El candidat a president de l’IEC, Joandomènec Ros, va presentar el seu programa electoral al Ple de l’Institut celebrat l’11 de maig. Joandomènec Ros, catedràtic d’ecologia de la Universitat de Barcelona i actual president en funcions de l’IEC, encapçala l’única candidatura que opta a la Presidència de l’Institut, amb un equip de govern integrat per Jaume de Puig i Mariàngela Vilallonga com a vicepresidents, i Josep Enric Llebot com a secretari general. Ros va presentar una candidatura continuista que es planteja dos objectius fonamentals per al nou mandat: aconseguir que l’IEC torni a dependre orgànicament del Departament de Presidència de la Generalitat ―actualment, depèn del d’Empresa i Coneixement― i tendir a recuperar el sostre de finançament que s’havia assolit abans de la crisi.

En l’àmbit de la recerca, que per a l’Institut és «fonamental», va afirmar que s’impulsaran projectes que singularitzin l’Institut, tant per l’abast com per la importància, i que s’intentarà captar recursos europeus per a dur a terme projectes de recerca de gran abast, i que es treballarà per a donar a conèixer els programes i projectes de recerca de l’IEC a la societat, així com les publicacions. Pel que fa a l’activitat de l’Institut en tots els territoris de llengua i cultura catalanes, Ros va anunciar la voluntat de crear noves delegacions, preferentment a Andorra i l’Alguer, així com la de consolidar els contactes institucionals amb els governs de les Illes Balears i del País Valencià, i la relació amb els organismes territorials que s’ocupen de la llengua catalana a fi de mantenir i reforçar la unitat lingüística. Les eleccions a la presidència de l’IEC se celebraran en un ple extraordinari el 8 de juny. El president començarà a exercir el càrrec l’1 de setembre de 2017. El president de l’IEC és elegit pels membres del Ple amb dret a vot i són elegibles tots els membres numeraris i emèrits. El mandat del càrrec de president de l’IEC té una durada de quatre anys i només pot ser reelegit consecutivament una sola vegada. Més informació sobre les eleccions en aquest enllaç: http://eleccions2017.espais.iec.cat/

Tweet

---

Des del dimecres, 7 de juny, es pot adquirir a les llibreries la versió en paper de l’Ortografia catalana. El preu és de 18 euros. L’obra aplega en un sol volum l’ortografia fundacional, les rectificacions que hi va fer el mateix Pompeu Fabra, les introduïdes després de la seva mort i els acords ortogràfics presos per la Secció Filològica des del 1984.

