1049.  A Paulina Crusat¹

Barcelona, 20 de juliol de 1954

Sra. Paulina Crusat
Sevilla

Benvolguda amiga:

  Gràcies, ben de cor, per les seves tres cartes: per cadascuna, una per una, i per totes tres en conjunt.² Només molt llargament li podria respondre; i ara no ho aconseguiria: estic en l’enervament dels preparatius del viatge a Santiago³ i de la liquidació de l’escapada que aquests dies he fet a Madrid, per gestions a les altures.⁴ Em commou que cregui en la meva serenitat, guanyada amb esforç, de tant en tant, per a breus estones. Sí, ha estat violenta la sotragada;⁵ i ¿qui podria dir que ja ha passat del tot? Mai no se sap, en aquests jocs, què compromet un més enllà de la posta que es pensa fer; ni, en aquest joc, què s’hi crema que estimava segur —o què s’hi revifa que es tenia morent. I l’ànima, com V. diu, vol ésser tractada amb tanta suavitat! I el cor, com jo dic, és tan salvatge! I en rigor, qui el dóna un dia, ja només l’ha donat una vegada per a sempre. No té idea del consol i del confort que ha estat per a mi, que V., des de fora, se’m declari convençuda que així ha estat per a mi, en la meva vida. V. és extremament femenina, i la seva opinió em permet de creure que aquella que ha estat i és per a mi «tous mes plaisirs, tous mes devoirs»⁶ pot pensar, i des de tan prop, des d’una intimitat tan absoluta, igualment; ajudada per la necessitat ontològica, biològica de pensar-ho així. I tot això em duu cap a la pau, una pau que tampoc no vull quieta. Acabarà de comprendre-ho tot, si li confesso que he estat i sóc, rigorosament, literalment monògam… Però ¿i l’altre cor, el tercer cor, si realment m’ha estat lliurat? Ho voldria així‚ ¿què de mi? ¿El cor? ¿Simplement una vanitat? Ontològicament, s’ha dit, i un home només pot estimar una dona; psicològicament, en pot estimar més d’una al mateix temps, per turments que això causi i li causi a ell mateix. Però quan es diu el mot —el mot que per la seva sola força crea una situació— ¿se n’estima cap altra, per nets que siguin els actes que acompanyen el mot? És molt complex tot; la poesia ajuda a fer-se un mateix llum, confessant-se gairebé impúdicament. Mai no sabem, quan som llegits amb intel·ligència i amb experiència, que ens és endevinat. Ens sap greu, i per altra banda no tenim fortitud per a restar tots sols amb el nostre secret. I amb aquells mots terribles que un s’ha hagut de sentir: «Tu ho tens tot, i jo no tinc res». I un s’ha llançat a l’aventura amb la reserva de tenir-ho tot, de no voler fer malbé res, de no fer res contra ningú; i es creu innocent perquè dit al confessionari tot plegat seria qüestió d’un parell […] només venal…⁷
  Tantes, tan a la mà, que de vegades gairebé penso que […]ble⁸ d’aprofitar-les; i amb tot, la meva pau no és únicament meva, i per l’altre que hi té dret —«tous mes plaisirs, tous mes devoirs»— l’he d’aferrar i disposar-la i guanyar-la i oferir-la al meu torn… I el tercer cor potser en aquell moment en plora.
  Si em demanessin quin és el vers més bell que conec, diria aquell de Virgili: «Sunt lacrimae rerum». Hi ha un plor de les coses; divina manera de dir que les coses són tristes, perquè les pensem i les hem de pensar…
  Perdoni’m, Paulina. He de fer punt. Dins uns minuts⁹

---

Carta. En poder de les germanes Ana i Reyes de Junco. Agraeixo a Carmen González que m’hagi proporcionat una fotocòpia de l’original i m’hagi ajudat a aclarir els dubtes de la transcripció.

1. Aquesta carta, juntament amb la 1050, és una de les tres cartes que Paulina Crusat m’anunciava que quedaven per enviar el 27 de maig de 1976.

2. La carta és datada el 21 de gener i efectivament en conté tres alhora. La primera són tres cares dedicades sobretot a la preparació de l’Obra poética (vegeu la carta 579, nota 7, a Cartes de Carles Riba, vol. iii, 1953-1959. Barcelona, Edicions de la Magrana, 1993); la segona, una llarga postdata, de dues cares, és la que contesta Riba, totes dues mecanografiades, i la tercera, manuscrita, d’una sola cara, sobre feines professionals.

3. Congreso de Poesía de Santiago de Compostela. Vegeu la carta 592, nota 2, o. c.

4. Vegeu la carta 594, nota 6, o. c.

5. L’afer del pròleg a l’Antologia poètica de Maragall. Vegeu la carta 580, nota 10, o. c.

6. Adaptació d’un vers del poema «Le balcon» d’Spleen et idéal, de Charles Baudelaire: «ô toi tous mes plaisirs! ô toi, tous mes devoirs!».

7. Vegeu la nota 9 d’aquest mateixa carta.

8. Un plec de l’original impedeix la lectura completa de la fotocòpia.

9. La carta és incompleta. De dos fulls a doble cara falta la part de baix, una mica menys de mitja pàgina, del darrer full. La interpretació de la carta no és fàcil. A més, en la carta citada, Crusat fa referència a «su última carta», que no ha estat conservada com ja vaig avançar en la nota 3 de la carta 579, o. c. Allí, Riba hi escrivia sobre «una tempesta íntima» i ara amplia la informació sobre el mateix afer. La postdata de Crusat tampoc no ajuda gaire: és evident, però, que malgrat els mesos passats, aquesta carta contesta la postdata de la del 21 de gener. Així es pot comprovar amb mots i conceptes coincidents entre Crusat i Riba. Escriu Crusat que «No, no quise decir que nada de lo que ocurriera en Vd. después de esa unión “ontológica” solo pudiese ser un flirt ligero o vanidad». Més endavant, «Ingenuamente le hablaré, por si realmente la “opinión femenina” le hace algún bien». Finalment, «Dios le hizo para escribirlos [els versos]. Y son la parte del “tercer cor”». Malgrat aquestes certeses, amb la informació disponible no podem arribar a cap conclusió, només a suposicions.