Segons Julià Guillamon,1 «Riba el convida [a Joan Perucho] a un concert de [Frederic] Mompou a casa de Permanyer,2 a la Gran Via 653, un dilluns després de sopar».3
Targeta. Arxiu Joan Perucho. Barcelona.
1. Vegeu Julià Guillamon, Joan Perucho. Cendres i diamants. Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2015, p. 293. Posat en contacte amb Julià Guillamon, el 17 d’abril de 2015 em va contestar que «Dec tenir una fotocòpia de la carta per alguna banda. Te la buscaré. Em sembla que no n’hi ha cap més». Per tant, de moment, no puc aportar el text original d’aquesta carta.
2. La relació epistolar de Riba amb Ricard Permanyer és discontínua. Vegeu la carta 587, nota 2, a Cartes de Carles Riba, vol. iii, 1953-1959 (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1993). El 1926, des de Madrid, Permanyer, que és redactor d’El Heraldo, li escriu que té «ganes de publicar un llibre de versos» i Riba li contesta que el «llegiré amb ull d’amic i amb ull de crític» (vegeu la carta 145, vol. i, 1910-1938, o. c., 1990). Unes setmanes més tard, el contesta: «Us diria no, a Vós i a qualsevol, sense embuts, si el llibre fos dolent; ara, el vostre és desigual» (vegeu la carta 146 i nota 1, o. c.). El 1938, Riba ha «llegit tots els vostres “Quaderns Literaris” amb el llapis roig a la mà» (vegeu la carta 249, o. c.). Per al llibre següent, el 1947, li demana el pròleg, que «per una qüestió de principis» Riba no farà, però sí en dos dels nous llibres de poesia que publicarà el 1953 i el 1955 (vegeu la carta 421 i nota 2, vol. ii, 1939-1952, o. c., 1991). El 1954 li agraeix «la gestió que vau fer prop d’en S[antos] T[orroella» (vegeu la carta 595, vol. iii, 1953-1959, o. c., 1993) i l’any següent li envia la «4ª part del Fill Pròdig», que «m’agradarà que la llegiu i que me’n digueu alguna cosa» (vegeu la carta 632, o. c.). A tot plegat cal afegir un parell de postals de París (vegeu la carta 587, o. c.) i d’Avinyó (vegeu la carta 634, o. c.), una de dol (vegeu la carta 627, o. c.) i una invitació (vegeu la carta 630, o. c.). Permanyer, amb Crusat, serà un dels impulsors de l’Obra poètica en castellà (vegeu la carta 579, nota 7, o. c.). A començament de 1957 serà operat, amb gran preocupació de Paulina Crusat, a la qual Riba anirà informant (vegeu la carta 689, nota 5, o. c.). Si les de Riba són 10, Permanyer n’hi ha escrit 41, entre 1920 i 1958. Per Riba, Permanyer «és inimaginablement tenaç en empreses d’amistat i en procura tota avinentesa» (vegeu la carta 580, o. c.). Segons Julià Guillamon, «Permanyer era un home conservador. […] Les cròniques dels anys quaranta que troben gust a enumerar honors i càrrecs, recorden que va ser inspector del Timbre. Avui en diríem que era funcionari d’Hisenda. […] El 1952 va guanyar el Premi Ciudad de Barcelona de poesia catalana de manera inesperada (vegeu o. c., p. 293). Convidats per Riba, Ricard Permanyer i Joan Fuster van coincidir al Tercer Congreso de Poesía, celebrat a Santiago de Compostel·la. Fuster escriurà a Manuel Sanchis Guarner que «El senyor Permanyer parlava en castellà amb la seva esposa, i amollava cada opinió sobre la poesia que feia trontollar de pànic». Citat per Guillamon, o. c., p. 274, nota 15.
3. Les relacions epistolars Riba-Perucho són escasses: «un parell de targetes», segons Guillamon (o. c., p. 219), una de les quals deu ser la que reprodueixo. Però, en canvi, les relacions literàries i personals són des de ben aviat i constants. Segons Guillamon, Perucho descobreix Riba en els volums de Presència de Catalunya, publicats pels Serveis de Cultura del Front, el 1938 (p. 65). En la postguerra, segons el mateix Perucho, «El año 1942 nos juntamos en la Universidad, salidos del encontronazo de la guerra, un grupo de muchachos con el deseo de participar en el campo de las letras y las artes. Habíamos leído casi los mismos libros (Valéry, Riba, Éluard, Machado, la generación del 27, etc.)», citat per Guillamon (p. 115). «Joan Perucho va conèixer Carles Riba a través del grup d’Ariel i hi va mantenir el contacte. Com que els dos vivien a Vallcarca i eren veïns, assistia a les trobades que Riba organitzava a casa seva el diumenge a la tarda. […]. A començament dels anys cinquanta, Perucho passava per deixeble de Riba. Ho demostra el text de presentació de Paulina Crusat a l’Antología de poetas catalanes contemporáneos (1952): “Como hilo en la mano, lleva la enseñanza de rigor del maestro de la juventud catalana”» (Guillamon, p. 219-220). No és l’únic. El 1945, en una sessió dels Amics de Rosselló-Pòrcel van coincidir Joan Perucho, Salvador Espriu, Josep Romeu i Carles Riba. «Tant diferents l’un de l’altre, en un primer moment, Riba i Espriu van veure en Perucho l’autor més original i prometedor de la seva generació» (Guillamon, p. 161). La relació s’estreny. Riba li ha fet el prefaci al recull de poemes Aurora per vosaltres (Barcelona, Óssa Menor, 1951, p. vii-ix), amb el títol «D’una carta a Joan Perucho», publicat després a …Més els poemes (Barcelona, Joaquim Horta, 1957, p. 148-151). I és mútua. «Vivíem a la vora del domicili de Carles Riba i Clementina Arderiu (unes cases més amunt), que visitàvem amb freqüència. Algunes vegades, venien a sopar a casa, car ens férem molt amics» (Els jardins de la malenconia. Memòries, Barcelona, Edicions 62, 1992, p. 101-103). «Perucho era, en aquell moment, l’escollit del mestre. […]. Assistir al Congrés [de Poesía] de Salamanca [1952] era una oportunitat d’afermar el lloc que començava a ocupar en la poesia catalana, com a poeta de la generació sorgida després de la guerra, protegit de Riba, lector de poesia espanyola contemporània, proper al surrealisme i l’avantguarda», escriu Guillamon (p. 211). El 1953, «en presentar-se al Premio de Poesía Catalana Ciudad de Barcelona va trencar la consigna del grup d’Ariel [de no col·laborar amb el poder] i va obrar seguint els seus interessos, amb el vist-i-plau dels mestres Riba i Espriu» (Guillamon, p. 297). Mort Carles Riba, el 1985, quan Guillamon entrevista Perucho, a la sala, «entre els llibres hi havia objectes i fotografies. Una gorgona romana, un primer pla de la Mare de Déu de Montserrat, un retrat de Carles Riba, una postal d’Eugeni d’Ors, Josep Pla amb birret, J. V. Foix amb un exemplar de la revista Medium a les mans: totes elles dedicades» (Guillamon, p. 543). Vegeu també la carta 554, nota 2, a Cartes de Carles Riba, vol. iii, 1953-1959 (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1993).