.jpg) El proper mes d’octubre es concedirà el X Premi Ramon Margalef d’Ecologia, instituït fa deu anys per la Generalitat de Catalunya i que distingeix anualment els millors ecòlegs mundials. Tinc l’honor de presidir-ne el jurat internacional, com han fet altres coŀlegues nostrats, ecòlegs reconeguts. El premi, que impulsà el llavors president de la Generalitat Pasqual Maragall, és un dels més ben dotats del món en aquest àmbit, i vol honorar la memòria del savi de qui porta el nom.
Ramon Margalef López traspassà el maig de 2004, als 84 anys, després d’una vida dedicada a la recerca dels ecosistemes aquàtics, a la docència universitària i a pensar i divulgar la ciència ecològica. Nat a Barcelona el 1919, dotat des de molt jove d’una enorme curiositat per la natura, la ciència en general i els idiomes, fou en gran part autodidacta. Alguns professors, en veure’n les qualitats, l’animaren a estudiar el batxillerat i una carrera universitària en ciències naturals.
Interessat per la vida de les aigües continentals, emprengué recerques fonamentals en limnologia, com a becari de l’Institut Botànic i coŀlaborador de l’Institut de Biologia Aplicada. Incorporat després a l’Institut d’Investigacions Pesqueres (IIP, del CSIC), inicià noves línies de recerca en oceanografia biològica, centrades principalment en la caracterització i la dinàmica del fitoplàncton marí. Arribà a ser director de l’IIP, càrrec que va abandonar per incompatibilitat amb el de catedràtic d’universitat: fou el primer catedràtic d’ecologia d’Espanya (1967), a la Universitat de Barcelona.
Margalef féu contribucions molt notables a l’ecologia aquàtica i a l’ecologia general, en postular diversos conceptes ecològics unificadors sobre les propietats estructurals i funcionals dels ecosistemes. Algunes de les fites més importants d’aquestes contribucions són: l’aplicació de la termodinàmica a l’estudi dels ecosistemes; l’ús de la teoria de la informació per a quantificar l’organització que representa la diversitat taxonòmica, i l’ús de la diversitat específica i de la connectivitat com a mesures de l’organització i la complexitat d’un ecosistema. També el desenvolupament temporal dels ecosistemes, o successió ecològica, i els canvis que s’esdevenen al llarg d’aquesta en alguns descriptors (com ara la producció, la biomassa i la seva relació, i la diversitat i l’organització estructural de l’ecosistema); la successió ecològica com a marc evolutiu del desenvolupament dels ecosistemes; l’estudi de la distribució a petita escala del fitoplàncton, i la quantificació de la seva diversitat. Així mateix, la resposta d’un ecosistema a diverses menes d’estrès, per exemple l’escassetat de nutrients com el fòsfor; el paper de l’energia auxiliar i de la disponibilitat de nutrients en la selecció de les formes biològiques del fitoplàncton i, d’una manera més general, en la producció de matèria orgànica, tant en el mar com en tota la biosfera.
L’estudi del fitoplàncton marí i dels sistemes oceànics d’aflorament li permeté iniciar la unificació de l’oceanografia física i biològica, que avui donem per sabuda, i que li valgué reconeixements internacionals. L’aportació de Margalef no es limità a l’estudi del plàncton: va establir pautes generals aplicables a tot tipus d’ecosistemes i a la biosfera en general. Cal remarcar, en aquest sentit, la inclusió de l’espècie humana en la teoria general de la biosfera com una espècie més, i l’aplicació a aquesta de les mateixes pautes.
El llibret de Margalef Perspectives in Ecological Theory (1968, traduït a diversos idiomes) i els seus articles «On Certain Unifying Principles in Ecology» (1963), «Life-forms of Phytoplankton as Survival Alternatives in an Unstable Environment» (1978) i «From Hydrodynamic Processes to Structure (Information) and from Information to Process» (1985), són clàssics per les citacions que en fan altres autors. Margalef fou autor de més de quatre-cents articles científics, de molts articles de divulgació i de libres fonamentals per al coneixement de l’ecologia. Dos d’aquests foren manuals universitaris que, a quatre i tres dècades de distància, segueixen sent fonamentals: Ecología (1974) i Limnología (1983). El primer fou considerat, durant molts anys, el millor llibre en aquest àmbit dels escrits en qualsevol idioma; Margalef el posà al dia en llibres posteriors, el darrer dels quals, Our Biosphere (1997), s’ha traduït al català (La nostra biosfera, 2012). Són també notables altres llibres que coordinà: Ecología marina (1967) i The Western Mediterranean (1985), així com magnífiques obres de divulgació de la ciència ecològica, com L’ecologia (1985) i Planeta azul, planeta verde (1992). Va contribuir també a diverses enciclopèdies, principalment a Història Natural dels Països Catalans (1984-1992) i Biosfera (1993-1998).
Margalef fou membre actiu de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, entre altres institucions sàvies, i dictà cursos en moltes universitats de tot el món.
Ramon Margalef combinava d’una manera incansable el treball de camp i de laboratori amb la indagació teòrica més creativa i avançada; fou, segurament, l’investigador més complet i més conegut internacionalment del nostre país, i la comunitat científica li va reconèixer àmpliament la feina feta amb nombrosos premis i distincions. Gran naturalista i gran persona, molts ecòlegs, del país i de fora, vàrem poder gaudir dels seus ensenyaments; en complir-se els deu anys del seu traspàs, diferents universitats i centres de recerca el recorden amb activitats científiques i acadèmiques.
|
.jpg)
