|
Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya
Projectada per Enric Prat de la Riba i establerta el 1918 sota el mandat de Josep Puig i Cadafalch, l’Oficina d’Estudis Jurídics era un organisme de la Mancomunitat de Catalunya que tenia per objectiu compilar el dret català i assessorar jurídicament el Consell de la Mancomunitat. Un dels seus camps d’actuació va ser l’elaboració i publicació d’un costumari català que recollís diferents aspectes del dret consuetudinari, del qual només s’arribaren a publicar dos volums. Un d’aquests volums, aparegut el 1921, és Costums sobre termenals, camins i aigües, i l’acaba de reeditar la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’IEC. A diferència del primer volum del Costumari, titulat Usos i costums de bon pagès sobre boscos i arbredes (1920), aquest segon volum no està digitalitzat, no ha estat reeditat i és rar trobar-lo a les biblioteques.
L’obra il·lustra els lectors sobre el que l’Oficina anomenava «les tres servituds rústiques cabdals», que són d’alt interès per a tothom que tingui terra de pagès o que, encara que no en tingui, hi hagi d’intervenir. Més enllà de l’interès particular vinculat a la gestió de la propietat rústica, els costums que recull són d’interès general «perquè les qüestions a les quals fan referència atenyen fins i tot a aquell que es limiti a travessar-les fent via enllà». Límits, camins i conduccions o aprofitaments de l’aigua són també, ben sovint, elements patrimonials (béns) col·lectius i, tal com afirma Jesús Burgueño, autor de l’estudi introductori, «sota aquest prisma el geògraf que planifica i intervé en el territori els ha de tenir ben presents», atès que «no podem construir un nou discurs geogràfic desconeixent el llegat del passat».
El Costumari té, a més, un interès lingüístic evident: el gavadal de vocabulari que aplega, de fet, ja va ser emprat com a font pels autors del Diccionari català-valencià-balear, Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll.
La SCG s’afegeix, amb aquesta publicació, a la commemoració del centenari de la Mancomunitat, com a reconeixement a la seva cabdal tasca de reconstrucció cultural i política, «exemple d’una eficiència compatible amb l’ús racional dels limitats recursos públics».
|