 La Secció
Històrico-Arqueològica de l'IEC, a favor d'emprar
“totes les vies legítimament possibles, incloent-hi
la judicial” en la preservació de la Col·lecció
del Museu de Lleida“Resulta molt clar que el patrimoni museístic de l'antic Museu Diocesà de Lleida, aportat per l'Església al Consorci del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, està format per béns desafectats del culte des d'antic, integrats a la col·lecció diocesana i museografiats sense cap coacció ni espoli. Ben al contrari, han estat adquirits pacíficament i legalment, tal com consta en els documents que en garanteixen la propietat per part del Museu, i amb la conformitat i la satisfacció de les parròquies de procedència, que, al llarg d'un segle, mai no els han reclamat. No hi ha, doncs, cap argument ètic ni legal que aconselli de lliurar graciosament aquests béns a la seu episcopal de Barbastro-Monzón, on no han estat mai.” Amb aquesta contundència comença l'informe emès per la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), que el president del Institut, Salvador Giner , ha lliurat a la consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Caterina Mieras. Els membres de la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut han debatut la qüestió de les obres artístiques de l'antic Museu Diocesà de Lleida procedents de la Franja de Ponent que reclama el bisbat de Barbastro-Monzón. A tall de conclusió, han elaborat l'esmentat informe, en el qual subratllen que “la ciutat de Lleida ha estat el centre espiritual, intel·lectual i artístic del seu bisbat des de l'època medieval” i consideren “indispensable contextualitzar la història i l'art d'aquest territori en el seu conjunt per poder-los comprendre”. A parer de la Secció Històrico-Artística de l'IEC, “ni Lleida ni cap dels municipis de la seva diòcesi històrica, incloent-hi els de la Franja , no poden ser desarrelats dels orígens i desvinculats de la resta del territori sense sofrir un greu perjudici cultural i identitari”. En aquest context, les obres que conserva el Museu Diocesà de Lleida “només tenen ple sentit integrades en el seu àmbit cultural”, per la qual cosa ”la unitat de la col·lecció diocesana és, doncs, irrenunciable. Qualsevol alternativa que no sigui la unitat de la col·lecció del Museu de Lleida, “representaria una imprudència temerària que podria portar a conseqüències imprevisibles, però, de ben segur, culturalment funestes”. L'informe dels acadèmics de l'IEC afegeix que “la ciutat de Barbastro i el bisbat que reclama aquests béns són aliens al seu entorn històric i cultural” i, per tant, “els arguments històrics, artístics i museològics desaconsellen absolutament de disgregar la col·lecció per lliurar-ne una part a Barbastro-Monzón”. El risc d'un “gravíssim precedent” A més, “ignorar o obviar tot el que està en joc en aquest moment seria indicatiu d'una perillosa irresponsabilitat, des d'una òptica tant tècnica com política” i “la dispersió de les col·leccions de l'antic Museu Diocesà de Lleida representaria un gravíssim precedent, puix que altres grans museus catalans integrats totalment o parcialment per fons diocesans (Museu Episcopal de Vic, Museu d'Art de Girona, Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, etc.) podrien viure en el futur situacions semblants en el cas que es fragmentessin o es modifiquessin els territoris de les respectives diòcesis”. La disgregació del patrimoni museístic lleidatà suposaria també “malbaratar els recursos, el treball i l'esforç invertits fins ara en el nou projecte museològic i el nou edifici del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, projectat d'acord amb un discurs museogràfic que compta amb totes les obres i que havia de ser —i ha de ser— un dels projectes culturals més ambiciosos per a les Terres de Ponent”. Finalment, l'informe de l'IEC, per esguard dels articles 5 i 45 de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català, indica: “Ens considerem amb l'obligació moral i legal de col·laborar, mitjançant totes les vies legítimament possibles, incloent-hi la judicial, en la preservació de tots els valors del patrimoni cultural, els quals resultarien perjudicats amb la dispersió de qualsevol dels objectes que formen el conjunt de la col·lecció diocesana de Lleida.” En aquesta mateix línia argumental, la Secció Històrico-Arqueològica de l'IEC cita “ la Resolució de 20 de maig de 1999, en la qual el conseller de Cultura de la Generalitat inclou en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català «la col·lecció, que consta de 1.810 objectes, del Museu Diocesà de Lleida»; a aquests se'ls ha d'aplicar l'esmentat article 45 de la Llei del patrimoni «atès que la unitat dels fons del Museu Diocesà de Lleida constitueix un element rellevant dels seus valors culturals»”. Com
a conclusió, en l'informe enviat a la consellera de Cultura,
els membres de la Secció Històrico-Arqueològica
de l'Institut informen que, “a parer nostre, el valor
del conjunt de la col·lecció és absolutament
superior al de la suma de cadascun dels objectes que la integren,
i us demanem que, per preservar aquest valor d'interès
general per a tots els estudiosos de la història i de
l'art i per a tota la societat, no es permeti la dispersió
de cap d'aquests objectes”. |