Els acadèmics responen

Torna a les notícies
Jaume Guillamet Lloveras, president de la Secció de Filosofia i Ciències Socials
Catedràtic emèrit de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, fou fundador i primer coordinador del Grup de Recerca en Periodisme (actual Grup de Recerca en Comunicació Política, Periodisme i Democràcia, POLCOM-GRP). Abans d’ingressar a la vida acadèmica, treballà com a periodista als diaris Tele/eXprés, Catalunya Exprés i Avui, i fou cap de premsa de l’Ajuntament de Barcelona.

 

 

Quins són els seus principals àmbits de recerca?

La història del periodisme. Primer fou la premsa comarcal, després la història general del periodisme català, amb la trilogia que acabo de completar, i el paper del periodisme a la transició democràtica espanyola. Ara, el periodisme republicà del primer terç del segle XX.

Quina és la principal virtut d’un acadèmic?

Ha de ser la passió pel coneixement, però també el rigor en els objectius i la vocació per la divulgació.

Quin és el sentit que tenen avui les acadèmies?

Tenen el repte d’actualitzar una tradició una mica feixuga, han de trobar la millor manera, i més àgil, d’acostar la ciència a la societat.

Quin membre històric de l’IEC admira?

Pompeu Fabra, l’artífex excepcional de la nostra llengua d’avui, home d’esquerra i periodista associat.

Quins han estat els seus mestres intel·lectuals?

La vocació per la història del periodisme em ve del pare, Joan Guillamet Tuébols, autor d’una primerenca història de la premsa de Figueres. Em va descobrir, molt jove, la riquesa i la pluralitat d’aquella petita ciutat republicana ofegada pel franquisme. Sense altres referents directes en la matèria, he anat aprenent dels amics i col·legues amb qui he compartit aquesta vocació. 

I humanament, què li van aportar?

La col·laboració amb aquests amics i col·legues ha estat i continua sent tot un exemple d’entusiasme i generositat. 

 

Tres llibres que l’han marcat…

Josep Pella i Forgas (Periodisme. Estudis històrichs del de Catalunya, 1879), Joan Givanel i Mas (Bibliografia catalana. Premsa, 1932) i Joan Torrent i Rafael Tasis (Història de la premsa catalana, 1966) són les tres referències principals per als estudiosos de la nostra generació. El projecte interuniversitari que estem enllestint a l’IEC és la revisió i l’actualització dels catàlegs de periòdics en català llegats per aquests autors.

 

 

I fora de la vostra especialitat, tres obres que l’han tocat?

La gran Crònica de Ramon Muntaner, el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell i l’obra extensa d’Antony Beevor sobre les revolucions i les guerres del segle passat.


 

Alguna màxima pròpia o aliena que es repeteixi sovint?

L’optimisme de la voluntat (Gramsci) o Els cansats fan la feina (dita popular).

 

Amb quins adjectius definiria els temps d’avui?

Tèrbols, insolidaris i, per necessitat, esperançats. 

 

Un somni?

Llibertat, igualtat i fraternitat.