Alumnes de finals del segle XIX amb la mestra Emília Domènech, culta, burgesa i feminista	AT

Rosa Sensat (el Masnou, 1873 - Barcelona, 1961) va ser la gran impulsora de l’escola pública catalana; Francesca Bonnemaison (Barcelona, 1872-1949) va fundar, el 1922, l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, una iniciativa capdavantera de dones per a formar altres dones de la petita burgesia i de la classe obrera en un ensenyament modern, racional i de qualitat; Dolors Monserdà (Barcelona, 1845-1919) va destacar com a impulsora d’obres de caràcter social i feminista; Carme Karr (Barcelona, 1865-1943) va elaborar un programa d’instrucció de qualitat per a noies de classe alta; Leonor Serrano (Hinojosas de Calatrava, 1890 - Madrid, 1942), defensora del mètode Montessori, va proposar fórmules per a «alliberar la dona de la tirania domèstica».

Aquestes són només algunes de les dones que han tingut un paper destacat en la història de l’educació; dones cultes, modernes i amb iniciativa, dones que van triomfar en un món d’homes, gràcies a la seva empenta i a la de la seva classe social. Però darrere d’aquests noms hi ha una llarga llista de dones anònimes que van tenir una gran importància en l’àmbit de l’educació i que difícilment sortiran als llibres. Amb l’objectiu de recuperar-les de l’oblit i atorgar-los el lloc que els correspon, la Societat Catalana d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana (SHE), filial de l’IEC, ha celebrat les XIX Jornades d’Història de l’Educació, titulades «Dones i educació». Les Jornades, que es fan cada dos anys, enguany s’han celebrat del 18 al 20 de novembre a Olot. Hi han col·laborat el Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (PEHOC), la Fundació d’Estudis Superiors d’Olot i el Col·lectiu de Mestres de la Garrotxa.

	Carnet de mestra lliurat el 1943	AT

«Al llarg de la història les dones han estat arraconades. Per això, hem volgut recuperar la tasca realitzada per aquestes educadores anònimes, tant a dins com a fora de l’escola: en ateneus, fàbriques, centres d’esplai, biblioteques, política, sindicats, etcètera», explica Salomó Marquès, president de la Societat Catalana d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana. En les Jornades s’han presentat una trentena de comunicacions que repassen la història de l’educació en clau femenina, des del segle XVII fins al XX, des de les primeres iniciatives del segle XVIII ―en què les poques escoles existents només reforçaven el paper de la dona en el treball domèstic― fins a les primeres mestres de la xarxa pública a mitjan segle XIX ―que s’havien de multiplicar per fer compatible la seva feina amb el rol de mestressa de casa―, passant pel gran salt que es va produir durant la Segona República i el retrocés durant la dictadura franquista. En la trobada han participat pedagogs, mestres i historiadors, i també un gran nombre d’estudiants, més que en les edicions anteriors, segons els organitzadors.

Les comunicacions presentades s’han publicat en un volum de més de cinc-centes pàgines, editat pel Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, que es pot trobar a les biblioteques i a les llibreries. El llibre també recull la trajectòria de moltes mestres desconegudes però importants que han treballat arreu dels països de llengua catalana i les recerques específiques sobre la història de l’educació de la Garrotxa.

Escriptores i educadores
En les Jornades també s’han organitzat tres conferències obertes al públic. En la primera, titulada «Una educació pròpia: el compromís de les escriptores amb el públic femení», la professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, Neus Real, va analitzar el compromís de les escriptores contemporànies nostrades per incrementar el nivell cultural i la consciència de gènere de les dones del país, i el paper que han tingut en l’esforç col·lectiu per a posar Catalunya al nivell d’Europa. En aquest repàs, centrat en l’època republicana i amb les novel·listes en primer terme, destaquen noms com Dolors Monserdà i Maria Aurèlia Capmany.

