística. Des de la Càtedra UNESCO ha promogut projectes de revitalització de llengües amenaçades i l’estudi de la diversitat lingüística.

L’acte va comptar amb les intervencions de Joan Pujolar, Miquel Àngel Pradilla i Montserrat Ventura, en una primera taula, en què van repassar les aportacions acadèmiques d’Argenter. Pujolar, alumne d’Argenter, va destacar: «Sempre he pensat que ell ha vist el seu camp de lingüística general com un punt de diàleg entre les múltiples maneres d’entendre què són les llengües i què és el llenguatge. Per això, en la seva producció científica s’hi poden trobar textos sobre variació, heteroglòssia, sintaxi o poètica, entre molts altres temes». Pradilla va assegurar que sent una «profunda admiració per l’obra del filòleg i lingüista, per rigorosa, fonamentada i sempre ben ancorada en una formació en lingüística general, en antropologia lingüística i en sociolingüística». Ventura va subratllar que ha après molt d’Argenter, a qui va tenir de professor: «Vaig entendre, per exemple, que les estructures de la llengua no són objectes aïllats de les societats que les produeixen i vaig entrar en la correlació entre llengua, societat i pensament».

En una segona taula, Maria Josep Cuenca, Joaquim Llisterri i Francesc Queixalós van traçar el recorregut del seu pas per tres institucions rellevants en la seva trajectòria professional: la Universitat Autònoma de Barcelona, la Càtedra UNESCO de Diversitat Lingüística i Cultural i l’Institut d’Estudis Catalans.
Llisterri va parlar de la seva tasca a la Universitat Autònoma de Barcelona, en la qual va exercir durant més de quaranta anys: «Argenter, amb altres professors, va dibuixar el primer esbós de l’ensenyament del que ara és la lingüística a l’Autònoma». Queixalós va reivindicar la seva «amistat personal» i el suport que Argenter li va prestar, com a director de la Càtedra UNESCO de Diversitat Lingüística i Cultural, per viatjar a les zones del món on es parlaven les llengües de tradició oral que ell estudiava. Cuenca va cloure la glossa explicant que Argenter és «un membre molt destacat de la Secció Filològica de l’IEC, en què ha assumit diversos càrrecs, com la presidència de la Filològica en dos mandats o el lideratge de la Comissió de Gramàtica, de la qual va ser el primer president».