Representació del rei Martí l'Humà i el seu fill (s. XVI) a partir d'un original coetani	Museu Diocesà de Barcelona

La Secció Històrico-Arqueològica (SHA) de l’IEC ja va celebrar el 2008 els vuit-cents anys del naixement del rei Jaume I (1208-1276), que va duplicar els dominis de la Corona catalanoaragonesa i va formar l’àrea on avui es parla català. Va ser un rei «essencial, l’inici de tot», apunta la presidenta de la SHA, Maria Teresa Ferrer i Mallol. Però també ho va ser el rei Martí l’Humà (1396-1410), que «tot i que no va ser un rei transcendental per a la nostra història com Jaume I va aconseguir tornar a lligar Sicília a la Corona a través del matrimoni del seu fill Martí amb la reina Maria de Sicília i va engegar també l’expedició a Sardenya, que va permetre uns anys més tard el domini total de l’illa», explica la historiadora.

A part d’aquestes gestes, però, el més destacat de Martí l’Humà és que amb ell es va acabar la dinastia de la Casa de Barcelona, que havia regit les terres catalanes des del segle VIII, i s’havia iniciat amb el comte Borrell d’Urgell i Cerdanya i comte d’Osona, pare de Sunifred I i avi de Guifré el Pelós. El rei Martí l’Humà va morir el 31 de maig de 1410 sense descendència i sense nomenar successor. Es va obrir així un interregne, conclòs amb el Compromís de Casp, que va proclamar rei el nebot del rei Martí, Ferran d’Antequera, que era regent de Castella. «Aquesta nova dinastia no es va arrelar a Catalunya i no va ser mai catalana ni de llengua ni de cultura», explica Ferrer i Mallol. Fins aleshores, els reis es consideraven catalans i escrivien en català, però amb l’arribada al tro de Ferran d’Antequera, Catalunya va deixar de ser una prioritat per al rei. «Les coses van canviar molt per a la nostra història».

Homenatge a l’IEC

	M. Teresa Ferrer i Mallol i Salvador Giner	IEC

Precisament, el dia en què es van complir sis-cents anys de la mort del rei, el dia 31 de maig, la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC va inaugurar el congrés internacional «Martí l’Humà, el darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410). L’interregne i el Compromís de Casp», que es va celebrar fins al 4 de juny i en què va col·laborar la Institució Milà i Fontanals del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Uns mesos abans, del gener a l’abril, la filial Amics de l’Art Romànic ja va celebrar l’efemèride amb el cicle de conferències «Martí Humà i les formes artístiques (1356-1410)».

Al llarg de cinc dies, experts catalans i de la resta de l’Estat, francesos, italians i estatunidencs, van analitzar la vida i els temps en què va viure el qui va ser rei d’Aragó, de València, de Mallorca i de Sardenya; comte de Barcelona, de Rosselló i Cerdanya, de Sicília i d’Empúries, i duc de Montblanc. Es va tractar a fons el funcionament de les Corts; l’intent del rei de restaurar les finances reials, arruïnades a causa de les guerres en temps de Pere el Cerimoniós i de la descurança de Joan I; la lluita contra els corsaris cristians; el funcionament intern dels bàndols, així com la política internacional, els rituals, la societat, l’economia, la cultura i l’art. Tot això sense oblidar la família del rei Martí, o la seva errada més greu: la de no nomenar successor. De fet, el tema del Compromís de Casp va ser el que més debat va crear entre els assistents al congrés.

A banda de M. Teresa Ferrer i Mallol, coordinadora científica del congrés, hi van participar nombrosos membres de l’IEC com Tomàs de Montagut, que va analitzar les polítiques públiques endegades a les Corts de Barcelona el 1409; Enric Guinot, que es va centrar en l’administració del patrimoni reial i la recuperació del patrimoni alienat; Gaspar Feliu, que va parlar del context rural i urbà de l’època, o Antoni Riera, que va descriure l’abastament alimentari de les grans ciutats de la Corona catalanoaragonesa (quins eren els mercats d’origen i les rutes que seguien).

Llibre de les dones	UOC

Pel que fa al panorama literari de l’època, l’historiador i membre de l’IEC Albert Hauf, va destacar les figures de Bernat Metge i Francesc Eiximenis. Martí l’Humà era un home de sòlida formació clàssica i de vastes lectures en diverses llengües, i va ser especialment un fervent lector de textos religiosos. Eiximenis va dedicar un llibre a la seva esposa, la reina Maria de Luna, que era una tria de materials selectes extrets, en especial, del Llibre de les dones, un regiment de vida ideal per a les dones que exposava els punts fonamentals de la fe, la moral i l’ètica cristianes. «Aquestes obres permeten fer-se una bona idea de l’autenticitat de la vivència religiosa del rei Martí l’Humà i de Maria de Luna i de les pautes d’espiritualitat del moment», va explicar Hauf. Unes pautes ben contràries al revolucionari Lo somni. De fet, el rei Martí va reclamar a Bernat Metge la tramesa de Lo somni per mediació de Ramon Savall. El conferenciant es preguntava a l’IEC «quina mena de lectura del llibre de Bernat Metge en deurien fer homes tan religiosos com Savall o el mateix Martí l’Humà, i fins a quin punt aquest era, en la ment de l’autor, el principal destinatari d’aquella gran obra de la literatura catalana medieval».

