Els acadèmics responen
Doctor en filosofia i lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona, és professor emèrit de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya, de la qual ha estat vicerector i director de la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris. Ha coordinat grups de recerca i ha estat l’investigador principal de diversos projectes literaris. És membre del comitè editorial de diverses revistes científiques i, actualment, ostenta la presidència de la Societat Verdaguer.
Quins són els seus principals àmbits de recerca?
La història de la literatura catalana vuitcentista (sobretot, Verdaguer) i de la primera meitat del segle XX, la història de la traducció i la recepció literària a Catalunya, la història de l’edició als Països Catalans i la literatura popular teatral.
Quina és la principal virtut d’un acadèmic?
La curiositat.
Quin sentit tenen avui les acadèmies?
Conservar el patrimoni cultural, fent recerca, assessorant les administracions i difonent-lo a la societat.
Quin membre històric de l’IEC admira?
Enric Prat de la Riba, fundador i primer president.
Quins han estat els seus mestres intel·lectuals?
Joaquim Molas, Ricard Torrents, Josep Massot i Muntaner i Manuel Jorba.
I humanament, què li van aportar?
L’amistat, l’ajuda intel·lectual, el sentit crític...
Tres llibres que l’han marcat…
Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives, Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, i En defensa pròpia, de Jacint Verdaguer. Els dos primers em van descobrir que pertanyia a un país que m’havien amagat. El tercer, com pot ser de punyent el dolor de qui se sent objecte de la injustícia.
I fora de la vostra especialitat, tres obres que l’han tocat?
Més que «tocat», agradat. El quadern gris, de Josep Pla, La pell de brau, de Salvador Espriu i Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.
Alguna màxima pròpia o aliena que es repeteixi sovint?
«Què voleu que us pugui dir / si no teniu ulls per veure / ni orelles per sentir!», del text de La Passió d’Olesa, de Joan Povill i Adserà, adreçada per Jesús als fariseus.
Amb quins adjectius definiria els temps d’avui?
Convulsos, accelerats, amorals, descentrats, incívics. I, malgrat tot, cada dia em llevo amb esperança.
Un somni?
Amb versos d’Espriu a La pell de brau: «Que sàpiga Sepharad que mai no podrem ser / si no som lliures». Suposo que ja se m’entén.