La versió definitiva de l’Ortografia catalana, que estava pendent del procés final de supervisió i edició, està disponible en format digital al web de l’Institut des del 8 de maig. La podeu consultar o descarregar en aquest enllaç. L’Ortografia catalana es va ratificar en la sessió plenària de l’IEC del 24 d’octubre de 2016. Des de llavors, s’han celebrat nombroses sessions informatives i sessions de formació sobre l’Ortografia catalana adreçades als diversos col·lectius i institucions implicats en l’aplicació de la normativa de la llengua, en diversos punts dels territoris de llengua i cultura catalanes. El passat 6 d’abril, tal com ja es va anunciar, els continguts del Diccionari de la llengua catalana (DIEC2) van actualitzar-se d’acord amb la nova normativa ortogràfica. La relació dels canvis està recollida en el document Modificacions en les entrades del DIEC2, disponible en aquest enllaç. Per què una nova versió de l’Ortografia? L’elaboració d’una nova Ortografia responia a la necessitat de recollir en una sola obra els materials que conformaven la normativa ortogràfica vigent, fins ara dispersos, i també de revisar alguns aspectes puntuals que havien estat objecte de qüestionament. Els canvis més significatius En la redacció de la nova Ortografia, la Secció Filològica ha volgut mantenir la seva tradicional actitud de prudència en qüestions ortogràfiques i de respecte per l’ortografia fundacional, però no s’ha limitat tan sols a fer visibles les modificacions dels darrers temps, sinó que, amb la voluntat de simplificar i aclarir al màxim el codi ortogràfic, ha escoltat les diferents opinions d’experts, ha estudiat els dubtes que li han estat plantejats, ha analitzat els corpus lingüístics de què es disposa actualment per conèixer l’ús real de la llengua i, en conseqüència, ha decidit d’introduir-hi uns pocs canvis. Alguns d’aquests canvis afecten un nombre reduït de mots, mentre que d’altres n’afecten un nombre més gran; n’hi ha, fins i tot, que rectifiquen decisions anteriors, però sempre s’han fet intentant mantenir el difícil equilibri entre tradició i modernitat, amb l’objectiu de millorar el codi ortogràfic. Els canvis més significatius que introdueix l’Ortografia catalana (OIEC) són els següents: — Mots prefixats i compostos amb el segon formant començat per r. S’escriu rr quan el so de erra vibrant o forta apareix entre vocals: en els mots formats amb els prefixos a- privatiu i cor- (arítmia esdevé arrítmia; coresponsable passa a ser corresponsable); en el mot erradicar i derivats, i en els compostos amb els formants grecs raqui(o)-, reo-, rin(o)-, rinco-, riz(o)-, rodo-, -rràfia, -rrexi i -rrinc (per exemple, cefaloraquidi esdevé cefalorraquidi; otorinolaringòleg, otorrinolaringòleg, i ornitorinc, ornitorrinc). — Ús del guionet en mots compostos i prefixats. S’escriu un guionet quan el prefix precedeix una locució o un sintagma lexicalitzat (exdirectora general passa a ser ex-directora general, i viceprimer ministre, vice-primer ministre); en els conjunts formats per un nom o un adjectiu precedits de l’adverbi no, s’escriu un guionet únicament en els casos lexicalitzats (per exemple, el no-alineament però la no confessionalitat de l’Estat; art no figuratiu ‘abstracte’ esdevé art no-figuratiu, però arma no reglamentària); s’escriuen aglutinats i sense guionet expressions nominals lexicalitzades com un sensepapers o una contrarellotge (però amb guionet déu-n’hi-do i cotó-en-pèl, amb accent gràfic en el primer component), i també compostos no reduplicatius com ara a matadegolla o clocpiu. Finalment, es posa en relleu l’ús discrecional del guionet en casos d’homonímia (co-rector, ex-portador, per a diferenciar-los de corrector o exportador) o per a evitar grafies detonants (ex-exiliat, ex-xa, en comptes de exexiliat o exxà). — Mots compostos i prefixats amb el segon formant començat per s seguida de consonant. S’hi escriu una e epentètica quan el segon formant coincideix formalment i semànticament amb un mot català: arterioesclerosi (esclerosi), cardioespasme (espasme), electroestàtic (estàtic) o feldespat (espat); però, en canvi, microscòpic, termòstat, atmosfera… — Accentuació de les formes baleàriques de la primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs acabats en -enar, -esar, -essar, -osar i -ossar. En general, s’escriuen amb accent greu les dels verbs acabats en -enar, -esar, -osar i -ossar: anomèn, esmèn, remèn (però berén, estrén, ordén); avès, palès (però sospés); dispòs, impòs, supòs; desglòs, destròs (però esbós, endós). En canvi, s’escriuen amb accent agut les dels verbs acabats en -essar: confés, ingrés, interés (però disfrès). — Reducció de la llista de mots amb accent diacrític. S’escriu l’accent diacrític únicament en quinze mots monosíl·labs: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, sòl/sol, són/son, té/te, ús/us, vós/vos. S’escriuen sense accent diacrític els compostos i derivats d’aquests mots, com adeu, adeu-siau, marededeu, rodamon, a contrapel, entresol o subsol. — Supressió de la dièresi en els derivats cultes acabats en el sufix -al. S’escriuen sense dièresi quan el mot primitiu no presenta un hiat: fluidal (fluid), laical (laic), col·loidal (col·loide), helicoidal, trapezoidal... En canvi: proïsmal (proïsme), veïnal (veí). A banda d’aquests canvis, en el text s’han inclòs mots que han entrat recentment en el DIEC, com aiatol·là, blog, cànnabis o cotó-en-pèl, o la grafia dels quals ja havia estat modificada, com nietzscheà (abans nietzschià), séquia (abans sèquia), Flamisell (abans Flamicell) o Son Santjoan (abans Son Sant Joan). En l’exemplificació, també s’han volgut fer especialment visibles alguns noms propis que tradicionalment han estat objecte de dubte (Abigail, Dèbora, Raül, Rubèn; Binibèquer, Canòlic, el Figueró, la Salzadella, Talteüll, la Haia), i alguns mots i expressions de grafia vacil·lant que no recull el DIEC. És el cas d’alguns mots patrimonials com brunz, menysestimar o xep-a-xep, de locucions com d’arrapa-i-fuig o can penja-i-despenja, d’alguns manlleus d’ús freqüent com aiguagim, fitnes, gòspel, gruyère, jacuzzi, kebab, off the record o sushi, i d’alguns compostos i derivats com antisistema, contrarellotge i sensesostre. Període d’implantació La implantació dels canvis plantejats per la nova normativa ortogràfica es farà al llarg d’un període de quatre anys, a fi que es vagin coneixent i integrant progressivament, d’acord amb les administracions i els diferents àmbits professionals, especialment amb el món educatiu i editorial, que tenen la responsabilitat de difondre’ls i fer-los efectius.

