.jpg) És un fet que les llengües vives evolucionen permanentment. Aquesta evolució no és immediatament perceptible pels parlants sinó que es produeix silenciosament i progressivament i només quan s’analitza la llengua amb una certa perspectiva som conscients dels canvis que s’hi han produït. Els canvis lingüístics només són observables quan contrastem dos moments en l’evolució d’una llengua.
Tot i que els canvis en les llengües afecten tots els aspectes de la gramàtica (la fonètica, la morfologia, la sintaxi, el lèxic i la semàntica), és en el lèxic on es palesen més explícitament les diferències. El lèxic és el mòdul gramatical més canviant, en procés de canvi permanent.
La predisposició al canvi, però, és alhora una fortalesa i una debilitat. El lèxic és un component de màxima importància en la gramàtica de totes les llengües perquè és indispensable, inevitable: sense lèxic no es construeixen les oracions ni el discurs. Les unitats lèxiques són les peces que ens permeten anomenar la realitat, categoritzar-la, representar els referents del món a través de la llengua. Aquesta afirmació duu a una conseqüència cabdal: si el món evoluciona, el lèxic s’adapta a l’evolució creant noves unitats o modificant el sentit de les unitats existents. El lèxic és el mitjà a través del qual representem les novetats de l’entorn: apareix un nou aparell i disposem d’una manera de referir-nos-hi, ja sigui a través d’una unitat construïda (per exemple: de forn vam derivar forn microones, ara ja simplement microones) o manllevant una unitat lèxica d’una altra llengua que s’ha avançat a denominar aquesta nova realitat (chaise longue o chiffonnier). És també un component fort en la mesura que disposa d’una sèrie de patrons a partir dels quals podem formar un nombre infinit de paraules (només cal pensar en la possibilitat d’anteposició del prefix re- davant un verb com enviar: enviar, reenviar, rereenviar, rerereenviar, re…enviar). És cert que mai no faríem una paraula acumulant més de tres prefixos —i encara menys, repetint tres vegades el mateix prefix—, però, tot i que no ho fem perquè sabem que no és adequat per a un receptor, de fet, la gramàtica dels prefixos ens ho permetria.
En contrast amb el vessant fort del lèxic també hi ha un altre vessant del lèxic que denota una certa debilitat: el lèxic és molt més efímer que les estructures sintàctiques o les unitats del sistema fonològic, la qual cosa fa que determinades unitats puguin aparèixer i deixar-se d’usar gairebé imperceptiblement i sense causar cap daltabaix en l’estructura de la llengua, i, d’altra banda, no és el component més representatiu de les llengües: Francesc de Borja Moll deia que les paraules en una estructura gramatical només són com els maons en les construccions, necessaris, però no representen l’esquelet de l’estructura.
Tot i això, és en bona part a través del lèxic que representem la realitat i transmetem la cultura. Les paraules són unitats lingüístiques, però també unitats culturals, socials i ideològiques i, doncs, observant les paraules podem plantejar-nos i respondre a qüestions que no es limiten a les gramaticals, sinó que ultrapassen les fronteres dels fets purament lingüístics. Per exemple, observant la riquesa del vocabulari de determinats àmbits del saber, de les professions o simplement d’algun àmbit d’especialitat podem saber el grau de desenvolupament de la matèria en qüestió i analitzant la procedència d’aquestes unitats també comprovarem el grau de producció de coneixement original d’una societat en un àmbit determinat.
Els neologismes, les unitats lèxiques noves que apareixen en una llengua a través del discurs dels parlants (neologismes espontanis) o de propostes institucionals (neologia planificada), constitueixen un objecte de treball de molts anys, però un camp de coneixement sistematitzat relativament nou. Els observatoris de neologia es proposen recopilar aquestes noves unitats que van apareixent en l’ús a fi de poder actualitzar els diccionaris, de renovar la terminologia o d’extreure conclusions sobre l’evolució i l’estat d’una llengua. Per al català disposem des del 1989 d’un observatori de neologia, creat a la Universitat de Barcelona i traslladat el 1993 a la Universitat Pompeu Fabra, que des de fa vint-i-cinc anys recull sistemàticament les unitats lèxiques noves de la premsa catalana. En aquest treball contribueix l’Institut d’Estudis Catalans, raó per la qual enguany ambdues institucions, la Universitat Pompeu Fabra a través de l’Observatori de Neologia de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada (IULA) i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) han llançat la campanya «El neologisme de l’any». Els usuaris de la llengua que hi han volgut participar han hagut de proposar una paraula que NO fos al diccionari de l’Institut i, ves per on!, hem pogut descobrir que una unitat tan important per al país, l’estelada, no era al nostre DIEC!
|
.jpg)
