1016.  A Gabriela Mistral

B[arcelona], [después del 16 de] Noviembre de 1945¹

Muy querida Gabriela:²
    Desde la última vez que nos comunicamos ¡cuántos peligros y aventuras!³ Pero siempre lo peor quedó lejos de nosotros. Nos horripila ahora pensar lo que pudo entonces suceder. Estamos de nuevo en nuestro país, rehaciendo vida y casa. Los hijos van siendo ya hombres: casi ingeniero textil el mayor,⁴ estudiante de ciencias naturales el segundo;⁵ la niña, con su bachillerato francés, se dedica al dibujo.⁶ Nosotros, rodeados del cariño y respeto de los que aquí resisten y esperan, hacemos lo posible por sostener nuestra fe y la de los demás. A todo lo catalán que V. conoció y amó —letras, historia, instituciones— se le aplica una hipócrita eutanasia de silencio, cuando no una mala muerte de deformación o injuria. Pero no caemos en la desesperación, el pecado de nuestro tiempo. Hechos como el de habérsele otorgado a V. el premio Nobel de Literatura, —¡el primero después de tanta obscuridad y confusión!— nos confortan con su hondo sentido: para el mundo entero y para la auténtica Hispanoamérica. ¡Enhorabuena para todos! No podíamos nosotros callar nuestra alegría, nuestro orgullo (aunque desde lo alto se imponga callar, rencorosamente). Amigos fieles les harán llegar a V., a través de Francia, este breve recado, que seguramente quedaría detenido si tomase caminos más directos. Escríbanos V. por su parte, Gabriela: Nicolau,⁷ en París, recibirá su carta y nos la retransmitirá como él sabe hacerlo. Escríbanos: sus palabras nos harán bien.
    La recuerdan con el cariño de siempre,

Carles
Clementina

---

Carta. Biblioteca Nacional de Xile. He localitzat aquesta carta, i una altra de 1954, gràcies a Gabriela Urizar Olate i al seu text «Fonts per a l’estudi de les relacions entre Xile i Catalunya (1931-1960). Què hi podem trobar en els fons xilens?», ANC. Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 24 (octubre 2009), p. 2-9.

1. Data en què és comunicada a Gabriela Mistral la concessió del Premi Nobel de Literatura. No seria estrany que, per evitar donar pistes innecessàries a la policia, Riba només dati la carta amb el mes.

