Els acadèmics responen

Albert Jané i Riera (Barcelona, 1930) és un referent en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil catalana. Membre de la Secció Filològica de l’IEC i director de la revista Cavall Fort durant gairebé dues dècades, la seva trajectòria ha estat marcada per una tasca discreta però incansable en la preservació i promoció de la llengua. És autor de més de seixanta llibres i un traductor prolífic, amb més de dues-centes obres traduïdes, i ha rebut reconeixements com la Creu de Sant Jordi (1990), el Premi Nacional de Cultura (1997) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2024).

Des del centre residencial Olimpo de Santa Coloma de Gramenet, el lingüista, de noranta-quatre anys, repassa els moments clau de la seva vida, destacant els aprenentatges, els reptes i les satisfaccions d’una carrera dedicada a la llengua catalana.

Les seves primeres experiències professionals van ser lluny del món acadèmic. Va estudiar peritatge mercantil i va començar a treballar al Banc Hispanoamericà. D’on neix el seu interès per l’estudi de la llengua?

Dels llibres que vaig heretar del meu pare, que era un obrer il·lustrat i que em va inculcar l’hàbit de la lectura. També de les amistats, les sardanes, l’excursionisme…, tot això va anar contribuint a fer que em dediqués a la llengua.

De jove va estar vinculat al moviment sardanista, va ser ballador de concurs! 

Aleshores, parlo de l’any 1945-1946, les sardanes eren una cosa molt viva, dinàmica. Hi vaig conèixer molta gent, en aquest món, com en [Joaquim] Carbó, amb qui després he col·laborat durant molts anys.

Això no ho he explicat mai, però quan Pompeu Fabra va morir el dia de Nadal de l’any 1948, la premsa va silenciar la seva mort. En canvi, la Guia del Sardanista, que era una publicació senzilla, va publicar una nota breu on es llegia: «En memòria d’un il·lustre filòleg que ens acaba de deixar». 

Vostè va estudiar català pel seu compte i l’any 1958 comença a exercir de professor de llengua catalana per a adults. Va formar part de les primeres fornades de professors de català de la postguerra. Quin ambient es respirava?

Era un ambient molt simpàtic, agradable. Era gent nostra i ens coneixíem els uns als altres. Les classes eren d’ensenyar a escriure català, eren lliçons de gramàtica, perquè feien barbarismes. Jo m’hi vaig posar amb una preparació netament insuficient, però m’hi vaig atrevir i fent casa vaig anar aprenent.

Durant aquells anys neix la revista Cavall Fort (1961), que s’adreçava a un públic infantil que no havia estat escolaritzat en català. Allà va treballar com a redactor i corrector de 1963 a 1979 i, posteriorment, com a director, de 1979 a 1997. Expliqui’ns el seu pas per Cavall Fort.

Si vaig entrar a Cavall Fort va ser per la meva amistat personal amb Josep Tremoleda, un dels fundadors i principals impulsors de la revista. La publicació neix el desembre del 61, i jo vaig començar a treballar-hi el juny del 63. Llavors hi havia una estructura molt precària i havies de fer de tot, des de portar paquets fins a corregir la revista.

Més endavant em van proposar dirigir la revista i vaig acceptar. Necessitaven algú que s’hi dediqués plenament.

Quin paper ha tingut Cavall Fort pel que fa a la normalització del català en l’àmbit de la lectura infantil?

Cavall Fort ha familiaritzat molts nois i noies d’aquest país amb la llengua escrita, sobretot durant els anys seixanta. Nosaltres quedàvem parats perquè [els infants] no coneixien el català, no el sabien escriure. D’aquesta manera, rebien la revista a casa i la llegien. L’objectiu era difondre una revista atractiva amb un llenguatge del tot correcte —sense incorreccions, sense barbarismes—, però desproveït d’artifici. Jo em vaig involucrar molt personalment en aquesta qüestió.

És autor de nombroses traduccions i adaptacions d’obres infantils i juvenils. Va batejar i traduir Els barrufets al català. Com se li va acudir aquesta paraula?

Em vaig decantar per les paraules eufòniques, suposo. Em va fer gràcia barrufet, el verb barrufar em sonava bé. Recordo com si fos ahir en Bartomeu Angelat, un gran actor que va posar veu al Gran Barrufet, exclamant: «Au!, au! A barrufar la boira!» en una de les pel·lícules.

Com va abordar la dificultat de mantenir el sentit original de les històries que traduïa i, al mateix temps, adaptar-les per al públic català?

Els problemes derivats de la traducció de textos i de jocs de paraules es resolen pensant-hi, no tenint pressa. Si un tradueix mirant el rellotge, malament. Quan em trobo amb una expressió difícil de traduir, hi penso tota l’estona que calgui i acabo trobant la paraula exacta.

Li agrada jugar amb la llengua.

Sempre m’ha agradat la llengua en ella mateixa i penso que no és únicament un instrument de comunicació, sinó que ofereix moltíssimes possibilitats. Algunes vegades es pot fer servir un adjectiu d’una manera arbitrària o, fins i tot, ens podem inventar paraules.

També m’agraden els epigrames de Pere Quart, són molt divertits. N’hi ha un que diu: «Si no t’he vist no notes la diferència que hi ha entre gripaus i granotes». Però aquest no és de Pere Quart, sinó que és meu!

Quin autor admira?

N’hi ha tants! En Foix, en Pere Quart…, i Ausiàs March, a qui he imitat modestament. O «molestament», podríem dir. És, potser, el millor poeta europeu de l’edat mitjana.

El 19 de juny de l’any 2000, ingressà com a membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Quina ha estat la seva vinculació amb l’IEC durant aquest temps?

L’Institut d’Estudis Catalans és, essencialment, una institució d’investigació. La feina de les diverses seccions és aquesta: investigar, però la meva, la Filològica, també té la missió de normativitzar.

Ara, com que soc a la residència no puc anar-hi gaire, però durant aquests anys he assistit regularment a les sessions, als plens de la Secció i a les reunions de la Comissió de Lexicografia i de Gramàtica. I hi he contribuït modestament.

Ha publicat quatre gramàtiques: Signe (1962), Gramàtica essencial de la llengua catalana (1967), Gramàtica catalana (1968) i Pas a pas. Curs pràctic de llengua catalana (1988). També és autor del Diccionari català de sinònims (1972) i de diversos llibres de temes de llenguatge. Creu que s’ha d’actualitzar la normativa lingüística, adaptar-la als nous temps, o mantenir-la?

S’ha de tenir un terme mitjà equilibrat. A mi em fa l’efecte que de vegades s’abusa d’admetre certes formes… Per exemple, la Comissió de Lexicografia de la Secció Filològica ha admès el verb telefonar com a transitiu, amb oposició meva. Ara pots dir «Li vaig telefonar» i «El vaig telefonar». Crec que de vegades som massa transigents, jo tinc una postura més conservadora.

Ha exercit com a lingüista, escriptor, traductor… Amb què es queda?

Poeta. Soc poeta, jo. Tinc una obra poètica publicada molt minsa, però vaig començar així. L’any 54 —fa molts anys del 54, oi?— vaig publicar unes tankes a la revista El Pont, de Miquel Arimany. Va ser la primera cosa que vaig publicar. I encara ara envio tankes a les meves amistats, el mes passat en vaig enviar a una seixantena de persones.

Ha portat una vida molt activa marcada pel compromís amb la llengua i amb el país. Quin consell dona als futurs filòlegs catalans, als Albert Jané del futur?

Que llegissin molt i bons llibres, els clàssics i els moderns.