Notícies i actualitat

 

 

Rafael Mujeriego, catedràtic d’enginyeria ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya, va obrir el duet de ponències dedicades al canvi climàtic amb la ponència «La nova realitat pluviomètrica. Adaptacions pràctiques». Va plantejar el que significa el repte de gestionar els recursos en moments com l’actual a la latitud mediterrània, «amb un clima que es caracteritza per la seva irregularitat, amb una gran incertesa energètica i un augment de la població». Mujeriego va repassar les quatre estratègies tradicionals per donar fiabilitat al sistema: preservar la qualitat de l’aigua; l’estalvi i l’ús eficient; la regulació de recursos amb embassaments i aqüífers, i compartir aigua entre usuaris. I n’hi va afegir dues d’innovadores: la regeneració de l’aigua i la dessalinització. Mujeriego va comentar també les solucions que s’han aplicat el sud de Califòrnia, zona que comparteix les característiques del nostre territori. Va destacar projectes emblemàtics de Platja d’Aro, Lloret de Mar, Tossa de Mar o els Aiguamolls de l’Empordà, i va dir que «mai no hem tingut tants coneixements, tantes tecnologies, ni tants models econòmics» com ara per poder dur a terme aquests projectes.

 

Tot seguit, Damià Barceló, director de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA) i membre de l’IEC, va parlar dels «Efectes de la sequera i altres elements estressants en el medi aquàtic» des del punt de vista de «què comporta la sequera: un estrès del medi ambient», perquè «si hi ha menys aigua i hi ha els mateixos productes químics, aquests contaminen el doble». «El canvi climàtic és aquí i ens hem d’anar adaptant i anar fent el que puguem», va dir. I va recordar que l’any 2022 va ser el més càlid mai registrat, amb 2,7 graus per sobre de la mitjana. Ara, va dir, «gràcies al que vam fer el 2008 (l’anterior sequera) hem pogut parar el cop». Però va assenyalar que «tot el Mediterrani, Països Àrabs, etc., que tenen diners, fan dessalinització. El problema és quan l’economia et falla, com passa a l’Àfrica. Si hi ha diners, hi ha aigua, i, si no hi ha diners, no hi ha aigua», va reblar. Barceló va reconèixer que, globalment, «estem anant cap a una situació complicada de manca d’aigua». 

 

 

Sobre l’agricultura i el medi natural es van poder escoltar les ponències «Agricultura regadiu versus agricultura secà», a càrrec de Jordi Rosell, professor del Departament d’Economia Aplicada a la UAB, i «Els boscos i l’estrès hídric», de Jordi Martínez (CREAF). «De la superfície total de Catalunya, de 32.108 km2, tenim un 38 % de superfície agrària útil, que és la suma de terres llaurades anualment, les permanents, i els prats i pastures», va dir Rosell, que va fer una presentació estadística descriptiva de com han evolucionat les superfícies del secà i de regadiu a Catalunya. «En els darrers quaranta anys hem perdut el 18 % de la superfície agrària útil». Entre les terres llaurades, ha anat caient el secà, gairebé un 30 %. Actualment, «el 33 % de terres de regades ens donen el 74 % de la producció final agrària vegetal». 

 

Jordi Martínez, catedràtic d’ecologia a la UAB i investigador del CREAF, va parlar de l’estrès hídric que viuen els terrenys no agrícoles, els boscos, que «fan servir molta aigua». Va explicar que la disponibilitat d’aigua determina en bona part la distribució i el funcionament dels boscos. Per tant, en el context de canvi climàtic, també canvien els boscos. «Estem desplaçant el clima en el qual estan vivint les plantes», va dir, i va destacar que estan augmentant els episodis de mortalitat forestal a conseqüència, no només de la sequera, sinó del canvi climàtic. Aquesta mortalitat té, al seu torn, impactes importants sobre els balanços de carboni, aigua i radiació dels ecosistemes. 

 

El tercer bloc de la jornada va plantejar alternatives de futur. Ramon Lletjós (ACATCOR) va presentar «La taula de l’aigua, un instrument de futur», mentre que Francesc Camps (IRTA) va explicar «Què podrem conrear» i Sandra Carrera (XCN) es va centrar en «La custòdia fluvial, corresponsabilitat per a la conservació dels ecosistemes aquàtics».

 

Ramon Lletjós, biòleg i enginyer tècnic agrícola, va explicar que la taula de l’aigua de Catalunya és un instrument que vol «establir les bases i els pilars del que ha de ser el futur pacte nacional de l’aigua, perquè la sequera que tornem a tenir d’aquí a un parell o tres d’anys no ens torni a agafar desprevinguts». 

 

Francesc Camps, investigador del Programa de Conreus Extensius Sostenibles de l’IRTA, va assenyalar que «tenim unes infraestructures que no estan preparades per gestionar l’aigua quan no és en plena dotació i a la vegada tenim uns cultius, sobretot herbacis, en què no només podem perdre la collita d’aquest any, sinó que podem perdre la collita de diversos anys i, a més, tot un aspecte de la cadena de valor dels productes agroalimentaris». 

 

Sandra Carrera, directora de la Xarxa per la Conservació de la Natura, va demanar la col·laboració d’institucions, empreses i ciutadania davant l’actual «situació greu de pèrdua de biodiversitat». «En els darrers vint anys», va dir, «es calcula que les poblacions de fauna s’han reduït en un 25 %, però, en el cas dels hàbitats aquàtics, estem parlant d’un 54 %». La causa d’aquesta situació es troba en «el canvi d’usos del sòl, i també, evidentment, per l’afectació del canvi climàtic i de les espècies invasores, que la globalització fa que siguin més presents, amb un 60 % als cursos fluvials i més del 70 % a les zones humides». 

 

«El tema de l’actual sequera s’arreglarà com es pugui», va dir Alfons Carner, de la FAC, a la cloenda de la jornada, «però és urgent ajudar els països pobres».