Tweet

---

El 12 de maig es va presentar a l’IEC el Nomenclàtor toponímic de les Illes Balears (NOTIB), fruit d’un projecte de l’IEC i la Universitat de les Illes Balears (UIB). El NOTIB, que es pot consultar al web http://notib.recerca.iec.cat, recull cinquanta mil topònims actuals no urbans de les Balears i la georeferència del topònim i l’enregistrament sonor. En l’acte de presentació van intervenir el director del projecte, Joan Miralles, membre de la Secció Filològica de l’IEC; M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica; Jaume Guiscafrè, director del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB; Enric Ribes, coŀlaborador del projecte i membre de la Secció Filològica, i Xavier Gomila, coŀlaborador del projecte i membre de l’Institut Menorquí d’Estudis.

Els objectius del projecte són oferir una àmplia mostra de la toponímia no urbana actual de les Balears; actualitzar les dades toponímiques obtingudes aquests darrers anys arran dels grans projectes de recerca toponímica; orientar les persones usuàries dels topònims en els aspectes gràfics i formals, d’acord amb la normativa ortogràfica i gramatical vigent; subministrar els materials pertinents a l’Administració i, sobretot, als geògrafs per a dur a terme el futur Nomenclàtor toponímic georeferenciat de les Illes Balears (NOTGIB); oferir als investigadors una base de dades suficientment representativa per a estudiar qualsevol aspecte relacionat amb la toponímia insular, i ajudar l’Administració en la tasca de retolació dels indrets toponímics amb la grafia i la forma degudes. El NOTIB el va iniciar el 1999 Joan Miralles, qui, en aquell moment, era professor del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB. L’any 2003 s’hi van implicar Xavier Gomila, que va incloure al NOTIB els topònims menorquins i, l’any següent, Enric Ribes, que hi va incloure els d’Eivissa i Formentera. Des del 2014 el projecte està vinculat a l’IEC. El projecte s’ha realitzat gràcies al buidatge i l’anàlisi de cinc grans fonts escrites publicades: la Gran enciclopèdia de Mallorca, amb el mapa corresponent (1988-1999); el Corpus de toponímia de Mallorca, de Josep Mascaró Pasarius (1962-1967), amb el mapa general de Mallorca; Les Illes Balears, poble a poble, editada pel Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears (COFUC, 2007); el Nomenclàtor de la toponímia major de les Illes Balears, publicat també pel COFUC (2007), i el Mapa topogràfic de Mallorca (1990-1996). A més, es van dur a terme entrevistes per a recollir informació de 547 fonts orals. Gràcies a aquest treball de camp, es van poder verificar les llistes procedents de les fonts escrites i certificar-ne l’ús actual, així com incloure nous topònims en la publicació. Després d’aquesta primera fase, el recull va ser aprovat per la Comissió Tècnica d’Assessorament Lingüístic (CTAL) ―de què formen part Isidor Marí, Nicolau Dols i Aina Moll, membres de la Secció Filològica de l’IEC, i Cosme Aguiló, membre corresponent d’aquesta mateixa secció―, i la comissió delegada del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB.

Tweet

---

Magalí Luna i Júlia Domínguez són les guanyadores del Premi als Treballs de Recerca de Batxillerat dins l'Àmbit de la Química La Societat Catalana de Química (SCQ) va organitzar, el 3 de maig, el XXIX Debat de Química a l’IEC, adreçat a professors de química i de l’àmbit de les STEM (Science, Technology, Engineering and Mathematics) de l’ensenyament secundari i universitari. La jornada es va centrar en els joves i la recerca científica, especialment en com es pot fer créixer l’interès per aquestes disciplines científiques entre els alumnes de secundària i els joves investigadors, promovent activitats diverses, en el primer cas, i fomentant les oportunitats laborals, en el segon.