Alumnes de Canet de Mar als anys 40	AT

La segona ponència, «D’alumna a mestra: l’accés de les dones al magisteri oficial», va ser a càrrec d’Esther Cortada, professora de l’IES Gorgs de Cerdanyola del Vallès, que va repassar els avenços aconseguits per les dones en el terreny de l’educació al llarg del segle XIX. Tal com va explicar, l’augment progressiu de nenes matriculades a l’ensenyament primari va determinar la incorporació al magisteri d’un nombre cada vegada més important de dones mestres. «La pròpia ideologia de les esferes separades considerava indiscutible que les encarregades de les escoles de nenes havien de ser dones». Al principi, però, no se’ls exigia gaires coneixements ni es creia que per ensenyar els calgués un nivell equiparable al dels seus companys. Com va dir la ponent, «Tot i aquest panorama inicial, el col·lectiu de les mestres va saber maniobrar hàbilment en un medi advers i fer un bon ús d’aquells elements que podien jugar a favor seu per millorar el seu estatus i aconseguir el reconeixement social que es mereixien».

De l’analfabetisme a la professionalització

	A principi del XX, el 71 % de les dones eren analfabetes	AT

Durant molt de temps, fins als anys trenta, les dones ho van tenir molt difícil per a accedir a l’educació i, encara més, per a entrar al nivell superior, que a l’Estat espanyol no va ser legal fins al 1910, i que al principi només va ser accessible per a una minoria. L’any 1860, el 86 % de les dones eren analfabetes, una xifra que va disminuir al 71 % a principi del segle XX. El 1930, la proporció de dones que no sabien llegir ni escriure es va reduir al 47 % i la dels homes al 36 %. El 1936 la taxa va baixar al 39 % en les dones i al 24 % en els homes. «Durant la Segona República es va produir un avenç molt important. Es va fer un esforç de modernització en el terreny educatiu. Es va imposar el principi d’igualtat», explica Mary Nash, professora de la Universitat de Barcelona i autora de la tercera ponència oberta al públic dins les Jornades, titulada «La formació professional femenina i els límits de la modernització ocupacional a Catalunya a principis del segle XX».
 
Com va explicar la professora Mary Nash, durant les primeres dècades del segle XX els aires de canvi que van arribar amb la modernització econòmica i social van consolidar la figura de la nova dona moderna i la presència femenina en noves ocupacions en el sector dels serveis. La formació professional, protagonitzada primer per les feministes de l’entorn de Feminal i de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, i acompanyada després per les polítiques públiques de la Mancomunitat i de la Diputació Provincial de Barcelona, van tenir com a resultat l’emergència de les primeres professionals entre les joves catalanes de les classes mitjanes. «Eren escoles per a infermeres i bibliotecàries, però no per a advocades o metgesses», apunta Nash. I aquí és on es troben els límits d’aquell model d’ocupació inicial. «Encara hi havia un discurs de gènere, no era un model igualitari», afirma la ponent. Aquesta igualtat, que s’aconsegueix l’any 1931, s’acabarà trencant durant la Guerra Civil, en què, entre tantes altres coses, es perd el perfil de la dona professional i treballadora.

«Les dones sempre han usat l’educació com una eina d’avenç», afirma la historiadora. A més, apunta que aquest avenç que es va produir a Catalunya durant els anys vint ―tot i els límits― no es va donar a altres indrets de l’Estat. «Catalunya era un país molt obert a fora», com ho demostra l’èxit del sistema Montessori, o l’Institut creat per Francesca Bonnemaison, que creava borses de treball per poder col·locar les seves alumnes, les nombroses iniciatives nascudes dins el món obrer o les beques de la Diputació. «Les dones estaven molt ben connectades en l’àmbit internacional», assegura Nash.

Les dones al poder
Aquest llarg camí transcorregut fins als nostres dies ens porta a un escenari ben diferent. Avui dia, les aules són plenes de noies i a les universitats treuen més bons resultats elles que ells. «S’ha fet un gir decisiu, però això no queda reflectit a les universitats, on les dones encara continuen sent minoria en moltes carreres politècniques, ni a les empreses, on hi ha diferències de rang i salarials», denuncia Mary Nash. No obstant això, la professora és optimista i pensa que en el futur aquestes pràctiques disminuiran. Pel que fa a la recerca en aquest àmbit, creu que encara queda molta tasca per fer. Tot i així, jornades com les organitzades per la filial de l’IEC serveixen per a fer un pas endavant. «Ens serveixen per a veure el progrés que hem fet, fer una mirada crítica al passat i ens dóna pistes sobre l’educació actual», assegura Nash. Segons el president de la SCE, Salomó Marquès, «mirar enrere ens ajuda sempre a mirar el present i el futur».