Pel que fa a l’arquitectura reial, l’historiador de l’art Xavier Barral va subratllar que era «d’un gust cap a una arquitectura refinada i elitista que buscava l’ostentació com a mostra pública de la posició i del prestigi», i Jaume Sobrequés, president de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’IEC, va analitzar el llenguatge nacional i polític de les autoritats catalanes reunides a les Corts de Barcelona i Tortosa del 1410 al 1412, que fa definir com «el primer pilar nacionalista d’un mateix edifici que, al llarg dels segles, té manifestacions en el segle XV, durant la Guerra Civil; en el segle XVII, durant la Guerra dels Segadors, i en el començament del segle XVIII, durant la Guerra de Secessió».

Durant el congrés, la investigadora de la Universitat de Càller Luisa d’Arienzo, que va parlar de la lluita contra els Arborea a Sardenya, va explicar que recentment s’han trobat les restes de Martí el Jove en un sepulcre, a Càller, i que si es confirma que són seves es podrà determinar si les restes que es guarden a Poblet corresponen realment a les del seu pare, Martí l’Humà.

Un rei contrari a la violència

	Còpia del rotlle genealògic dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona (1395/1409)	Arxiu Monestir de Poblet

Martí I era de temperament reposat i poc enèrgic, però era més pacient i negociador que el seu pare, Pere el Cerimoniós, i que el seu germà Joan I. Un caràcter afable i una actitud contrària a la violència (tan contrària com ho podia ser en l’edat mitjana) li van valer el sobrenom de l’Humà. No obstant això, els contemporanis el coneixien com l’Esclesiàstic, perquè, segons una breu crònica anònima del seu regnat, era molt devot: «Cascun dia volia hoir tres misses e dehia les hores axí com un prevere, ordinàriament, e mirave·s molt en los ornaments de les esglésies e en especial de la sua capella».

Amb l’edat es va convertir en un home gros i de poca salut i, en els últims anys, tal com explica la presidenta de la SHA, M. Teresa Ferrer i Mallol, «li va faltar una mica d’energia». A més, tenia una malaltia que li produïa somnolència i la seva activitat va disminuir molt. Segurament, l’esdeveniment més important dels últims anys del regnat fou l’expedició a Sardenya, en què els sards van ser derrotats. L’alegria de la victòria, però, es va transformar en dolor al cap de pocs dies, amb la mort sobtada de Martí el Jove, que havia contret la malària. Es va plantejar, aleshores, el problema de la successió. El rei era vidu des del 1406 i Martí el Jove no tenia fills legítims, així que Martí l’Humà es va casar de nou per buscar descendència, tot i que no ho va aconseguir.

El rei Martí volia que el succeís el seu nét, fill natural de Martí el Jove, i sembla que havia planejat fer-lo legitimar per Benet XIII, però no va tenir temps de dur a terme aquest pla perquè va morir sense haver designat successor. «Què hauria passat si no hagués estat així?», es preguntava el president de l’IEC, Salvador Giner, en la inauguració del congrés. Els historiadors prefereixen no preguntar-s’ho. El que és clar és que la història hauria pres un camí ben diferent.

La primera pedra de l’Hospital de la Santa Creu     Hospital de la Santa Creu JC El 1401, i per decisió del Consell de Cent, es va començar a construir l’Hospital de la Santa Creu al solar de l’antic Hospital d’en Colom. L’objectiu era reunificar tots els hospitals de Barcelona en un de sol per tal d’oferir un millor servei. Es va prendre com a model l’Hospital de Siena, molt famós en aquella època. El rei Martí l’Humà va ser qui hi va posar la primera pedra el 17 d’abril de 1401, acompanyat de la seva esposa, Maria de Luna, un representant del rei Martí el Jove i els consellers de Barcelona. «Les quals pedres foren portades amb gran professó de canonges i clergues de la seu de Barcelona al dit hospital», narra la Crònica del racional de la ciutat de Barcelona (1334-1417). A més, el rei va fer una donació per a la construcció de l’hospital. El 1414 van finalitzar la major part de les obres, que es van tornar a reprendre un segle després, amb la utilització d’una nova tècnica més depurada. Avui aquest magnífic edifici gòtic és la seu de la Biblioteca de Catalunya. El recinte de l’Hospital de la Santa Creu va ser ampliat entre el 1629 i el 1680 amb la construcció de la Casa de Convalescència, avui seu de l’IEC i originàriament destinada a la recuperació dels malalts. L’obra es va realitzar amb diverses fonts de finançament, fins que el cavaller Pau Ferran hi va col·laborar amb el seu llegat i va imposar que fos dedicada a Sant Pau. La figura d’aquest sant apareix sobre la cisterna del pati i dins d’una fornícula en la façana de l’edifici, a la cantonada del carrer d’Egipcíaques. Com a curiositat, l’ús de les emblemàtiques rajoles en les parts baixes de les parets tenia una doble funció, estètica i sanitària, ja que era motiu decoratiu i a més, evitava les humitats. L’edifici és considerat l’obra civil més important del segle.

Recull de premsa:
Les sessions del Congrés es poden veure a la videoteca de l'IEC