El president de l’SCQ, Carles Bo, va ser l’encarregat d’obrir la jornada i de donar pas a les conferències de Jordi Cuadros, coordinador del monogràfic «Química a la Xarxa» de la revista EduQ, que edita l’SCQ, i de Samuel Sánchez Ordóñez, de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya. Sánchez, investigador recentment guardonat amb el Premi Nacional de Recerca al Talent Jove 2017, va pronunciar la conferència «Nanorobots per a transportar fàrmacs i degradar contaminants. El camí professional d’un jove investigador». L’acte també va incloure una conferència de Laia Pellejà, responsable de divulgació i formació científica de l’Institut Català d’Investigació Química (ICIQ), sobre el compromís de l’ICIQ amb la comunitat educativa. En acabat, els participants van debatre si el talent científic jove es pot estimular en l’etapa de l’ensenyament secundari. Premi als millors treballs de recerca de batxillerat Durant l’acte, es van lliurar els guardons de l’onzena edició dels Premis als Treballs de Recerca de Batxillerat dins l’Àmbit de la Química, que ofereixen estades científiques per als autors dels millors treballs i un premi de material de laboratori per al centre del treball guanyador. En paral·lel, es van exposar els pòsters dels treballs de recerca dels participants en la convocatòria. Les dues alumnes que van rebre el primer premi (ex aequo) són Magalí Luna, de l’Institut Poeta Maragall de Barcelona, autora del treball «Anàlisi computacional de proteïnes: Efecte de la tendència a la formació d’hèlix-α de la proteïna ACTR (IDP) en el procés d’acoblament a la proteïna CREB. Hipòtesi de la longitud d’hèlix-α», i Júlia Domínguez, de l’Institut Guindàvols de Lleida, autora del treball «La cara dolça de la llum. Determinació experimental de la concentració de sucre en begudes refrescants mitjançant polarimetria i refractometria low cost». Al web de l’SCQ es pot consultar la llista completa dels premiats. Els alumnes premiats podran fer les estades científiques a centres i institucions com ara l’Institut de Química Avançada de Catalunya del Consell Superior d’Investigacions Científiques (IQAC-CSIC), l’Institut de Diagnosi Ambiental i d’Estudis de l’Aigua (IDAEA-CSIC), l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona (ICMAB-CSIC) o l’Institut Català d’Investigació Química (ICIQ), entre d’altres.

Tweet

---

El dilluns 29 de maig a la tarda, el Teatre Poliorama va acollir l’acte de lliurament dels premis de la Prova Cangur de Matemàtiques 2017, que des de 1995 convoca la Societat Catalana de Matemàtiques (SCM), filial de l’IEC. En l’acte, que va ser presidit per la consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz, hi van intervenir Joan Jofre, vicepresident de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona; Joaquim Agulló, vicepresident de l’IEC; Xavier Jarque, president de la SCM; Marta Berini, presidenta de la Comissió de la Prova Cangur de Matemàtiques; Antoni Vila, professor de l’Institut Gabriel Ferrater de Reus, i Ramon Zuloaga, exalumne guanyador de la Prova Cangur.

Els premis són «reconeixement i una manera de crear referents positius» en un moment en què «falten vocacions». Ruiz, que va assegurar estar «emocionada de veure que hi ha tant de talent matemàtic al nostre país, i que està repartit arreu de Catalunya», va definir les Cangur com «una tradició, més que un concurs, que contribueix a la difusió de les matemàtiques». La consellera va cloure la seva intervenció apel·lant a la manca de perspectiva de gènere i va animar a treballar conjuntament «perquè les matemàtiques tinguin també noms de noia». La Prova Cangur de Matemàtiques és una prova de caràcter lúdic que té l’objectiu de fomentar el gust per les matemàtiques entre els joves estudiants, des de cinquè de primària fins a batxillerat. Enguany, se n’ha celebrat la vint-i-dosena edició, que va tenir lloc en centenars de seus de Catalunya el 16 de març, i en la qual van participar 78.800 estudiants de secundària i 27.500 de primària, procedents de més de 1.100 centres educatius. Es pot consultar la relació completa d’alumnes premiats al web de les proves. D’entre ells, va destacar Jordi Guillem Rodríguez Manso, alumne de 2n de Batxillerat de l’Aula Escuela Europea de Barcelona, en respondre correctament totes les preguntes de la prova. És el segon jove que ho aconsegueix en les vint-i-dues edicions del concurs, amb una suma de 150 punts. Les proves es fan simultàniament en diversos països, a partir de la proposta de l’associació internacional Kangarou sans Frontières, en què Catalunya és representada per la Societat Catalana de Matemàtiques, filial de l’IEC. El joc planteja vint preguntes de resposta tancada per a l’alumnat de primària i trenta per al de secundària, que han de resoldre en una hora i quart.

