1022. A Domènec Guansé
Barcelona, 3 de febrer de 1953
Sr. Domènec Guansé
Santiago de Xile
Benvolgut amic:
El vostre bell assaig sobre les meves Elegies em va trobar en una depressió moral i em va ésser un reconfort.1 Com us agraeixo tant d’amor i tant d’estudi! Estava fet als articles que situen una poesia; però és rar que l’analista penetri en la temàtica d’un poeta, metòdicament, i segueixi en llur relació, en llur polifonia, les imatges i els sons en què cada tema és expressat. Tota poesia és al capdavall un sistema, no pas arbitrari, de símbols: tant més pura, com més directes, més inseparables, amb més valor ja per ells mateixos, els símbols són. Vós procediu així i us en surt una crítica… anava a dir també pura. Us en felicito i me’n felicito. Per bé que de vegades dic, i ben sincerament, als joves, que ja no em poso qüestions d’estil a realitzar, sinó la qüestió de si he d’escriure encara, el que és escrit encara és meu, forma part dels «actes folls que m’han fet», i no puc deixar-ho d’estimar ni deixar d’estimar-m’hi ni privar-me que els altres m’hi estimin. En més d’un paràgraf del vostre assaig m’ensenyeu de comprendre’m a mi mateix a través d’uns versos que em miro ja com a impossibles per a mi mateix. No, no us ha fet nosa el meu pròleg; heu sabut llegir entre línies i fins i tot dir el que no sempre jo mateix veia clar. Es molt justa, al meu entendre, la motivació que formuleu de l’hel·lenisme de les Elegies, i el seu enllaç amb la fonamental idea cristiana. Hi ha en aquell infinitament més que una imatgeria estètica, d’escola; i és aquesta molt més vivent i vivificant que l’aparent hel·lenisme no faria pensar. En aquell període fou així; ara ja no seria així. Clergues il·lustres m’han defensat contra el meu mateix temor d’una inconseqüència… o d’una simple inconveniència. A un d’ells vaig confessar —i Vós mereixeu també que us confessi— que, en procedir a l’edició diguem-ne oficial de les Elegies, em vaig sentir temptat de refer-les amb una terminologia francament cristiana, substituint el mot déus per Déu, àngels etc. Em va fer tot d’una escrúpol, horror, com qui experimenta la seducció d’una deshonestedat. Llavors hagué d’ésser així: era així a les fonts de mi mateix, en els turments i en els enlluernaments del meu retrobament en la plentitud íntima, sota el despullament exterior.2 Entre les poques objeccions que faria al vostre assaig —totes de mer detall— n’hi ha una referent a la interpretació de la frase «retorn a la pàtria antiga». Procedeix de Novalis, més ben dit, de les notes recollides per Tieck sobre la continuació no realitzada de l’Enric d’Ofterdingen.3 La «pàtria antiga» és simplement l’ànima en el sentit místic; no és Grècia… i menys, com va interpretar estúpidament la censura, cosa que va dur la mutilació d’un article d’A. Vilanova —la Generalitat!4
He rebut avui una carta commovedora, que gairebé m’ha fet plorar, d’en Benguerel.5 Saludeu-lo de part nostra, li escriuré aviat. ¿Us ha ensenyat en Benguerel Salvatge Cor?6 Un dia d’aquests us n’enviaré un exemplar. És un altre tipus de poesia, no tan vessada: de crisi d’edat, si voleu: rebuda més que anada a cercar, terrible de vegades per a mi mateix. He començat, en canvi, un altre llibre —qui sap quan i com l’acabaré— de formes més musicals i més simples.7 Un artista, o fa la seva evolució en aquest sentit, o és que alguna cosa hi ha en ell que no va. La saviesa (no precisament el seny) també té els seus drets en poesia…
Faig punt, estimat Guansé. Els meus ulls no rutllen gaire, però els oculistes em fan esperar que me’n podré bé o malament servir pel que em resti de vida.8 Que Déu ho vulgui!
Amb els millors records per als bons amics comuns que us volten,
us abraça
C. Riba
Carta. Biblioteca de Catalunya, Fons Xavier Benguerel. |
|
|