2. Gabriela Mistral, pseudònim de Lucila Godoy de Alcayaga, crec que va conèixer Carles Riba i Clementina Arderiu a començament de 1935, perquè la seva primera carta és datada el 25 de febrer: «Sentí en Uds. un material humano muy noble, a la vez que una mente con norma y de calidad procer» i els adjunta la còpia de l’article «Recado catalán», tres pàgines mecanografiades a un sol espai, sobre Catalunya i els catalans la darrera de la qual està dedicada a Clementina i la seva poesia: «No conocíamos la [poesía] de Clementina Arderiú [sic] y las albricias son alegres por inesperadas. […] Clementina Arderiú […] pertenece al orden hierosimilitano de veras, es decir al que está en todas las Anunciaciones, desde la de Leonardo a la del Beato Angélico. […] Esposa del poeta y helenista Carlos Riba. Treinta y cinco a cuarenta años. Persona delicada, seria y profunda, una musa doblada de señora cabal». Dos poemes traduïts al castellà «cierran fielmente este Recado Catalán»: «Cançó de la conformitat de cada moment» de Cançons i Elegies (1916) i «Cançó» («Canto pel goig que em fa cantar…») de L’alta llibertat (1920) (vegeu Clementina Arderiu, Obra poètica, Barcelona, Edicions 62, 1973, p. 35-36 i p. 56-57, respectivament). Amb el títol «Recado catalán. Elogio de la ciudad de Barcelona», es va publicar a El Tiempo, de Bogotà, el 30 de març de 1935 (vegeu Gabriela Mistral, Su prosa y poesía en Colombia, tom ii, Visión de Europa - Correspondencia - Crónicas, compilació i pròleg d’Otto Morales Benítez. Bogotà, Convenio Andrés Bello, 2002, p. 220-223). De l’estada a Barcelona, hi ha una foto d’una visita a Ràdio Associació de Catalunya, acompanyada de Carles Riba i Marià Manent, entre altres (vegeu Gabriela Urizar Olate, «Fonts per a l’estudi de les relacions entre Xile i Catalunya (1931-1960). Què hi podem trobar en els fons xilens?», a ANC. Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 24 (octubre 2009), p. 4, i un poema en el núm. 2 (juliol 1935) de Quaderns de Poesia. (Vegeu la carta 226 a Cartes de Carles Riba, vol. i, 1910-1938, Barcelona, Edicions de la Magrana, 1990.)   Tanmateix, no és la primera vegada que ha estat a Barcelona. Segons Jaime Quezada, «Gabriela Mistral que había vivido sus años consulares en Madrid, hospedaba muchas veces en la hospitalaria Residencia de Pedrables». Segons el mateix autor, el gener de 1933 hi fa una estada i hi escriu el poema «Un valle de Chile» (Gabriela Mistral: poesía y prosa, selecció, pròleg, cronologia i bibliografia de Jaime Quezada, Caracas, Biblioteca Ayacucho, 1993, p. xxix).   Clementina la contestarà el 22 de març. En l’esborrany conservat al Fons Riba-Arderiu de l’Arxiu Nacional de Catalunya, amb moltes modificacions de Riba, li agraeix que «se ocupe de mí, que soy lenta en el pensar y torpe en el decir». La correspondència continua per part de Mistral. El 2 d’agost, Francesca Prat, des del Consolat de Xile de Madrid, de part de Mistral, escriu a Riba en català: «Gabriela Mistral ha observat que Maragall, pel que fa referència a la ideologia exposada en els Elogis de la Paraula i de la Poesia, coincideix amb Benedetto Croce. Ella voldria saber quin dels dos, Maragall o Croce, ha estat el primer en exposar aquella ideologia». Riba li contesta, perquè Mistral en la carta següent n’acusa recepció, però la carta és perduda. Finalment, Mistral escriurà «Recado sobre Maragall», publicat a El Tiempo, de Bogotà, el 20 d’octubre de 1935. (Vegeu Gabriela Mistral, Su prosa y poesía en Colombia, tom ii, Visión de Europa - Correspondencia - Crónicas, compilació i pròleg d’Otto Morales Benítez. Bogotà, Convenio Andrés Bello, 2002, p. 35-42.)   La carta següent de Mistral és del 20 de setembre. L’encapçala amb un «Querido maestro y amigo»; li continua demanant traduccions de la poesia de Clementina i l’informa del seves cuites i viatges. El bloc de les quatre cartes següents ja és de 1937 i 1938: des de Copenhaguen, París, Rio de Janeiro i l’Havana, i s’ocupen sobretot d’un tema: l’edició del nou llibre de poemes Tala per les Edicions de la Residència d’Estudiants en el catàleg de les quals figura «En premsa» (vegeu Maria Dolors Fulcarà Torroella, «La Residència d’Estudiants de Catalunya (1921-1939)», a Randa, núm. 20 (1986), p. 152), però que finalment serà publicat a Buenos Aires per l’Editorial Sur el mateix 1938.   El seguit de cartes s’interromp amb l’acabament de la guerra i l’exili de Riba. Tanmateix, el 1937 han coincidit a París, com veurem.

3. Aquesta «última vez que nos comunicamos» podria ser a París, on coincideixen el 1937 en el Congrés Internacional dels PEN Clubs? No ho sembla (vegeu la carta 239, nota 2, a Cartes de Carles Riba, vol. i, 1910-1938, Barcelona, Edicions de la Magrana, 1990). Més aviat sembla que n’hi ha una altra el 1939, tot i que no està suficientment documentada (vegeu la carta 292, nota 10, a Cartes de Carles Riba, vol. ii, 1939-1952, Barcelona, Edicions de la Magrana, 1991). Segons Quezada, Mistral durant el gener i febrer és als Estats Units, però en una data que no precisa és cònsol de Xile a «Niza (Italia)» [sic]. Per tant, ha retornat a Europa (Gabriela Mistral: poesía y prosa, selecció, pròleg, cronologia i bibliografia de Jaime Quezada, Caracas, Biblioteca Ayacucho, 1993, p. 469-470). No en tinc cap més documentació. No serà fins a la carta que ara publico que es reprèn el contacte epistolar.

4. Jordi Riba i Arderiu.

5. Oriol Riba i Arderiu

6. Eulàlia Riba i Arderiu.

7. Lluís Nicolau d’Olwer, al qual «Palma Guillén i Gabriela Mistral havien posat (passió) per a ajudar-lo a ell, conco, presoner dels nazis» (vegeu Josep M. Muñoz i Pujol, Lluís Nicolau d’Olwer. Un àcid gentilhome, Barcelona, Edicions 62, 2007, p. 321-322). Nicolau, finalment, s’exiliarà a Mèxic i el 1946 es casarà amb Palma Guillén, que, segons Quezada, ha estat la seva secretària i «su fiel compañera» des de 1922 (vegeu Gabriela Mistral: poesía y prosa, selecció, pròleg, cronologia i bibliografia de Jaime Quezada, Caracas, Biblioteca Ayacucho, 1993, p. 542).