Tweet

---

Jocelyn Bell, l’astrofísica que va descobrir el primer radiosenyal d’un púlsar Quantes dones hi ha darrere dels grans investigadors? És la pregunta que va formular la presidenta de la Societat Catalana de Tecnologia (SCT), Núria Salán, al públic assistent a la conferència: «Dones, ciència i tecnologia: una carrera de fons», que va pronunciar el 30 de maig a l’IEC. La qüestió li va servir per a fer un repàs de les grans científiques que, com Rosalind Franklin, Susan Jocelyn Bell, Ada Lovelace o Hedy Lamarr, no han tingut el mateix reconeixement que els seus homòlegs masculins. I no solament això, sinó que algunes van haver de suportar, fins i tot, que els seus marits o directors de tesi s’enduguessin el reconeixement per la feina que havien fet elles.

Salán va oferir dades i exemples del passat per a il·lustrar com ha estat l’evolució social i tecnològica de la societat, i va afirmar que si bé la presència de les dones és «majoritària» a la universitat, encara és minoritària en les carreres politècniques. «La paraula enginyeria fa por a les noies, i això és un despropòsit», va assegurar, i aquesta desconfiança s’explica, entre altres motius, per «la manca de dones que els serveixin de referent». Per a combatre-ho, a més de donar-los eines perquè s’apoderin i donar visibilitat a les dones científiques i tecnòlogues, cal «despertar la curiositat de les nenes quan van a cinquè de primària». Joandomènec Ros, president de l’IEC, va reclamar «l’espai de la dona en la recerca» en la intervenció que va fer i, en aquest sentit, va destacar la creació del Premi Creu Casas de l’IEC, que vol fomentar l’interès per la tecnologia entre les dones, i la convocatòria del qual es pot trobar en el LXXXVIII Cartell de premis i de borses d’estudi de l'IEC. Ros va aprofitar la jornada per a inaugurar l’exposició: «L’enginy (in)visible. Dones i tecnologia: passat, present i futur», situada al claustre de l’Institut fins al 15 de juny. L’objectiu d’aquesta mostra és posar en relleu la poca visibilitat que històricament ha tingut la dona en els entorns tecnològics, i per què aquesta situació s’arrossega encara ara. L’exposició, un cop finalitzi a l’IEC, serà itinerant i es podrà sol·licitar a l’SCT (sct@iec.cat). Entrevista amb Núria Salán

Tweet

---

En complir-se els cent anys del naixement de Joan Reglà i Joan Mercader, considerats dos dels historiadors més destacats de la historiografia peninsular del segle XX, la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, el Centre d’Història Contemporània de Catalunya de la Generalitat, la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH), filial de l’IEC, i la Universitat de València, van celebrar, els dies 8, 10 i 16 de maig, tres sessions acadèmiques per a retre’ls homenatge.

La primera de les sessions es va celebrar a l’IEC, i es va titular «L’obra historiogràfica de Joan Reglà». La sessió, a la qual va donar la benvinguda Joandomènec Ros, president de l’IEC, va incloure les ponències de Jaume Sobrequés, president de l’SCEH i del Centre d’Història Contemporània de Catalunya; Ernest Belenguer, catedràtic d’història moderna de la Universitat de Barcelona (UB) i membre de l’IEC; Joan Brugueras, historiador, i Eliseu Climent, editor. La segona sessió, que també va tenir lloc a l’Institut, es va centrar en l’obra historiogràfica de Joan Mercader. En aquest cas, l’obertura va ser a càrrec de Josep Massot i Muntaner, president de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC. Hi van participar el catedràtic d’història moderna de la UB, Josep Maria Torras; l’historiador Maties Ramisa; el catedràtic d’història econòmica de la UB, Pere Pascual, i el catedràtic d’història econòmica de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Fontana. L’homenatge es va cloure amb una taula rodona sobre Reglà el 16 de maig a la Universitat de València (UV). Hi van intervenir Emilia Salvador, catedràtica d’història moderna de la UV; Rafael Benítez Sánchez-Blanco, catedràtic d’història moderna de la UV; Lluís Guia, professor titular d’història moderna de la UV; Antoni Furió, professor catedràtic d’història medieval de la UV i membre de l’IEC, i Ester Alba, degana de la Facultat de Geografia i Història de la UV.

Tweet

---

El XXVII Premi Joan Profitós d’Assaig Pedagògic que convoquen la Fundació Joan Profitós i la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’IEC, s’ha atorgat a l’obra Llegendes del Berguedà. Un actiu pedagògic excepcional, d’Albert Rumbo i Soler. El treball recull 430 llegendes de la comarca del Berguedà, les classifica i les comenta. Es tracta d’una aportació que té el valor de donar a conèixer un llegat cultural que forma part del nostre patrimoni, i alhora constitueix un material didàctic excepcional per a integrar les noves generacions d’alumnes. El premi, que forma part del LXXXVI Cartell de premis i de borses d’estudi de l'IEC, es va lliurar el 10 de maig a l'Institut.

A més del lliurament del guardó, l’acte va incloure la conferència Escola, famílies i comunitat: els vincles indispensables, a càrrec d’Antoni Tort i Bardolet, doctor en Pedagogia i professor de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya. Un premi, dues mencions honorífiques Albert Rumbo i Soler (Berga, 1971), llicenciat en història per la Universitat de Barcelona (UB) i postgraduat en gestió i animació de la cultura popular per la Universitat Ramon Llull (URL), és tècnic superior de cultura i patrimoni de la Diputació de Barcelona i treballa com a arxiver itinerant en vint-i-nou arxius municipals del Bages i el Berguedà. Rumbo ha estat gerent del Patronat Municipal de La Patum de Berga (2011-2017), del qual va formar part des que fou creat (2001). El 2016 va ser reconegut amb el Premi Best a un personatge públic per la seva tasca de difusió i conservació del patrimoni cultural català, en especial pel que fa a La Patum de Berga i al bestiari festiu. Va ser el coordinador i redactor del projecte perquè La Patum fos reconeguda com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. Així mateix, el jurat fa una menció honorífica a les obres Educar per a la sostenibilitat. Educar en un context d’urgència planetària i de crisis de civilització, d’Emili Puig i Vilaró, que és doctor en educació, i a La lectura com a antropogènesi en l’obra de Marc-Alain Ouaknin: 1991-2010, de Josep-Lluís Rodríguez i Bosch, llicenciat en filosofia i doctor en educació. La primera tracta pedagògicament un tema actual i rellevant, i fa propostes raonades per a la creació d’un model psicopedagògic i holístic que condueixi a la millora de les relacions dels éssers humans amb ells mateixos i amb la biosfera. L’altra és un treball filosòfic que mostra les bases d’una pedagogia de la lectura que, diu, «ofereix una perspectiva d’esperança per a uns humans sovint mancats d’il·lusió». El jurat d’enguany ha estat integrat pel Joan Mallart, pedagog i vicepresident de la Societat Catalana de Pedagogia, que ha actuat de president del jurat; els vocals Josep Gallifa, catedràtic de la Facultat de Ciències de l’Educació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, Conrad Vilanou, catedràtic de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona, Elena Venini, pedagoga, i Núria Rajadell, pedagoga. Ha exercit de secretari Marian Baqués, pedagog i escolapi.

Tweet

---

El dijous 18 de maig es va presentar a l’IEC el llibre Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultura catalana del segle XX, de Carles-Jordi Guardiola. L’obra traça diverses històries del «grup dels joves postulants, que pels volts del 1918, va iniciar l’assalt de la vida pública catalana», tal com el va definir Joaquim Molas, i del qual Carles Riba va ser figura central. Els diversos itineraris personals descriuen històries que conflueixen en una època i un país, i formen part de la història de la cultura catalana del segle XX. En la presentació del llibre van intervenir, a més de l’autor, Jordi Casassas, historiador i membre de l’IEC; Josep-Lluís Carod Rovira, director de la Càtedra Universitat Pompeu Fabra sobre Diversitat Social, i Joandomènec Ros, president de l’IEC.

Casassas va dir del llibre que és «molt intens i agradable de llegir, i que no cal fer-ho d’una manera ordenada», i en va destacar que «il·lustra, suggereix i serveix per a entendre millor el país». En la seva intervenció, Carles-Jordi Guardiola va explicar que, quan va rebre l’arxiu de cartes rebudes per Carles Riba, se li va obrir «un univers». Hi ha cartes de Joan Maragall i Josep M. López-Picó, a qui reconeix com a mestres; Joan Crexells i Josep M. de Sagarra, i deixebles com Joan Oliver, Xavier Benguerel, Francesc Trabal i Domènec Guansé. El grup, segons l’autor, seria incomplet sense Clementina Arderiu en els moments més dramàtics de l’exili, i Francesc Cambó i Josep Janés, que van ser peces cabdals en la vida de Riba. Carles Riba (1893-1959) va estudiar dret i lletres i es va doctorar amb una tesi sobre la Nausica de Joan Maragall. Professor de l’Escola de Bibliotecàries i de la Universitat Autònoma de Barcelona, va treballar amb Pompeu Fabra en el Diccionari general de la llengua catalana i va continuar la seva obra a l’IEC. Va ser catedràtic a la Fundació Bernat Metge, la qual va dirigir, i també va ser vicepresident de la Institució de les Lletres Catalanes. Riba va ser president de l’IEC, rotativament, entre els anys 1950 i 1959.

Tweet

---

El Jardí Mercè Rodoreda de l’IEC va acollir el 3 de maig un acte d’homenatge a Maria Àngels Anglada, escriptora i membre de la Secció Filològica (de la qual fou vicepresidenta durant els anys 1998 i 1999). Les protagonistes de la presentació van ser les reedicions de dues de les seves obres, Sandàlies d’escuma, novel·la publicada per L’Avenç, i Artemísia, publicada per Brau.  Vídeo de l'acte

En aquest acte, titulat «Actualitat i vigència de Maria Àngels Anglada», van participar Joandomènec Ros, president de l’IEC, i Mariàngela Vilallonga, directora de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent. Vilallonga va destacar «els tres pilars de l’obra d’Anglada: llengua, compromís i memòria» i va explicar que va ser precisament l’escriptora qui «va demanar posar plaques amb els noms científics de cada planta i fragments de textos de Mercè Rodoreda» al jardí escollit per a fer la presentació. Núria Iceta, editora de L’Avenç, va parlar de Sandàlies d’escuma: «Hi ha quatre combinacions en la protagonista de l’obra que poden semblar contraposades, però que la fan un personatge singular». Aquestes característiques, segons Iceta, són «fortalesa i mal·leabilitat, compromís social i polític i compromís familiar i artístic, les arrels culturals i l’acceptació del present, i també l’habilitat narrativa i el rigor històric». Per la seva banda, l’escriptora Susanna Rafart també es va referir a la protagonista d’Artemísia, de qui va destacar «l’equilibri perfecte». Finalment, Sam Abrams, també escriptor, va justificar el títol de l’acte, ja que considera que «Maria Àngels Anglada és un clàssic modern, que apunta més enllà del seu temps». Abrams va afirmar: «La seva obra és un far que ens orienta i posiciona davant l’actual situació de manca de valors». A més, la presentació, organitzada per la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent, la Universitat de Girona i l’IEC, va incloure un apunt musical a càrrec de Christos Barbas i Anna Pont. Maria Àngels Anglada i Abadal va néixer el 1930 a Vic. Després d’haver estudiat filologia clàssica a Barcelona, es va traslladar a Figueres, on va viure fins a la seva mort, esdevinguda l’any 1999. Va dedicar bona part de la seva vida a la docència, tot i que també va traduir textos del llatí i el grec al català. La seva trajectòria com a escriptora va començar el 1972, amb la publicació dels primers poemes a Díptic. En aquests inicis, va destacar com a crítica literària, traductora i assagista. La seva primera novel·la, Les Closes, va guanyar el Premi Josep Pla l’any 1978, que li comportà ser descoberta per un públic lector més ampli. Posteriorment, va publicar la novel·la Sandàlies d’escuma, que li va valer el Premi Lletra d’Or i el Premio Nacional de la Crítica, tots dos de l’any 1985. Durant els anys vuitanta, va fer diversos viatges a Grècia, a l’illa de Lesbos, font d’inspiració de la novel·la Artemísia. Aquest llibre va obrir un període literari molt fructífer, culminat el 1994 amb la publicació d’El violí d’Auschwitz, novel·la que la va convertir en una narradora elogiada pel públic i la crítica. Una de les últimes obres d’Anglada publicades en vida va ser la novel·la Quadern d’Aram (1997). El 1994 va rebre amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 1995 va ser guardonada amb el Premi Novel·la de l’Any. L’any 2001 es va publicar el primer volum de les seves Obres completes, corresponent a la narrativa, i el 2004 la Universitat de Girona va crear la Càtedra Maria Àngels Anglada amb l’objectiu de promoure la seva obra i la dels escriptors gironins.

Tweet

---

En els darrers quaranta anys, la docència i la recerca de la universitat catalana s’han homologat amb les de l’entorn europeu, i ha arribat el moment de fer «un nou salt qualitatiu cap a un repte que va més enllà de la bondat científica i investigadora: la universitat ha d’esdevenir un veritable agent socioeconòmic de l’entorn», afirma Josep Ferrer, exrector de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Ferrer presideix el consell de la I Convenció Ciutadana sobre la Universitat Catalana, formada per representants d’entitats, organitzacions polítiques i sindicats, i constituïda el 2013 amb l’objectiu d’analitzar els problemes que ha de superar la universitat catalana i proposar solucions per a millorar el model actual i mantenir-ne el rol social. La Convenció insta a celebrar un IV Congrés Universitari Català que marqui les directrius de la universitat catalana del segle XXI.

En aquests quatre anys, la Convenció ha celebrat diverses sessions, ponències, conferències, jornades de debat i assemblees, i les conclusions i propostes sorgides d’aquest procés d’anàlisi i debat s’han recollit en un llibre que es va presentar dimecres passat a la Sala Prat de la Riba de l’IEC. En l’acte hi van intervenir Josep Ferrer, exrector de la UPC i president del consell de la I Convenció Ciutadana sobre la Universitat Catalana; Joandomènec Ros, president de l’IEC i vicepresident del consell de la Convenció, i Josep Pallarès, director general d’Universitats de la Generalitat de Catalunya. Podeu descarregar les conclusions i propostes finals de la I Convenció Ciutadana sobre la Universitat Catalana, editades per Josep Ferrer, Bernat Padró Nieto i Violeta Quiroga. Una universitat gratuïta i oberta a la societat En el marc del debat internacional sobre si l’educació superior s’hauria de sotmetre a la llei de l’oferta i la demanda, la Convenció aposta per una universitat «oberta cap a la societat» i que «no perdi la condició fonamental de servei públic». L’accés a la universitat «ha de ser equitatiu i igualitari» i es vol que el coŀlectiu d’estudiants sigui «més divers i inclusiu, més conscient i orientat». Per a aconseguir-ho, les matrícules han de tendir a la gratuïtat i han d’augmentar les beques de desplaçament; també hi ha d’haver temps disponible per a poder compaginar els estudis amb jornades de treball extern. Josep Ferrer va assegurar que «el repte principal és obrir-se de portes cap enfora i ho ha de fer des de la visió de servei públic», si bé va considerar que «la universitat ha de seguir donant el servei de transferència i estar atenta a les necessitats del mercat». En aquest sentit, Josep Pallarès va fer un repàs de l’evolució del model universitari català des dels anys vuitanta fins l’actualitat i va afirmar que «és precisament aquesta fórmula la que permet tenir la universitat que tenim ara» i la que «ens assegura l’èxit». D’altra banda, la Convenció proposa una concepció global del sistema universitari i cientificotècnic en què, en comptes de competir, els centres universitaris «cooperin», i en què es potenciï «l’equilibri territorial». L’objectiu general compartit és un sistema universitari «que promogui els valors humans i ètics, i l’esperit crític»; que s’insereixi en l’àmbit internacional, i que, alhora, «estigui arrelat a l’entorn, compromès amb la catalanitat, amb el desenvolupament sostenible i amb la construcció d’un país basat en el coneixement». Urgent: reversió dels retrocessos dels darrers anys Les retallades, la reforma laboral, la disminució de les beques de recerca o de les taxes de reposició, entre altres factors, han dut a una situació alarmant de reducció de plantilles, entrebancs i allargament dels processos d’estabilització, bloqueig de les expectatives de promoció, augment de la precarietat i l’estrès laboral. A conseqüència d’aquesta situació, s’està perdent una generació, per emigració i subocupació, que estava ben preparada per a fer el recanvi generacional i per a dur un nou salt qualitatiu a la universitat catalana. Aquesta pèrdua, a més, malmet els notables esforços personals i d’inversió pública. Si no volem que la situació de la universitat catalana empitjori encara més a mitjà termini, és urgent la reversió dels retrocessos dels darrers anys.

Tweet

---